Carrera d'obstacles

Un relat de: Josoc

Carrera d'obstacles
Sembla que definitivament, demà m'operen del genoll. El dret, el mateix al que, fa set anys, m'hi van fer una artroscòpia. Ara m'hi posaran una pròtesi. Tot per culpa de l'artrosi, un mal, diuen, de gent gran. Encara que jo no m'ho acabo de creure, perquè, a veure, l'esquerre té la mateixa edat, no? i prou bé que està!
No em fa cap gràcia, portar incorporat un trastet que no és de carn i ossos, però què hi farem! El cas és poder caminar sense gaire dolor i sense haver de calcular tant les distàncies com ara. Diuen que és un remei que sol anar bé, majoritàriament. Expliquen allò dels tants per cent reduïts, sabeu? Però és que jo amb un 1%, si em toca a mi, ja trobo que és prou i massa!
Deu ser per la poca gràcia que em fa, que trobo que em surten pegues, una rere l'altra.
La primera, després (no abans) de la primera visita a l'operador: em va sortir a la cama "de autos" una espècie d'èczema. Qualsevol dels metges que visitava sovint per aquests dies, a qui preguntava si això podia ser algun inconvenient per a la operació, em contestava:
-Noo... però millor que ho eradiquem abans.
Ja, entesos. Visites a la dermatòloga. Cada vegada, dues hores d'espera i 5 minuts a dintre. I cada vegada:
-Està millor, continuï el tractament i torni d'aquí a 10 dies.
Deu dies que sempre queien en diumenge i que tenint en compte que només visitava dimarts, dimecres i dijous, feien de mal comptar. Però bé, ahir (ben just) va donar per resolt l'assumpte, esperant que no es reanimés.
El metge de capçalera, va de bòlit amb la meva pressió i les meves pulsacions. Serà tot producte dels nervis? I a mi que em sembla que no en tinc gaires! Bé que vaig fent vida normal ocupant-me de mil i un assumptes de les entitats a què pertanyo, que no són poques! Serà el metge qui em posa nerviós? Sinó és que no m'ho explico!
I per rematar les coses sembla que he pescat un refredat. Només de nas. Rinitis, segurament. Inflamació de la mucosa nasal. O el que sigui. Vaig a la farmàcia, m'explico i el medicament que em donen, avisa que no es prengui en cas d'una propera intervenció. I el metge que diu que és perquè conté els mateixos ingredients de l'aspirina, cosa que liqua la sang. I jo que prenia aquests últims dies, una aspirina diària... i ell que em recepta una altra cosa. Diu:
-Una per avui, l'altra demà i l'altra demà passat.
Jo li dic que l'última no podrà ser perquè és el dia de l'operació, però ell diu que me la prengui després d'operar-me. O sigui, que no deu ser obstacle... I sembla que va bé i tot. Estic millor. A que al final tot anirà com una seda i que no cal que l'operador s'assabenti de res? Espero que se'n recordi que té una cita amb mi, fa tants dies que no el veig!.
Som-hi!
Avui és divendres, dia 9 de novembre, a la tarda. La meva filla Montse i jo, amb el seu cotxe, anem cap a Barcelona. Jo estic en dejú i sense pastilla anti mareig i, és clar, em marejo. La Montse em deixa en una placeta de Sarrià i va a veure on pot aparcar el cotxe. Torna al cap d'una estona, carregada amb la seva i la meva maleta. Fem a peu el trajecte fins a l'hospital. Total, si em fa mal el genoll i se m'acaba d'espatllar ja és igual. Arribem, fem l'ingrés i ens deixen reposant de la caminada, en una sala , esperant que l'habitació estigui a punt. Tot està molt bé, sembla un hotel de luxe. L'habitació, al pis 10, té un gran finestral, amb una vista esplèndida.
Em fan canviar de roba i de seguida em vénen a buscar amb una llitera en la qual puc anar asseguda. Passo per diferents saletes, abans d'entrar al quiròfan, primer acompanyada i després soleta. És quan tinc forts desitjos d'aixecar-me i marxar. Però em quedo. M'adormen de cintura en avall, però estic ben conscient del que passa. Fins i tot resulta divertit. M'estranya restar tan tranquil·la, escoltant el que diuen:
-Tu treu el fèmur i tu la tíbia.
-I del tros del mig què en fem?
-Guardem-lo per l'escudella de Nadal
Que graciosos, no? I entretant ara piquen i ara serren. Són tres dels quals només veig els caps, amb les seves gorres verdes. N'hi ha un que, de tant en tant, s'aparta bruscament, penso que per no esquitxar-se amb les "serradures" del meu os.
Van acabant després d'unes dues hores i mitja. L'operador diu que vol parlar amb l'anestesista. Que no ho havia d'haver fet abans d'operar, això? Recordo que la primera vegada que el vaig veure em posava aquella parafernàlia on endollen el sèrum i tal , i va canviar una agulla per una altra de més gruixuda per si calia fer-me transfusió, que no va caldre. Ara, al final, parlen de fer-me un aïllament dels nervis que passen per l'engonal que sembla que va molt bé per atenuar el dolor. També sento que un ha d'agafar un avió... però això ja no és cosa meva.
Mentre estic a recuperació, intentant vanament fer arribar ordres a les meves cames, l'operador puja a l'habitació a veure la família i a ponderar la bona qualitat dels meus ossos. Tot i que el tros extirpat no devia pas estar tan bé!
Bé, la nit va ser pesadeta, què menys, oi? dolor, mareig, vòmits, la infermera que no ve quan la necessites, les arcades que tornen... ara em posen oxigen i la cosa millora, però de dormir ni parlar-ne. La segona nit en canvi, ja la vaig dormir d'una tirada. Durant uns dies no tinc set, ni gana, tot i que sempre estan preguntant que volem per esmorzar, dinar i sopar. La cama no sembla meva, està inflada i inert, però amb un mal tolerable. Les infermeres la manegen, que no pas jo. La primera vegada que em diuen de posar el peu a terra, em fa por. Una por que dissipa per sempre més, la intervenció de la infermera en cap:
-No n'ha de tenir cap de por. El genoll que tenia estava avariat i el d'ara és nou, aquell era feble i el d'ara està clavat amb ciment i l'aguantarà molt més.
La família fa torns per acompanyar-me dia i nit. La pressió es normalitza i el sucre fa una pujada que passa de 200. Em posen insulina i en fan règim especial. Vénen dos metges especialitzats i una dietista. També tres fisioterapeutes amb una màquina infernal que aconsegueix fer-me plorar. Una d'elles és dolça, però n'hi ha una de rígida i una d'entremig. El metge em ve a veure cada dia i al cap de cinc (en dimecres) ja puc marxar a casa del meu fill gran. Però això requereix capítol a part.

