Carta a un amor no assolit

Un relat de: Biel Martí

Te'n recordes del primer cop que ens vam veure? Tu seies davant meu a la llarga taula d'aquell petit restaurant... com es deia? No ho sé del cert, només sé que era vertaderament horrible. Jo et tenia vista del barri i em vaig presentar amb aquesta excusa, però també t'havia vist pels passadissos de la facultat. Si t'he de ser franc, no em vas fer gaire bona impressió d'entrada, però ja se sap, molts cops les millors relacions comencen així. Anaves molt maquillada i a mi, encara ara, les dones que es pinten en excés no m'han agradat mai. Fins i tot diria que no vam parlar de res tu i jo, aquella nit, potser vam intercanviar un parell de paraules després de la presentació, els típics comentaris sobre el barri on vivíem, però no gaire cosa més, em sembla.
Durant la resta de la nit ja quasi no ens vam ni veure, perquè al bar on vam fer el cafè tu seies a la nostra mateixa taula però no et faig fer ni cas i, tot val a dir-ho, tu a mi tampoc. Però més tard tu i la teva amiga... Sandra? Doncs la Sandra i tu vau desaparèixer com per art de màgia i ja no ens vam retrobar fins més endavant. Recordo que tu saludares una vegada a un dels meus companys, amb qui encara em faig ara, perquè ell et va pagar el cafè i tu no li vas tornar o alguna cosa així... Em va fer gràcia quan em vas dir que no t'atrevies a dir-li que el convidaries per a tornar-li el favor del cafè, no fos cas que es pensés que li anaves al darrera.
Per aquell aleshores, per les dates del sopar, jo estava interessat en una altra noia de la facultat, tu ja saps de qui et parlo doncs t'ho vaig confessar poc després, i estava tan capficat pensant què li diria quan ens trobéssim sols -si ens hi trobàvem- que no me'n vaig adonar que havíeu marxat tu i la Sandra. Com ja et vaig dir, quan em vaig quedar sol amb aquella noia va ser un desastre total fins al punt que després amb prou feina em dirigia la paraula i encara que vaig aconseguir de redreçar la situació, la vaig tornar a espatllar poc després.
També la segona vegada que vam coincidir va ser un desastre. Jo vaig sortir de casa per anar al banc, un matí i vaig sentir que algú em cridava -no pel meu nom, sinó que només em cridaven- i al girar la vista el sol de maig em va enlluernar, sí, de debò, vaig tardar uns segons a veure't o, més ben dit, a identificar-te. Només et vaig donar temps per què em diguessis què hi feies allà, motius de feina em vas explicar, i tot seguit, amb un "a reveure" ràpid i escapadís, vaig anar-me'n al banc. "Que maca que és!", vaig pensar, però no tenia ganes de tornar-me a trencar la closca per una noia, almenys durant un temps, perquè ja saps que jo sóc o, més ben dit, era, una d'aquelles persones que es mengen la closca sense parar durant llargues estones.
L'endemà mateix, però, mentre prenia el sol a la terrassa, vaig pensar que potser tornaries a passar per allí aquell matí i, de tant en tant, observava el carrer per si et veia. Finalment, en veure't, vaig baixar amb aquells pantalons d'estiu que tan m'agradaven i aleshores vaig ser jo qui et cridà.
"T'he vist passar i m'he dit: baixaré a saludar-la", et vaig dir i tu vas respondre: "Així m'agrada". Em vas semblar una persona molt segura de tu mateixa al començament, és clar que aquesta opinió es va anar transformant amb el temps, però aleshores m'ho va semblar. D'aquesta manera, poc a poc, els dies en que no treballava es feien esperar amb ànsia i cada cop tenia més ganes de parlar amb tu i de conèixer-te millor. Els companys de facultat s'estranyaven que ens avinguéssim tant.
I em vaig fer il·lusions, ja ho puc creure que sí, moltes il·lusions. Les teves invitacions a passar més temps junts, les ganes que semblaves tenir de que parléssim llargues estones i bé, tot en conjunt suposo. Sí, també recordo que sempre que jo et proposava d'anar a prendre alguna cosa al sortir de la universitat sempre em deies que sí i tenia la sensació que el temps et passava tan de pressa com a mi ja que quasi bé ens havien de fer fora dels bars de tanta estona com ens hi estàvem. Però tot eren falses esperances. D'acord que vam arribar a ser molt bons amics, és més, diria que eres la millor amiga que he tingut mai. I per la meva part encara ets una gran amiga, t'ho dic amb tota sinceritat. Però jo volia alguna cosa més i vaig pensar-me que tu també, sobretot quan deies coses com: "Et tinc molta confiança i m'agrada molt parlar amb tu".
