CARTA A UNA DAMISEL.LA DESCONEGUDA

CARTA A UNA DAMISEL.LA DESCONEGUDA



La lectura de la vostra carta m'ha deixat admirat, desconeguda damisel.la, per la vostra sensibilitat, la vostra sensualitat, i la vostra filosofia de la vida. I no és estrany, perquè, en el fons, sou com la majoria de les jovenetes de la vostra edat. La societat se us endu, en la seva decadència, vers el profund pou de la confusió.
La seva lectura, no obstant això, m'ha entristit. La carta expressa, en el fons, que creieu haver assolit la vostra llibertat . I de llibertat, amiga meva, els humans no en tenim ni tan sols per estimar. La nostra voluntat d'estimar depèn molt poc de nosaltres mateixos, i molt de la mateixa natura, dels gens que portem en cada cèl.lula, els gens que ens caracteritzen, que ens han fet com són, i que dirigeixen les nostres vides.
La psicologia evolucionista de la vida ens diu que pels humans la monogàmia és tan natural com ho és pels cignes, pels ànecs i totes aquelles altres criatures de Déu a qui hem aplicat unes cursis creences relacionades amb el vertader i impol.lut amor. El caràcter estable de la parella ve donat pels mateixos gens. Mitjançant empremtes del DNA, els ornitòlegs poden arribar a saber, avui, si el pare dels ocellets recent nascuts és el mascle que la seva mare té de parella al niu. I fent proves s'han adonat que el mascle pot ser el pare... i també pot no ser-ho. L'ocell femella pot haver fet el salt al marit amb un mascle de més categoria. En les orenetes de granja s'ha comprovat que els mascles de cua molt llarga són irresistibles per a les femelles... I que algunes ocelles dels teixidors, pobretes, almenys un quaranta per cent de vegades han post ous amb els quals els marits no hi tenien res a veure... De la qual cosa resulta que la vella idea de la monogàmia de molts ocells no deixa de ser un perfecte mite. I si això passa amb els ocells dels quals se suposava amb tanta seguretat llur fidelitat de parella, per què no pot passar el mateix en altres parelles també suposadament monògames?
Parlem, doncs, dels éssers humans.
La sexualitat, i la reproducció, han estat sempre tabús. I com a tals, no hi ha hagut religió que no els hagi fet intervenir en els seus misteris. Tu, exquisida damisel.la, m'esmentes Venus i poses Lotus com a correlativa hindú en els seus mites. I jo haig d'afegir que Afrodita era la deessa a la qual Venus va substituir, perquè com deus saber, l'Olimp no va deixar que els seus déus oblidessin l'amor ni la fecunditat. Afrodita, la bellesa de l'amor, va tenir fills d'Ares, d'Hermes i d'Hefaïstos, i va tenir santuaris a totes les illes gregues de certa importància, i a Corint i a Sicília i tot. L'estàtua d'Afrodita trobada a Cnidos és encara avui admirada per la seva bellesa amb el nom de Venus de Milo... I no era ella sola la deessa que permetia l'adoració de la fecunditat. A l'Olimp hi va residir el seu fill Príap, símbol de l'instint sexual i de la força generativa masculina, el representat pel fal.lus en els seguicis pietosos que organitzaven demanant als déus els seus favors.
Els precs grecs als seus déus no foren únics. Abans d'ells, altres cultures també tenien els seus déus i deesses a qui demanar ajuda. Com els hindús que escriviren els versets que tu guardes com un tresor.
Aquells tabús d'aquells temps foren diversos segons les religions que imperaven. Unes diferències profundes nasqueren amb el cristianisme i els seus concilis. El sexe és féu pecaminós, i la virginitat atribut diví. El sexe ni es podia esmentar. No existia. I la reproducció tan sols podia produir-se com un sacrament i quan la unió dels dos éssers que desitjaven unir-se, havia estat beneïda i santificada. Sempre en silenci. Sempre misteriosa.
Deixant a part mites i religions, volia dir-te que el procés de selecció natural va modelar la ment humana atorgant-li impulsos i pensaments que la duen al matrimoni, i que, també, tantes vegades l'allunyen d'ell. Els éssers humans han estat dissenyats per enamorar-se... i per oblidar aviat els amors. Pels éssers humans, tant homes com dones, és "natural" -és a dir, acordat a natura, en certes circumstàncies - cometre adulteri, o avorrir la parella arribant-la a trobar poc o gens atractiva, irritant, i fins i tot irreflexiva. I és consegüentment "natural" trobar algun, o alguna, company, o companya, de qualitat superior -en tot- a aquell, o aquella, de qui ja no n'estem enamorats.
Però, tanmateix, la societat ha de defensar-se d'una naturalesa hostil. I l'única defensa possible és la justa mesura.
Existeix la luxúria, com existeixen els òrgans sexuals, perquè tenim la imperiosa necessitat de reproduir-nos. La fe, la sospita, la fredor o l'entusiasme són eines de selecció natural que encara conservem avui perquè en el passat van fer possible que els nostres rebesavis escampessin llur gens per a fer perviure la nostra espècie.
Aquest fet fa que l'entrega d'un ésser a un altre aporti uns problemes greus, generalment, a cada una de les nostres vides. I és tràgic no saber destriar la realitat genètica que ens fa ser com som.
La justa mesura exigeix que l'amor estigui per dalt de la luxúria.
Escolta les paraules de Venus quan desitja seduir Adonis (segons ens conta Shakespeare):
"...L'Amor consola com els raigs de sol després de la pluja, però els efectes de la Luxúria són com la tempesta després del sol. La suau primavera de l'Amor conserva perenne la seva frescor; però l'hivern de la Luxúria mor com un golut. l'Amor es tot veritat; la Luxúria, un conjunt de fal.laces mentides..."
L'exaltació amorosa és benaurança, si s'entén què és l'amor. Perquè el vertader amor pot ser etern, etern en la curta eternitat de la nostra vida, però excels com el del bon fill amb la mare, eximi com el de l'amant per la seva parella, i gloriós com el de l'ancià per la dona que li ha fet companyia durant cinquanta anys.
En canvi, l'apassionament temporal que conmou una parella, per elevat que sigui, no deixa de ser, comunment, quelcom de transitori. Com ens expliquen els psicólegs evolucionistes.
Damisel.la desconeguda: creu, doncs, en el vertader Amor, però no confonguis l'Amor amb els desitjos d'un Adonis. Creu en els valors humans, i creu en ell -el teu home- si representa per tu el cúmul de qualitats que una persona pot assolir, però, sense menystenir cap de les seves virtuts, recorda sempre que la Luxúria és mala companya.
Una salutació ben afectuosa del teu desconegut amic ESQUITX.