CAP A MART O CAP UN ESTAT PROPI (CAP.1) COMENÇA L'AVENTURA

Segons deia l’autor de “grans” històries de pel·lícules i quan dic “grans” ho dic pels dinosaures:

"Aquest és un llibre de ficció. Els personatges, empreses, institucions i organitzacions d'aquesta novel·la són fruit de la imaginació de l'autor o, si són reals, s'utilitzen fictíciament sense descriure la seva activitat real..... »

Michael Crichton - Estado de miedo, Acoso, Jurassic Park, ER (Urgències)

Tot el que explicaré té certes raons d’haver estat en secret durant tot aquest temps. A veure, no sempre un país es fa de la nit al dia, sempre tenim un període de transició, uns polítics que amb els seus ideals fan i desfan, que busquen beneficis personals això ja ho sabem, però a la fi, un polític de qualsevol color, sempre busca el millor pel seu país, pel seu Estat o per la seva Pàtria.

COMENÇA L’AVENTURA

Gener 2006

Els projectes de l’ESA (l’Agencia Espacial Europea), normalment es discutien a la Seu que tenen a Paris. Apart tenien distribuïts a diferents ciutats altres Centres, com els d’entrenament d’astronautes a Colònia, el Centre d’Astronomia Espacial a Villanueva de la Cañada a Madrid, també el d’Observació de la Terra a Frascati, als voltants de Roma o sinó el d’Investigació i Tecnologia Espacial a Noordwijk a Holanda, prop de Haarlem. A més, es va crear un Centre de Seguiment al Regne Unit i el lloc habitual de llançaments a la Guayana Francesa a Sud-Amèrica.

En el segle XX, als anys 80 es van llançar coets des de França. Un d’ells va ser la famosa “signatura de Déu”. Es tractava d’un coet no tripulat que s’enlairà des de Toulose, tingué problemes de traçabilitat, fallaren diversos sistemes de control i abans de que es dirigís cap algun lloc no desitjat, l’estavallaren automaticament des de control i caigué al mar Mediterrani trenta-dos segons després d’iniciar el vol. El curiós de tot és que moltes persones des de Catalunya o vam veure. Fins i tot, des de l’Estadi del Camp Nou a Barcelona es sorprengueren i l’endemà als diaris esportius parlaven més de la “inquietant” imatge en el cel que de l’avorrit partit del Barça. L’espiral d’estela de vapor va quedar durant una hora al cel i la gent va creure que era un fet estrany, ideal pels ufòlegs, però no era això, l’endemà digueren que un coet francès havia perdut alçada i des de Control van determinar la seva autodestrucció.

Dins l’organització de l’ESA hi ha projectes que mantenen fora alguns països com ara el Canadà. Tots coneixem el seu braç articulat dins de la nau Discovery o del Columbia on sempre apareixia en pantalla la fulla d’arbre d’auró típica del Canadà. Fins i tot, durant bastant temps, es van mantenir fora de les converses el Regne Unit o bé la República Txeca i el perquè era senzill, un tenia fortes relacions amb els Estats Units i l’altre encara estava pendent en certa manera a la Unió Soviètica.

Llavors un dia els investigadors europeus, farts de sentir-se investigats, seguits o venuts davant països que els anaven copiant o prenent les investigacions que anaven fent, decidiren reunir-se en un lloc on no aixecar gaires sospites. El problema era que allí on van decidir reunir-se, tots aquests països també s’hi trobaven en aquell edifici.

Estem parlant de la ciutat de Ginebra, a les Nacions Unides. Es un gran complex d’edificis on dins es celebren les diferents reunions per tractar conflictes armats, tractats entre països, transit d’armes, de persones i d’altres temes de gran interès mundial.

El principal problema era el lloc, però finalment aconseguiren que diferent personal interior s’ocupés de desviar l’atenció quan es requeria. L’edifici consisteix en diferents sales de reunions de diferents tamanys i formes. Existeix la Sala magna amb les parets pintades per artistes espanyols, referint-se a la fam, la guerra, la pau, es la sala més antiga i que no es fa servir actualment, doncs ha quedat petita. Està decorat en colors daurats i platejats però la força del temps ha minvat aquests colors i els ha deixat bastant cromàtics. La sala mitjana, on estan tots els països de les Nacions Unides, que està decorada anys 70 (i així ha quedat d’antiquada). Encara camines per ella sobre el parquet i notes els mals ajustats llistons de fusta. La sala més famosa és la Sala de Drets Humans i de l’Aliança de les Civilitzacions, sostre pintat pel pintor mallorquí, Miquel Barceló. I finalment, tenim la sala principal i més moderna, tota blanca amb mobiliari ultra-modern i l’escut daurat de les Nacions Unides al front, amb el mapa del món mirat des de sobre del Pol nord.

