Carta a ningú (des dels vitralls d'un efebe)

Bones! Em dic (...) i tinc d'entre 16 a 18 anys. Tinc una sèrie de problemes que m'han dit que són deguts a una cosa anomenada adolescència. Un d'aquests problemes el tinc a casa i s'anomena mare. Si, ma mare s'ha tornat una mena de cancerver que no em deixa sortir de l'infern (casa meva) quan tots els meus amics se'n van de festa. Sembla, que no se n'hagi adonat de que estic cansat ja de córrer per les seves faldes!

Però... mon pare tampoc es queda curt, ell... ell s'ha transformat en un tercer Reich i sembla que hagi de fer el que ell vol ipso facto i sense retreure-li. Fins i tot, juga amb el meu pensament i a cops em diu... "no ets tan gran com per a sortir? doncs ara vens a ajudar-me". Jo crec que a mons pares el que els molesta és que hagi crescut i que ja no sigui aquell nen dòcil i mal·leable. A més a més, ells no entenen que necessito més autonomia per al meu creixement personal, és a dir per a fer-me com a persona. Si jo... jo, el que vull és explorar el món! ensopegar per mi mateix! No sé... viure.. d'un altre manera, deixar de ser un nen!

Però... les coses no acaben aquí. Fa poc, he conegut nova gent que són del mateix "rollo" que jo. Si... com s'ho diria... vesteixen semblant a mi, escolten música semblant, no sé amb ells m'hi identifico força i ells suposo que s'identifiquen amb mi. A més a més, aquests nous amics i jo compartim ideologies semblants i això ens dona a parlar de molestes coses com ara els valors de la societat, els drets bàsics, la llibertat, igualtat de drets, la justícia, el respecte als éssers humans, la economia, el futur, etc. Però... ara parlant de mi i no dels meus amics ( que suposo deuen estar passant també per aquesta etapa) personalment tinc una sèrie de pensaments que m'aneguen el cervell de cabòries. No sé qui em va dir que se'ls hi deia a aquests pensaments, pensaments irracionals. En realitat i definitiva, haig de dir que em passo tot el dia pensant que "tot és una merda". A més, necessito molts cops l'aprovació dels altre i haig de ser perfecte en allò que faig, ja que l'error seria el caos.

Aquesta adolescència m'està matant, cada cop haig de prendre més decisions i començar "a cagar-la" per mi mateix : escollir entre estudiar i treballar, responsabilitzar-me, prendre decisions per mi mateix i un munt d'etcèteres que m'haig de començar a plantejar, clar estar... intentant sempre ser dels millors o... el millor a poder ser.
Altres aspectes de la meva pertorbada supervivència són aquells referents al meu físic. No em veig prou alt, prou fort, prou maco, prou home, prou, prou, prou... tot són "prous" i això que la cancerver em diu que estic maquíssim i que segurament tinc molt d'èxit entre les noies. Aquesta és un altre, les noies. Uff... "Les noies i Jo" tema 1: Fa un temps, millor dit... fa molt de temps, les noies i jo érem éssers de la mateixa espècie, vull dir, les noies eren "personetes" igual que jo en les que ni tant sols un s'hi fixava. Però en una realitat més propera (tema 2) vaig sentir un desig malaltís per les noies, allò era una explosió d'hormones, semblava, fins i tot, que s'hem injectessin els ulls en sang cada cop que en veia passar alguna. Ara, però (tema3) el meu tractament amb les noies ha evolucionat, aquest desig (que encara no ha desaparegut) ha canviat de forma i no és tant bèstia. Com a últim, comentar que fa no gaire he conegut a una noieta. La veritat es que la coneixia des de fa molt de temps, però... en cap moment m'hi havia fixat. Ella que és maquíssima i molt iluminadeta (es clar...) s'ha transformat en una mena de musa per a mi: no dormo, no menjo... crec que estic embogint. A dir veritat, ella i jo ens assemblem força (s'entén psíquicament), encara que cada persona és un món i si crec que jo encara sóc un món per a mi mateix..., que en seran els altres?