CAP A MART... (CAP. 6) La vida continúa

LA VIDA CONTINUA

Març de 2012

El reportatge de vídeo acaba amb una fusió d’una posta de sol i música dels anys setanta. Tothom s’està aguantant el plor, doncs són imatges molt tendres de tota la família amb el Lluís. La seva filla Hanna i els seus fillols, en Roc i l’Etna són allà amb els ulls plorosos i ell allà encara de cos present a la sala de l’oratori. Un centenar de persones, és clar, ningú aplaudeix doncs no és el moment, però després de sentir al seu gran amic de tota la vida, tothom respira i deixa anar un sospir. N’hi ha algú que pensa “quina passada”, “quin mal a la família” o bé “no està mal, però li hagués posat la banda sonora de “Memòries d’Africa” i tothom s’hagués posat a plorar, segur”. Bestial!!

En Peret eren amics de tota la vida, en Lluís evidentment, de tota la seva vida, doncs amb cinquanta-tres anys, s’ha marxat i ens ha deixat. Sempre quedarà el seu record, però l’Hanna ha quedat orfe i viurà amb la seva mare, la Silvana. Era informàtic, on havia treballat a moltes empreses de renom dins la ciutat, com una editorial, una empresa de missatgeria urgent o la companyia d’aigües més important de la ciutat de Barcelona, o sigui que havia estat a grans empreses de serveis de tots els àmbits.

Treballant a la darrera empresa, a la companyia d’aigües, es va posar a estudiar Protocol, més que res per variar d’aires i no encasellar-se en el tema informàtic. Entre d’altres coses dins de Protocol estudiava les formes d’estar en públic, des dels polítics fins a convidats a una festa particular o bé també les maneres d’estar dels que organitzen la festa a casa i tantes altres coses que no podem ni imaginar, però que no deixa de ser molt interessants.

Es treié el títol i aprofitant aquesta situació privilegiada s’apuntà a l’Agrupació del barri del partit de Confergència. Per desfogar-se una mica, els dirigents de l’Agrupació li comentaren que iniciés una mena de cursets, per d’aquesta manera parlar en públic i també així captar nous militants. Els de l’Agrupació li proposaren que parlés d’un tema que ell tingués força clar i així exposar-lo. Portà un munt de gent a la sala d’actes de l’Agrupació del barri i d’aquesta manera els dirigents van poder valorar quines qualitats o defectes podrien corregir-lo a l’hora de fer discursos públics.

Quan en Lluís va entrar a Confergència, fou llavors que l’Hanna va tenir les idees clares per començar la carrera universitària de Ciències Polítiques i d’aquesta manera pugué mantenir contactes en el partit. No sabrem mai si fou llavors, però a l’Hanna li serví de trampolí per iniciar-se en la política i a ell li serví de recolzament, apart de la Silvana, que estava sempre al seu costat.

Arribà el dia que el trucaren insistentment des de dalt. Era una trucada ben estranya, realitzada de d’un número anònim “OCULT”. Va atendre la trucada, doncs són inevitables aquesta gent, sempre et truquen quan estàs en el millor moment del que estaves fent. Havia tingut trucades semblants, però al final sempre penjaven quan anava a atendre-la. En fi, no era el seu moment, però insistiren i va atendre la trucada. El vingueren a buscar i marxà cap amunt. A l’arribar al capdamunt va contemplar que era un lloc maquíssim, tot de color mel i maragda, com la posta de sol del reportatge, però vist des dalt, vist des dels núvols.

De cop es trobava en perfecte estat i en un lloc meravellós, però trist doncs no tan sols no tenia a la seva dona sinó tampoc hi havia la seva filla.

Un home alt ben vestit amb jaqueta i pantaló i molt amable el cercà i li preguntà d’on venia:

* Si us plau, em podria dir de quin lloc vé?

* Ehhhh! Què és això? Quina broma és aquesta? Com ....

* No passi por, ni cap temor, ja arribat aquí i ara tractarem de col·locar-lo en un bon lloc. Digui’m d’on vé, si us plau? –l’home amable parlava pausadament i lentament.

* No si ja ho sé, segur que estic volant pels efectes dels calmants que m’han ficat, on està la meva família?

* Tranquil, tots estan bé, ja li informarem de com van les coses a ells, ara digui’m d’on vé? –insistia, però en cap moment es posava nerviós.

* A veure, com baixo a casa des d’aquí –començava a alterar-se en Lluís.

* Les coses han canviat, senyor......? –preguntà i posà a escriure quelcom a la tauleta que portava entre les mans.

* Ui, però si això és la tauleta que va crear l’empresa PEAR fa uns mesos i ja la tenen vostès?

* Eh, ahh no perdoni, però aquesta tauleta és especial i creada per una persona que fa poc va pujar, l’estem utilitzant des fa poc, mirem si funciona i no es penja com aquesta que vostè ha recordat.

* Semblava la ICAT-4S, però si és veritat que està una mica modificada amb aquests cantons bordejats amb blau i taronja. M’agrada, sap on la venen?

* Bé, no, no, no està a la venda, però tranquil que si vol una, farem tot el possible per fer-li arribar una, tan aviat passi a l’altre costat. Digui’m d’on vé, si us plau?

* Ahh, jo vinc de l’Hospital de ...

* No, no cal que em digui l’Hospital, només que em digui la ciutat tinc prou. Es per portar un barem i fixar quants hem de fer venir d’un lloc o un altre. Sinó se’ns poden acumular a vegades masses d’un lloc i la podem tenir liada, d’aquesta manera anem fent crides a diferents llocs.

* Vinc de Barcelona.

* Està bé, doncs llavors veu aquella dona gran que està en aquella cua, posi’s darrera seu, són els catalans. Que passi el millor possible, senyor Lluís.

