Carla

Amb la teva figura de festa,

acompanyaves l’eclipsi de les llums,

ballaves l’eco de la lluna llesta

combinant còctels de comprimits.



Hores abans, caprici d’un cant,

fulles caduques banyaven l’asfalt,

quatre cercles cremaven corbes,

en un reduït espai.



I el temps… i l’atzar… botxins, juganers,

amb un simple polsim de breus segons

confonen el trànsit en l’instant efímer.

Carla, xoc sec, cap cot contra els cristalls.



Clàxons, camins de sang ragen,

al teu costat el teu company,

resta cec com la boira,

i la culpa a poc a poc abraça.



Circula l’oxigen que revifa l’ànima

malgrat tot, set cels s’apaguen.

En la teva cintura càlida,

xiprers i cementiris en calma.



Flors com el gebre tremolen,

cobreixen en la trista penombra

el teu cadàver tebi, Carla,

llum innocent esbotzada.



Glaçats els nostres cors,

sota un pi s’apinyen

companys, d’una jove vida

sense tu, fugaç i esquinçada.