CAP A MART... (CAP. 8) COETS A VALENCIA

COETS A VALENCIA
Juny de 2013

En Gonzalo i en Pedro portaven, feia un temps, ideant un sistema de propulsió per coets amb sortida a l’espai. El local on estaven a la ciutat de Valencia prop de la Ciutat de les Arts, havia estat fins feia poc temps propietat de PAL, l’empresa que també havia estat ubicada a Sant Joan Despí. A les oficines comercials, en Gonzalo havia adequat les instal•lacions per poder crear els seus prototips i així iniciar les seves investigacions per motors de propulsió a l’espai.
En Pedro, des de ben jove, havia tingut molt interès en tot el que anava a l’espai i sempre havia pensat com a hobby, idear un prototip de vehicle espacial que pogués arribar algun dia a sortir de la nostra atmosfera. Quan era un nen, els “reis” li havien portat un joc especial. Eren els anys setanta i quan veié la caixa per fora pensà en el que havia demanat a la carta: “un coet espacial per muntar a peces”. Els “reis” no deurien entendre la carta gaire bé, doncs el regal en concret si era un coet espacial, però ja estava totalment muntat, tenia uns accessoris molt estranys com una mena d’inflador d’aire, com els de bicicleta, un suport per col•locar el coet com a base amb un fixador metàl•lic i la base acabada amb un mànec. O sigui, era com una raqueta curta de tennis-platja que feia de base per suportar el coet espacial a sobre subjecte i enganxat amb el fixador. Les instruccions estaven en català, doncs estava ideat per un enginyer d’Abrera que pobre ja deu ser mort a hores d’ara. Així doncs, tan aviat el va obrir, el Pedro agafà la capsa i els digué als seus pares que anava al parc del davant a provar-lo. Vivia en aquell llavors a l’Avinguda General Urrutia a la ciutat de Valencia i al parc de sota de casa hi havia una colla de nens de dotze i tretze anys com ell i que com cada any, el dia de Reis, tots els seus amics sortien a provar les joguines, bicicletes i tot tipus d’artefactes, a veure qui el tenia més gran, més modern, més bestial, més potent, i més i més. Aleshores, en Pedro els ensenyà a tots els seus amics que estaven allí i tots preguntaren:
 Què és aquest coet, Pedro?
 No sé, però em sembla que els “Reis” s’han equivocat, -una mica trist ho comentava- però deixa’m llegir les instruccions que ara veurem.
Agafà el coet amb una ma i s’aixecà cap a la font del mig de la plaça, obrí el coet per dalt on hi havia com un tap de cautxú, l’abocà a la font i l’omplí fins dalt, el tapà i tornà on estaven assentats tots els seus amics.
 I ara què? Vols dir que es fa així? –deia una amiga seva que passejava amb un cotxet amb un nino dins.
 Em fa falta espai. Deixeu-me una mica d’espai.
Un amic seu, el passà la mena de suport que feia de base de llançament, muntà el coet a sobre, ficà el fixador per sostenir el coet i començà a inflar amb la manxa d’aire per la part de la base del coet. Quan creigué que ja li havia donat el suficient aire va treure el filtre-bufador de l’inflador i ja tenia el coet disposat a sobre la base. Es girà per mirar les instruccions, mentre amb l’altra ma agafava el cordonet que lligava el fixador. Tenia a tots els seus amics a un pam d’ell, tots mirant, fins que, sense adonar-se’n estirà el cordonet i....
De cop i volta tots els nens van ser esquitxats d’aigua que sortí qui sap d’on van pensar tots. El coet havia desaparegut de la base-suport i no hi havia cap senyal d’ell. Tots estaven esmaperduts pensant on coi havia anat el coet, bé si algú amb males intencions els havia pres aquell preciat coet o bé havia caigut a terra sense adonar-se’n. Fins que el cap d’uns quinze segons aproximadament una cosa a gran velocitat caigué a pocs metres d’allí en el mateix parc on estaven tots. Era el coet.
El cordonet estirava el fixador, lliurava el coet de la base i iniciava el vol cap amunt. Tot plegat era aigua i pressió d’aire, l’oxigen creava una pressió al líquid en una cambra tancada i al lliurar-se el fixador de la base tot el líquid es desprenia per un orifici a la base que restava tancat mentre no hi hagués una pressió superior dins del cos del coet.
La sorpresa a la cara de tots els nens i nenes que estaven observant aquell impressionant regal de “Reis” fou el que al Pedro, aquell fós el seu millor regal de Reis.
Foren els xinesos qui els proporcionà tot tipus de material i peces, apart de venir a donar diversos cops de ma quan no podien ensortir-se’n. En Pedro es traslladà diverses vegades a la Xina durant un temps a les instal•lacions que tenen amagades sota el subsòl prop de la ciutat de Yingtan, a sis-cents quilòmetres de Shanghai. Un dia, mentre en Pedro i en Gonzalo estaven prenent una cervesa en el Bar OLAYTA, el carrer del darrera del local, se’ls presentaren quatre xinesos que volien “parlar” amb el Pedro.
 Señor Pedgro, tener interés en acompaño, por fafor me –en un castellà una mica encriptat es dirigí al propi Pedro.
 Oh, si, acabo la meva cervesa i els acompanyo en un no res. Prenguin unes canyes amb nosaltres, seguin, assenteu-vos per aquí, si us plau. –respongué d’immediat.
