Carpe diem... Tempus fugit(Repte 156)

Teníem el món a les mans i les mans encara al nostre abast. Torre Valentina es deixava caure sobre els nostres peus i les ones queien sordes al sentir les bullícies dels nostres silencis. Ens miràvem i bullia el mar i el paisatge d'envejes que ens perseguien els iris. Les absències feien acte de presència inundant de secrets tota la cala i les roques feien ressonar les seves mudes poesies.

Teníem el món a les mans i les mans començaven a perdre's per noves pells. Jugàvem a robar els horitzons a la nit i posar-nos-els entre les cames. Ens en rèiem dels futurs que perdien l'orientació i acabàven per masturbar-nos els somriures i els gemecs feien callar sirenes que es perfilaven entre els salats versos de les ones.

Ho teníem tot a les mans i les mans s'amagàven sota les nostres robes. Fèiem i desfèiem camins i els anhels trepitjaven les nostres pors. El temps naufragava davant nostre i la vida es convertia en un sospir abans del pròxim.

Ho teníem tot a les mans i les mans ens regalàven tot el plaer. Queien les nits sobre el mar, el mar sobre les nits i les memòries feien orgies entre els nostres llavis. La lluna era un xec en blanc i els nostres somnis, mil fortunes.

I ara… tenim les mans plenes de pols i el món és fora del nostre abast. Cada matí, els records esmolen les seves dents, les tardes tarden en arribar i són absents. De nit… de nit ja sols ens queda la lluna.