Aleshores em vas dir allò, allò de que la teva parella t'havia deixat feia poc després de molt de temps per anar-se'n amb una altra i que t'havia ficat les banyes..."Com pot algú posar-li les banyes a una noia com ella?", em preguntava jo, innocent de mi. I vas afegir que no volies saber res d'homes durant un temps, que havies de païr la fi d'aquella relació i tota la pesca. I jo m'esperava, m'esperava a que el temps et curés les ferides i que, quan ho hagués fet, la nostra relació arribés més lluny; m'agradava aquell grau d'amistat, és cert, però ja t'he dit que jo volia alguna cosa més i per tant, pel que fa a mi, allò estava estancat, en aigües plàcides, sí, però estancat.
Fou quan aparegué el tercer en discòrdia que em vaig adonar que m'enganyaves o, no sé si seria millor dir que jo m'enganyava a mi mateix. Reconec que, tenint en compte el meu baix grau d'autoestima en aquells temps, ell em representava una competència massa dura i que comportar-me com ho vaig fer va ser infantil i estúpid, però se que ara ho entens, i si no ja ho entendràs algun dia. Vaig creure que en comptes d'alçar-me jo el que havia de fer era enfonsar-lo a ell i vaig iniciar una espècie de campanya de desprestigi cap a aquell ésser detestable i impresentable... No, no ho pensava només en aquell temps pel fet que em fes la competència, també ho vaig pensar quan va passar a formar part del teu passat -i per tan del meu- i encara ho penso ara, de debò que sí. Tu també ho deus veure igual doncs vas haver de fer-lo fora a cops de peu, quasi. Però aquesta és un altre història i -com deia Michael Ende- haurà de ser explicada en una altre ocasió.
D'aquesta manera, poc a poc, ell va anar ocupant la plaça que jo m'havia cregut reservada i se'm va relegar a la posició de simple "amic" o, encara pitjor, "algú amb qui em porto molt bé" -tal i com els deies a les teves amigues. Sí, ja sé que m'havies avisat poc abans, m'havies dit una altre vegada que estaves bé amb mi i que em tenies confiança i tot allò, però aquest cop hi afegires un dolorós: "jo ja no vull res més i espero que tu tampoc". Per enèsima vegada a la meva vida vaig mentir per evitar una situació incòmode o, més que per evitar-la, per prorrogar-la. Així doncs, la història va anar avançant, mica en mica, fins que l'estiu va arribar al seu epicentre i vam acabar de distanciar-nos. Cert és que quan tornaren a començar les classes, poc després que haguessis de fer fora la meva competència a cops de peu, vam tornar a la relació d'abans. Jo fins i tot em vaig arribar a creure que potser la meva espera hauria merescut la pena en el fons. Aleshores vas tornar amb la teva parella, amb el que temps enrera t'havia posat aquelles banyes que no et deixaven passar per les portes. Va ser l'última expiració.
Et preguntaràs per què t'explico tot això i, la veritat, jo encara no ho sé del tot, doncs ha passat tant de temps... Suposo que el fet és que necessitava que ho sabessis i, igualment, vull que sàpigues que sé que sabies que m'estaves fent mal -a la llarga ha resultat ser un mal molt més fluix del que em pensava abans- però que t'ho perdono. Et perdono que, tenint coneixença de la meva gelosia davant de terceres persones, m'utilitzessis com a punt de recolzament. Et perdono que, sabent del meu amor per tu, m'utilitzessis per pujar-te una moral decaiguda. Et perdono que, tot i tenint notícies de la meva ignorància, em fessis creure en la teva sinceritat per sentir-te menys culpable. Culpable de què? Et preguntaràs. Això és quelcom que no cal que t'expliqui perquè ja ho saps de sobra. M'equivoco? Ja ho sé que no.
El que no vull que pensis però és que encara ara em dura la ignorància, doncs en realitat em va desaparèixer quasi bé de bon començament. No vull que et pensis que em portaves per on volies doncs era jo qui em deixava portar. No vull que pensis que no sabia el que em feies, doncs ho sabia, però que tu m'usessis ha estat una de les coses més malèvolament dolces que em van passar en la meva etapa de joventut. Una etapa de joventut on tu en formes part destacada, una etapa en la qual vaig viure i veure moltes coses. És en aquest període de la meva vida on més coses van venir, més en van marxar i a l'hora més se'n van quedar, però aquesta és una altra història -i com deia Michael Ende- haurà de ser explicada en una altra ocasió.