Es decideix fer el trasllat amb ambulància (i amb pastilles anti mareig, per si de cas). Es presenten a l'habitació una parella de la Creu Roja, noi i noia, amb una llitera d'aquelles d'anar-hi estirat i al darrera. Jo el que volia és anar asseguda i al davant. Diuen que això no és possible a no ser que tinguem una autorització especial. De qui? De qui sigui! Doncs la demanem al metge i cap problema. Llavors la noia em pregunta que si podré pujar els tres graons necessaris per accedir a la part frontal de l'ambulància. Jo li dic que no ho sé perquè no ho he provat, però que si és imprescindible ho faré. I sí. Vaig anar com una reina, tot el viatge. Però, és clar, els problemes no es van acabar aquí, no. Arribats a terme, m'asseuen en una cadira de rodes i calia enfrontar-se a 4 pisos i amb un ascensor que no funciona.
La noia, en pla seductor, es va lligar un dels treballadors, exposant-li que 4 pisos potser eren massa per ella i va vèncer l'oposició primera ( l'està prohibit) i va aconseguir que em deixessin pujar a la cabina, sense porta, i avisant de no tocar res, cosa difícil amb la meva cama estirada horitzontalment. Ell, el mecànic, diuen que anava assegut dalt de la teulada i fent moure manualment una roda. Així vam arribar al pis, amb dificultats d'encertar el nivell just per parar. I així vaig fer l'entrada triomfal al lloc que m'havia d'hostatjar una setmaneta més, ben atesa i amb la companyia incondicional del Pèntium, el gat de la casa, que no em va deixar ni un moment. La resta d'habitants de la casa, entraven i sortien però tant ell com jo romaníem enclaustrats. Jo, sobretot per culpa de l'ascensor.
També per aquest motiu vaig tenir poques visites Poques però bones, les més valentes,. I això sí, moltes, moltes telefonades.
Vaig anar a cal metge, un dimarts com estava convingut, gràcies a una especial inauguració a títol personal, del repetit ascensor. Em va trobar força bé, tot segons el previst. Va repetir allò que fins que fes un mes, estava malalta, va dir que devia estar una mica anèmica a causa de la pèrdua de sang i que hi tornés el 3 de desembre, per acabar de treure totes les grapes, ja que de moment encara la cosa estava massa tendra i es podria obrir.
Un matí, a causa de la postura no habitual en què havia de dormir, en aixecar-me vaig tenir vertigen. Sort que vaig tenir de seguida el remei adequat i en unes poques hores d'immobilitat absoluta, sense menjar res i engolint pastilles, em vaig refer. El penúltim dia vaig poder sortir a passejar pel pati i l'últim fins i tot vaig sortir al carrer a fer una volta per la mançana. L'ascensor ja funcionava, encara pendent de decoració. I cap a casa!
Resulta que a casa meva també es va estar un dia sense corrent i per tant sense ascensor... serà possible? Què tenen en contra meva, els ascensors? Per sort el dia de l'apagada va ser dimecres i el del meu retorn, el dijous tarda. Em va fer il·lusió tornar al cap de 15 dies. La nit va anar tot el bé que es podia esperar, amb la constant búsqueda de posicions no molestes per a la cama operada.
Tothom m´ha ajudat i m'ajuda. Ara sí que tinc força visites. M'he sentit protagonista, perquè ara toca. Fins aquí tot ha anat bé. Només espero que el final sigui també feliç, amb una recuperació total. De moment he estat només pendent de mi mateixa i sense importar-me gaire res més. Encara tinc coses meves per resoldre com: la nova visita amb l'operador i saber si cal fer recuperació, nous anàlisis per descartar diabetis, veure un/a especialista de la pell, etc.
D'altra banda ja tinc ganes de reincorporar-me a les meves tasques habituals. En tinc ganes, però...encara no... aviat... Tothom diu que tot m'ha anat tot molt bé i molt ràpid, però jo trobo q
ue només estic BASTANT bé, no pas normal.




