Captiva

Sento veus que em parlen en un xiuxiueig. Ningú més no les sent. Veus que em criden per fugir; tanco els ulls per tal d'amorosir les hores que s'escolen lentes en aquesta habitació d'hospital i mitigar el desencís de veure en els ulls dels altres la incredulitat darrere un somriure innocent, com aquell que fem als nens quan ens diuen que han vist un follet del bosc o una fada encantada.
Abans que em tanquessin aquí, fa dos anys, les veus em van portar arran de mar. Era una nit clara i tranquil·la. Em vaig acostar a la sorra i quelcom inexplicable em va empènyer envers l'aigua. Vaig nedar tant endins com vaig poder. Encara recordo - vivíssim - el moment en què vaig decidir morir. Mai més no sentiria les veus ni hauria d'enganyar cap més metge dient que no em passava res per evitar prendre la medicació. Que se la prenguin ells la medicació i que es desdoblin en algú aliè al seu univers segur i irrefutable.
Que vegetin pels passadissos dels trastocats, que intentin mantenir-hi una conversa intel·ligible, esclafant-se contra murs d'humanitat vençuda, veritables desferres humanes.
La ment engabiada dins un mateix és una presó paorosa. No hi ha sortida.
Sóc la meva pròpia garjola. Només la mort em pot deslliurar del suplici de viure endins d'un cos i d'una consciència que gairebé ja no em pertanyen.

****

Foscor mentre m'ofegava dins l'oceà, surant maldestra mentre el cansament feia estralls en el meu cos esgotat. Sabia que moriria aquella nit de lluna plena, il·luminada des d'aquell cel impassible al meu destí. Les estrelles escopien escuma de llum intermitent, com flaixos incansables d'un déu que feia ja molts anys m'havia abandonat.
Vaig descendir sucumbint a la manca de forces, em vaig omplir d'aigua salada, els ulls esbatanats i el cap a punt d'esclatar. Aire, aire. Sabia que ja no podria tornar a emergir. I vaig veure els pares que em miraven, sorpresos, sota les aigües opaques. Vaig allargar els braços en un darrer esforç desesperat, restaven immòbils agafats de la mà, observant-me esbalaïts.
Llàgrimes que no podien sortir enfora m'inundaven el cos sencer. Un retruny em va sobtar, el cop amb una roca al front em va estabornir molt lentament.
Encara no era morta, mirava amunt i podia albirar la llum blava inabastable, lapislàtzuli inquietant de lluna absent.
I els meus somnis es perdien dins d'aquella aigua antiga, els rostres inoblidables de les meves filles, les seves manetes blanques, les rialles esmorteïdes, la meva vida poc transitada, sense amics veritables, les temudes veus i el desig contundent de la mort assenyalada.
L'ofec cada cop més angoixant m'inflava els intersticis d'aigua salada, de mar obcecat que m'escapçava el cervell atònit. Els pensaments inconnexes m'alleujaven el sofriment. Vaig pensar que la mort era propera, tot i que em va fer l'efecte que el temps per morir s'allargava, com si tot succeís a càmera lenta. Néixer també costa. La mare em va infantar plorant d'alegria al rostre. Em tenia als braços i era feliç. Jo era una nina sense veus al cap. Ella encara no sabia que era massa feble per sobreviure en aquest món hostil. I ara, desfaig la vida que va construir pausadament dins del seu ventre de mel. Submergir-se al compàs de les ones és entrar dins la música de l'univers, fusionar-se amb la natura de la manera més fidel i coherent. Seré peix devorat, festí per a d'altres, herois afamats de vida, plens de coratge per seguir el camí marcat pel destí. Supervivents nats que lluiten sense defallir.
Mare, no t'espantis ni ploris, no moro. Torno a tu, a l'aigua ancestral que guarda milers de cadàvers en tombes obertes. Com una fossa comuna, però d'aigua colgada en un cementiri viu.

