Carta a un company desaparegut

Estimat Joan:

Sembla que era ahir quan tots tres en Pere, tu i jo, havíem aconseguit la nostra fita més alta; pujar al cim Elbrus, el més alt d'Europa. Estàvem plens de joia allà dalt, sembla ven be com si fóssim a dalt d'un núvol. Cap de nosaltres no havia pujat un cim tan alt abans.

Recordo també i amb tot detall la tempesta que ens va afectar durant el descens. Mai no havia experimentat una cosa semblant, una boira molt espessa que no deixava veure res del nostre voltant, aquells forts cops de vent que aixecava la neu cap a la nostra cara, però sobretot recordo una enorme sensació de fred.

En Pere va poder arribar abans que nosaltres al camp tres, jo hi vaig arribar segon. Però hi tu on t'havies posat?, d'aquella nit recordo que amb prou feines vaig dormir, la tempesta a fora era cada vegada més intensa amb en Pere vàrem pensar en un primer moment, que t'hauries distret, però que tard o d'hora apareixeries o trobaries un lloc on passar la nit, ja que eres un petit-gran home. Aquella nit va ser la més llarga que he viscut mai, tan sols feia que pensar en tu i el que et podia passar, a estones mirava el baròmetre que seguia baixant fins a tocar fons.
L'endemà al matí la situació es veia bona i vàrem decidir iniciar la teva recerca, però no vam tenir èxit. La tempesta t'havia pres, o bé la muntanya volia que et quedessis per sempre més amb ella, com ho va fer amb en Joan Ramon quan va tenir aquell tràgic i malaurat accident a la Pica d'Estats.

Em venen al cap tots aquells moments que havíem passat junts, durant aquests anys d'amistat. (les muntanyes en què somiàvem coronar algun dia, el nostre sentiment especial envers la muntanya, aquells mítics nadals passats al refugi de Certascan i molts altres records.)
Ara em costa molt encara fer-me la idea de que ens has deixat, però estic convençut que algun dia ens retrobarem amb tu i podrem de nou coronar aquells cims que sempre ens hem estimat. Sàpigues també que una muntanya no es tan sols un tros de terra, sinó un tros de vida.
Les muntanyes ens han donat els millors i pitjors moments de la nostra vida. I com deia un llibre que he llegit darrerament "les muntanyes són uns gegants adormits que nosaltres despertem quan som al seu damunt".

En aquests darrers mesos m'ha costat molt tornar a fer muntanya, sort dels nostres companys i especialment en Pere que es amb qui més he parlat i m'ha fet veure que tu seràs sempre al nostre costat donant-nos aquells savis consells abans de realitzar l'escalda final o l'atac definitiu al cim, també m'ha fet recordar que quan anem d'excursió a través de l'eco ressonaran aquelles rialles teves.
Avui al vespre me detingut a observar el cel i he observat un nou estel que brillava amb més intensitat que cap altre, aquest estel, ets tu, que ens ajudes des de qui dalt, a seguir endavant la nostra vida.

Joan sincerament et vull donar les gràcies en nom de tots, per tot el que vas fer per tots nosaltres, en aquells moments en què no sabíem com continuar, et recordarem d'una manera especial quan anem d'excursió per aquelles valls feréstegues del Pirineu que tan t'agradaven. I sempre seràs present en el fons del nostre cor com el cristall més pur.

El teu company de cordada