 No, no, nosotros tener importante cuestión hablar con usted y usted –dirigint-se també al Gonzalo.
 Ah, bé, doncs vinga parlem aquí mateix, no? –en Gonzalo l’insinuà, doncs els treballadors que hi havien pels voltants no prendrien nota ni escoltarien aquelles converses tan tècniques que podrien mantenir.
 No, no nosotros tener importante..... –seguí repetint el xinès, sempre el mateix, els altres tres muts i drets allà al costat imposaven una mica.
 Vinga doncs, marxem. Paga tu, que jo els acompanyo al local i vens aviat. –li digué el Pedro al Gonzalo.
 D’acord, doncs alguna cosa seriosa s’esta coent.
 Si ja veus, quant xinés, molt estrany, no?
Allà al local, els xinesos els comunicaren que les seves investigacions havien donat un tomb inesperat. Els digueren clarament que havien de seguir en el projecte, però que tots dos havien d’assistir al llançament del proper coet cap a l’espai, des de la base que tenen instal•lada a Yingtan i que ja tenien preparat el coet amb el propulsor ideat i dissenyat per ells dos.
Els visats tardaren les dues setmanes previstes i van anar cap a la Xina en viatge de turisme, segons quedava clar en el visat formalitzat al Consulat de la Xina. Ni les seves pròpies famílies sospitaren que marxaven per altres qüestions que no foren de turisme. Dos homes, de turisme?
Quan arribaren a Shenzhen, després d’haver aterrat a Hong Kong, agafaren un taxi que els portà fins l’hotel i quan estaven a punt de registrar-se a la Recepció, se’ls acostà el mateix home que s’havien trobat a València i els comentà que els acompanyés a fora de l’hotel.
El viatge havia estat llarg, després de vint hores viatjant amb una aturada tècnica a Dubai, quan ja estaven apunt d’allotjar-se a l’hotel i descansar per fí, res, se’ls emporten amb cotxe per carreteres molt enrevessades. Aleshores, aconsegueixen arribar a un lloc on passen dos controls amb barreres metàl•liques i púes a l’asfalt per aturar el cotxe en cas de fugida. Sense sortir del cotxe entren en un barracó de fusta per una porta gran, s’atura a un metre de la paret del davant. Instantàniament per darrera, la porta es tanca, s’encengueren els llums de l’habitacle i començaren a baixar com un muntacàrregues immens. Baixaren molt profundament, gairebé uns dos minuts baixant a una velocitat considerable. Finalment, s’obriren les portes i el cotxe els conduí per uns passadissos interns, com un parell de quilòmetres més, fins que arribaren a un espai on hi havia un distribuïdor on es veia molta gent que anava i venia, tots vestits amb uniforme. L’home gran xinès els portà fins a unes cambres on els digueren que allà s’instal•larien durant aquells dies.
L’endemà els portaren a la Sala de Control del Llançament del coet. L’home gran xinès els explicà amb el seu castellà mitjanet que aprofitant una prova d’un coet-míssil que anava a llançar Korea del Nord, els Estats Units estarien distrets i no es fixarien en el seu coet que evidentment sortiria en el mateix moment que fessin els koreans el seu llançament. En una de les pantalles es veien els preparatius de l’encesa de motors amb la imatge de les insígnies de la Xina i en una altra pantalla al costat es veia gairebé l’encesa al mateix instant d’un altre coet més petit amb les marques de Korea del Nord.
Tanmateix, tingueren l’ordre de llançament del coet koreà, cantaren en xinès la compte enrere del coet xinès. L’home mostrà les seves grans dents en un somriure cap a Gonzalo i en Pedro, cosa que cap moment ho havia fet, doncs sempre es mostrava seriós i semblava enfurismat, però ara no.
L’èxit va ser impressionant, el coet koreà va fer figa i va caure prop de les Filipines, els Estats Units ho corroboraren i en cap cas a les notícies de les seves grans cadenes de televisió digueren res del coet xinès. El coet fou a l’espai i aprofitaren deixar en orbita un satèl•lit, retornant la càpsula i els motors al cap d’unes hores a la terra. La càpsula principal va anar a estavellar-se prop de la muralla xinesa, bé els paracaigudes esmorteiren el cop, però la caiguda al trencar-se una de les tel•les fou aparatosa. Els motors arribaren sans i estalvis a terra, van fer el seu servei fins a l’alçada establerta de dos-cents quilòmetres, a la ionosfera i després en una caiguda controlada volaren fins prop de Zhengzhou, entre Pekín i Shanghai. Potser, matà alguna vaca, però el govern satisfaria amb bastants “guams” al granger propietari d’ella.
En Gonzalo i en Pedro foren abraçats per xinesos que estaven al seu costat que no havien estat ni presentats, però els agafaren i els exprimiren ben fort. Estaven tots ben contents i ells dos també.
Per cert, el joc del coet espacial no es posà mai més a la venda, ni els “Reis” van dur més d’aquestes joguines a cap nen, doncs en ocasions la base girava per error, per moviment o bé pel vent i ocasionava ferits. A Valencia pensaren millor seguir amb les traques, la pólvora i cremar amb foc. L’aigua no era un bon combustible deurien pensar. En Pedro ho provà molts cops, en ocasions ho feia a la vora de la platja durant l’hivern, quan no passava ningú. Perfeccionà el sistema amb diferents models, però la base del combustible sempre era la mateixa, aigua i aire.
(continua)