****

- Marta, t'has acabat l'esmorzar?, au va, apressa't!. Avui estaràs contenta, vindrà a veure't la família, com cada divendres.
- Sí, veuré en Josep i les nenes. Em portaran els bombons que tant m'agraden.

Contenta d'estar tancada en una casa de desvariats on cadascú viu en un món a part, feliç d'haver perdut l'amor de la meva família que ha estat substituït per pietat i mala consciència. Quan arriben tots junts intentant simular normalitat, el cor se'm fa bocins. No puc mirar a la meva filla gran als ulls, la Júlia, quan ve a l'hospital. No es desenganxa de la mà del seu pare, treu el cap enfora per la finestra, allà on rau la llibertat i mira el rellotge massa vegades. No diu gairebé res, m'observa amb un posat tristoi. També noto que em té por: els seus petons són freds quan freguen tímidament la meva galta assedegada d'amor endarrerit. La menuda encara no s'adona en quina mena d'hospital em trobo, quin bé de déu la innocència dels infants!.
La Berta m'abraça i m'omple de petons, mentre em diu: no et preocupis, mare, aviat estaràs bona i tornaràs a casa amb nosaltres, oi pare?
En Josep li diu que sí amb el cap i somriu tot i el llast que duu al damunt.
Quan ja han marxat ploro, perquè els he perdut com aquell qui perd un tren que passa a massa velocitat i arriba un minut tard. Un minut que transforma tot el teu entorn càlid i segur, i destrueix tot allò que tenies per convertir-ho en record llunyà dins la memòria malmesa que encara em resta, com un tresor per a mi sola, baluard que em recorda que un dia vaig existir en una realitat ortodoxa, amb qualitat de persona, d'ésser amb la sensació de pertinença a un grup o col·lectiu de gent semblant.

****

No vaig morir al mar. Algú em va estirar enfora i va marxar. Vaig sentir una força que em xuclava amunt i no em deixava morir. Vaig entrellucar un ésser estrany i escardalenc, que em va dipositar a la platja amb suavitat. Com l'àngel de la guarda al qui pregàvem quan érem petites amb les mans juntes i els ulls clucs. Va desaparèixer dins la fosca. Ningú no em va creure quan els ho vaig explicar, primer lo de les veus que em cridaven cap al mar, i després l'home invisible que em va treure de l'oceà. Potser la salvació va ser un càstig, per deixar unes filles petites sense mare o per no estimar prou la vida.

Em van tancar en aquest hospital psiquiàtric. El primer dia, la primera nit allà, amb aquells malalts com jo, va ser el pitjor malson de la meva vida, encara recordo els esgarips d'una dona que no volia dormir i cridava que volia tornar a casa seva. Tota ella, era un plor inconsolable. Ningú no s'immutava, ni els altres malalts ni el personal sanitari. Li van fer empassar unes píndoles fins que va callar de cop.
L'endemà el doctor va disposar una entrevista amb mi per explicar-me la situació i perquè entendre el problema que tenia era de vital importància en l'evolució del meu trastorn. Em va dir que sostraure's la vida no era normal i per això, havia de romandre un temps a l'hospital. Allà em guariria o si més no, aconseguiria deixar de sentir veus dins el meu cap si em prenia la medicació i em portava bé. I el més important, aprendria a conviure amb els meus fantasmes. Em parlava pausadament amb un to infantil, potser esperant que així el comprendria millor. Jo, ja sabia que per ell era un numero, un historial, un nou hàmster de laboratori on provar medicaments nous. Un cos, un embolcall amb les neurones desfermades que calia controlar. L'escoltava sense massa interès, intuïa que no el veuria més, allò formava part del protocol i de les normes del centre.
Les normes que mai no s'han d'incomplir si no es vol ser foragitat de la societat i del món dels vius per esdevenir un apàtrida dels sentiments, dins una caverna infame amb forma d'hospital modern, on els malalts mentals continuen essent uns marginats sense present ni futur. Homes i dones que omplen les seves hores amb records esbiaixats d'un ahir que sempre va ser millor.



gypsy