T'estima(va): M.
Barcelona, a 14 d'abril de 1996

PD: encara em deus una invitació, espero que te'n recordis.

Comentaris

  • Aprenentatge[Ofensiu]
    Naiade | 27-08-2006 | Valoració: 9


    Veig que fa temps que vas escriure aquest relat.
    Jo soc nova a relats, i no me'n he pogut estar de escriure't.
    M'ha tocat molt endins el que dius, possiblement perquè amb certa manera jo mateixa vaig viure una experiència similar. Però jo era ella. No me'n sento gens orgullosa, tot el contrari. En el meu cas, no volia fer-li cap mal. Tot va ser degut a la meva inexperiència, joventut, necessitat de ser acceptada i compresa per algú.
    M'agradaria tant que ell amb recordes com tu la recordes a ella.
    Et seguiré llegint

  • Carta d'amor[Ofensiu]
    Gemma34 | 27-08-2006

    Tants relats que tens, i he acabat rellegint un que ja havia llegit. La veritat, no és que anés a buscar-lo expressament, no ha estat per obsessió, sinó que no m'he adonat que ja l'havia llegit fins al cap d'unes línies, però la lectura m'ha tornat atrapar, i l'he volgut llegir un altre cop.

    Però ara imprimiré un d'aquells que tens tan llargs, un que no estigui dividit en fascicles, i el llegiré avui mateix, ja te'l comentaré. De totes maneres, em pots recomanar algun? Algun relat que t'estimis, que et sentis orgullós.

    Gemma34

    Un petó.

  • L'amiga[Ofensiu]
    jacobè | 22-10-2005

    Em sorprèn la objectivitat i amb la que relates una història on els sentiments estaven a flor de pell. Suposo que és la perspectiva dels anys, i la maduresa i seguretat assolida gràcies a aquesta història i altres que van venir després.
    Malgrat no ser un amor consumat, la vas viure com una història d'estimació, de la que no et penedeixes, perdones i l'entens.
    "I per la meva part encara ets una gran amiga, t'ho dic amb tota sinceritat. Però jo volia alguna cosa més i vaig pensar-me que tu també, sobretot quan deies coses com: "Et tinc molta confiança i m'agrada molt parlar amb tu".
    Penso que a una persona que has estimat i has compartit la teva intimitat, per molt que sigui un amor no assolit, no la deixes escapar mai. L'apreciaràs sempre, en el millor dels casos, com una amiga.
    Segurament també m'ha sorprès la claredat de les idees perquè està molt ben escrit!


  • Molt maco[Ofensiu]
    Gemma34 | 09-09-2005 | Valoració: 10

    L'amor en certa manera és obsessió.
    Tenir ulls per una sola persona.
    Voler cada dia una miqueta més, sense trencar el lligam de l'amistat. És bonic retornar al passat dels 23 anys i veure't.