Rodejant l’edifici principal i més suntuós tenim enfront mirant al llac Lemand una bola del món de metall pintat en verd dins dels jardins, enmig d’una font entre dos arbres. Si ens situem en el passadís que són tots els Salons i mirem des de la finestra que dona recta a la bola del món, tenim darrera el Saló X. La casualitat dona que es digui així, però ni és la sala on veuen “porno” ni tan sols existeix cap tresor, doncs ja sabem que mai els tresors són on marquen la “X” en els mapes. En aquest Saló es varen realitzar aquestes reunions super-secretes, on es decidiren moltes de les qüestions portades a terme en el futur més immediat i que volien que les altres grans potències no ho sapiguessin.

El Projecte principal era la Missió a Mart i la qüestió super-secreta era saber quin país s’involucrava en dur a terme l’entrenament del personal, crear una infraestructura de instal·lacions que fes que tot estigués a l’abast del servei del que després seria el llançament des de la Terra, seguiment del vol per l’espai, amartatge a la superfície

marciana, llançament de nou des de Mart i retorn de l’expedició amb el seu aterratge a la Terra.

Cap país estava o bé no tenia la suficient infraestructura per dur-lo en éxit, era una despesa molt important i ningú es volia mullar per un projecte que podria anar a norris. Fins que dins de les converses, Isabel Rubianes, cap del Protocol de l’Estat espanyol va comunicar-se amb Paco Garriga, Conseller d’Indústria de la Generalitat i conegut seu de quan anaven de vacances a Montanejos (Castelló). En aquestes converses li va donar a entendre que ningú es posava d’acord pel lloc d’ubicació de tota la infraestructura. Ell sabent de la importància i transcendència del que podia ser aquesta qüestió ho va transmetre al President, en aquell llavors l’Honorable Pasqual Guirigall, però com estava més ocupat en la seva successió doncs ja sabem que va passar amb el seu successor amb José Cutilla, va parlar amb la Rosa Maria com Secretària personal del President, càrrec que ostentava des que entrà el Conseller en Cap, l’Artur Més i haver de deixar el càrrec al perdre les eleccions del 2003. O bé a l’inrevés, guanyar les eleccions, però la suma de vots donava guanyadors a les tres forces que formaren el “tripartit”. Aleshores, la Rosa Maria va agafar la trucada de la Isabel Rubianes, que volia parlar amb el Paco i com tenia Reunió del Consell de Govern no va poder passar la trucada, la Rosa Maria demanà, doncs era així com estava establert, que la Isabel Rubianes expliqués breument de que es tractava i li contà tot.

El Subsecretari de Indústria del Govern espanyol, en Manuel Perez-Azcoytia tenia una acalorada conversa amb els seus homòlegs alemanys i francesos. Tot venia, per culpa de les darreres dades de la maleïda “prima de risc”, que portava de cap a tot el Govern. Així doncs, no es posaven d’acord; els belgues no aconseguien posar-se d’acord dins seu, els alemanys es creien els super-poderosos, els francesos tenien els ideals perfectes, però no tiraven endavant res, els holandesos ja tenien prous problemes que arrossegaven per

culpa de la pujada del nivell del mar i vessada d’aigua per sobre el Gran Dic i ja havia produït grans pèrdues en el turisme. Fins i tot, un cop una autocaravana va endinsar-se dins d’un camí prop de Marken i va obstaculitzar la sortida de tots els vehicles del far que hi ha a la punta est de l’illa. L’autocaravana estava ben aparcada però els cotxes de les cases properes no podien passar i resultà que l’aigua va pujar de nivell. La família de l’autocaravana estava passejant tranquil·lament, prop del far i mirant alegrement com pujava la marea, mentre que tots els del poble estaven marxant esparverats d’aquells contorns al pujar l’aigua. En fí, es trobaren tancats per culpa de l’embús que van fer altres vehicles, com carros tirats per mules i bicicletes que no sabien com passar un petit bassal d’aigua. Aquest batibull va provocar molts nervis i posteriors incidents diplomàtics, doncs van haver catalans, belgues, francesos i gent del poble que provocaren incidents a molts vehicles, encara que molts d’ells ja estaven inutilitzats al endur-se’ls al mig del Mar de Marken.

Així doncs, la Isabel Rubianes li comentava per telèfon a la Rosa Maria que semblava que buscaven un indret, país, lloc o espai per ubicar certs serveis per realitzar un llançament d’un coet a Mart. La qüestió breu era aquesta i no li podia explicar més, doncs al costat seu li venia la Christine, la secretària alemanya que a cada moment li portava el cafè o un croissant o li interrompia per esbrinar de que parlava, encara que fós en català, sempre la Isabel Rubianes anava en molt de compte per no ser descoberta. (continuarà)