Comentaris

  • Cursa plena d'obstacles[Ofensiu]
    Unaquimera | 23-02-2011

    Veig que aquest relat continua, en certa manera, aquell altre, anterior en el temps, de “Va de metges”.

    En ell, el “pacient” torna a guanyar-se el nom a força de ser fidel a l’adjectiu en totes les seves possibles interpretacions, és a dir, a força de patir i de paciència.
    ( Jo, que acabo e tornar de l’hospital, puc donar bona fe d’això... brrr!!! )

    Tant de bo fos més senzill assegurar la salut i la bona ventura, com temps enrere feien algunes de les nostres avantpassades... en certes ocasions especials, com per exemple la del solstici d’estiu, davant les Onades

    T’envio una abraçada sanadora,
    Unaquimera

  • Hola amiga![Ofensiu]
    brumari | 21-01-2008

    No sé si t'ho creuràs, però m'has fet patir.

    El 18 d'octubre ens deies que estaves en vigílies d'una operació i, des d'aquella data, no has tornat a donar senyals de vida. Fins i tot vaig entrar en el fòrum preguntant si algun relataire podia donar notícies teves.

    Bé, avui quan he llegit el teu comentari a l'últim dels meus relats, he tingut una gran alegria, t'ho dic de debò. Tot seguit he anat a la teva pàgina i he llegit la teva "carrera d'obstacles". Déu n'hi do! Però, quan s'arriba feliçment a la meta, els obstacles es converteixen en anècdotes per recordar, que és el que has fet tu.

    L'enhorabona per la teva recuperació i ben vinguda de nou a la nostra pàgina.

    Una abraçada,

    Joan


  • Carrera d'obstacles[Ofensiu]
    anita | 19-01-2008

    Acabo de llegir el seu relat i les peripècies que agut de passar però per lo que intueixo ja passat tot i amb força èxit, o celebro i espero que molt aviat pugui tornar a les seves tasques, tot el que ens explicat una servidora li podria fer costat ja que fa dos anys que vaig passar per el mateix tràngol però gràcies a Déu ara estic molt bé però ami fins que no passa de uns deu mesos no amb vaig sentir normal cosa que al mes ja vaig anar en una casa que tinc al camp i vaig poder-me fer tota la feina sola sense cap ajuda, cuidar el jardí, segar la gespa, en fi tot. Animós, que tot passa.
    Li desitjo lo millor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josoc

Josoc

129 Relats

523 Comentaris

114564 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc una apassionada de les lletres, m'agrada llegir i escriure. Durant molt de temps he guarsat per mi sola la majoria dels meus escrits. Fins que vaig descobrir els RELATS. M'agrada pensar que són llegits, tal com jo llegeixo els d'altres. M'agradaria molt que els comentéssiu.