    Gemma34

  • bé, però[Ofensiu]
    foster | 26-07-2005

    Sí, m'agrada, el personatge molt ben construït, potser massa i tot; la reflexió va tota de dins cap a fora, conseqüència potser de que el protagonista realment es menja massa la closca, i resulta una mica claustrofòbica i reiterativa. Deu ser que jo no sóc capaç en absolut d'exposar idees i sentiments de forma tan oberta. Els veig una mica ridículs, plors d'adolescent. (Tot i tenir-ne com tothom).
    La vida és molt complicada o molt senzilla, tot depèn de l'actitud amb la qual s'acara.
    Pobre Biel, pensava mentre llegia (biogràfica, no, diu l'encapçalament?), maleïdes dones, i llavors, amb el final, la història ha donat un tomb important, revaloritzant-la.
    Tu sí que escrius bé, punyetero! (malgrat les faltes).
    Gràcies pel teu comentari crític. tens tota la raó: és una frivolitat que no hauria d'haver publicat. Però què hi farem. (Buscava un tipus de relat curt, simpàtic i amb unes gotes de sentiment i reflexió vital. És un secret, però em feia il-lusió que em destaquessin un relat, i vaig pensar que aquesta era la manera. [És broma!]
    Per cert, si pots i vols, podries llegir-te "Dos minuts", m'agradaria saber la teva opinió sincera.
    adéu company, foster

  • M'has fet reflexionar[Ofensiu]
    Lluna_16 | 29-06-2005 | Valoració: 9

    Biel, fa uns mesos vas escriure un comentari a un noi que va escriure "Història d'un amor prohibit" i li vas recomanar que llegís el teu escrit ja que era una història semblant. I al llegir el teu comentari em vaig decidir a llegir el teu escrit. Doncs bé, jo sóc la noia de la seva història. Realment, són històries bastant diferents però a la vegada molt iguals, perquè hi ha moltes coses d'aquesta noia de la que parles en què m'he sentit identificada. La nostra història no sé com acabarà, de moment no té un final escrit, ens vam arribar a estimar moltíssim fins algun moment però després les coses no han acabat gaire bé. Ara ha arribat l'estiu i m'ha demanat distància, suposo que això ens ajudarà a redreçar una mica les coses. No sé, amb molt poc temps es va convertir en un dels meus millors amics i ara... el tinc molt lluny de mi, però bé. A més, tampoc sé què passarà quan comencin les classes. En fi, m'ha encantat llegir el teu escrit. M'has fet passar una molt bona estona gaudint de la lectura. Gràcies. Continua escrivint.
    Laura

  • Acceptes una contra??[Ofensiu]
    NinniN | 03-02-2005

    Precisament ahir vaig començar un relat, semblant a aquest, però diguem que vist des de l'angle directament oposat.

    Et semblaria bé, per ell un títol com "Carta a un amor que no vaig poder assolir", o "Carta a l'amor que no em va assolir"?... jejeje, fora bromes. Jo l'havia titulat "Les coses que mai t'he pogut dir, Joan Carles", o "La carta que no t'escriuré mai"... vinga, un copet de mà, Biel!


    NinniN

  • Com la vida.[Ofensiu]
    Trena | 21-11-2004

    Molt bonic. I trist? Bé, m'ha agradat molt el "que m'usessis ha estat una de les coses més malèvolament dolces...". No sé si és autobiogràfic, però en tot cas, és una història que m'ha fet pensar en la mena de gent amb qui, ens agradi o no, ens anirem trobant tota la vida. I sort en tenim d'ells, per poder apreciar els que no són així! Gràcies pel teu comentari a La Mare.

  • com t'ho fas?[Ofensiu]
    guinarda | 16-08-2004 | Valoració: 10

    per explicar un no-re d'història i fer-la llegible?
    com t'ho fas?
    d'una situació trillada i re-trillada en fas un petit tros de Literatura¡
    quan escriuràs una novel·la? o ja ho has fet i no ho sabem?

Valoració mitja: 9.5

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

620 Comentaris

236956 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com