* Gràcies!

* A veure, si us plau, em podria dir de quin lloc vé? –es dirigia a la següent persona que li venia al darrera.

* A ver, ¿donde estoy? Quiero que venga mi representante, pues yo no había pedido hacer ninguna gala durante estos días, pues no me encontraba nada bien y ...

* Si senyor, em pot donar el seu nom, si us plau? –preguntà l’home.

* Claro, a ti te lo diré, pero me extraña que no reconozcas mi voz, soy Paco Valladores.

* Ah, és clar que el reconec, senyor Valladores. Si us plau, perdoni’m, vagi directament cap aquella cua d’allí que és la de Madrid, cert? Vostè va morir allí?

I continuava venint més i més gent.

En Lluís s’acostà a la dona gran que li havia dit l’home alt i imponent del principi i en un no res es plantà al darrera.

* Perdoni, aquí és la cua dels de Barcelona?

* Sí, acabo d’arribar i m’han dit que seguís la cua, que tenim per una estona, es veu que m’he constipat i ja veu a la cua del metge, no?

* Uff, vol dir que això és per visitar un metge? Es que porto un temps anant-hi i ja n’estic tip, ja. -comentà en Lluís.

* Doncs no sé que faig aquí, em començava a revifar i mira he tornat a recaure –explicava la senyora gran.

* Escolti, vostè no és la Teresa Càmies? –preguntà en Lluís.

* Si, si que m’has reconegut depressa i això que feia temps que no surto a la televisió. El meu fill si que en surt, ara està agafant fama en això de comentar coses del Barça als programes de xerrar i conte que conte...

* Encantat de conèixer-la, miri jo no entenc com va això i començo a tenir una mica de gana, sap si portaran el menjar o l’haig d’anar a buscar jo mateix?

* No, no tranquil, porto una estona aquí i no vé gana, sembla que quan respires ja t’alimentes i la sensació és boníssima. Ja veuràs, ja.

* Bé, respiraré, a veure si profundament m’alimento prou, estava acostumat a menjar-me un petit entre...

* Excuse me, Sir! I would like to talk with you. Please could you follow me? –un home ben plantat, vestit esportivament amb una barba blanca ben retallada, ulleres rodones i cabell grisós i curt agafava per les espatlles al Lluís i aquest amb la cara que va posar no s’ho acabava de creure.

El va apartar de la cua, en Lluís es va girar a la Teresa Càmies i li va aclucar un ull:

* Ondia, ha vist qui és?

* Ah, si, si, abans ha passat la Whitney Jiouston, però a mi la música no m’anava gaire, ja saps que per mi els llibres era el meu món.

Seguiren caminant i en Lluís no acabava de creure’s que qui l’estava agafant per les espatlles era..., l’Steve Works, l’ex-amo de “PEAR”. Arribà ja feia un temps i semblava que havia fet alguns canvis organitzatius en tots els àmbits. El qui mana allà, l’havia cridat per realitzar uns canvis, uns retocs havia dit al Consell d’Organització. I el que va fer és servir-se de tot el personal que hi pujava de tant en tant, de les seves qualitats humanes o mentals per col·laborar amb el sistema. Així doncs, malgrat que en alguns moments feia reunions amb els qui ordenaven qui pujava amunt i qui no, que tal persona li faria falta aquí dalt, provocant a vegades més d’un ensurt i retornant-la avall immediatament.

Una vegada a un gran cap de l’empresa on ell manava, els va dir al Consell que el pugessin i anà de poc que no es queda. Aquesta persona va tenir un coma profund i durant aquelles hores el va utilitzar per retocar l’ICAT 4S que havia ideat. Unes hores més tard, la persona en qüestió retornava en si a l’habitació de l’Hospital Mont Sinaí de Nova York.

Aleshores, seguiren caminant pel munt de núvols blancs i amb olor d’eucaliptus barrejat amb mel i galetes acabades de fer. L’Steve va començar a parlar amb un anglès americanitzat que el pobre Lluís li digué que anés més lent al parlar que no entenia certes paraules que li deia, que havia après l’anglès típic de Manchester i li costava entendre’l.

* Any problem. Parlo una mica català, no problema. –li saltà de cop l’Steve.

* Ah, OK Mr. Works, Let me speak about of your project. O sigui m’està comentant, que li cal un Analista de Sistemes pel Projecte que l’han demanat “els d’aquí dalt”.

* Ok yes. Vec Sr. Lluis que vostè i jo anem a entendre’ns en temps poquet. –l’Steve se l’entenia prou bé, encara que tenia algun lapsus en el català.- oh, no, volia dir en poc temps.

* Es clar –en Lluís li responia- hauríem de tenir clar quant podem disposar de capacitat en el servidor central.

* Bé, com tu ja bé saps, quan algú va dir “núvol”, no anà gaire desencaminat. En el “núvol” tenim totes les nostres dades. Tu connectes aquí my tablet “Number one” que és com l’anomeno aquí on estem, doncs no existeix cap problema de marques, ni de competències, ni males persones, ni espíes, nothing. Everybody are good. Llavors tu connectes i tens velocitat, tens capacitat i tens una resolució de molts, molts pixels. Too much pixels, and is wonderful.

* Es fantàstic, però realment jo, ¿que haig de fer?

* Ah, espera i veuràs. Let me one second, please!

* Si tens el personal per la implantació del sistema, si tens la distribució de les tauletes i tot està ben enxarxat, no sé que hauria de fer.

* Well, Mr. Lluis, la seva missió és la següent. Segons ens han informat, vostè era analista en una companyia d’aigües a Barcelona i tenia un servidor de tan sols 250 gigabytes. Aquí es trobarà que el servidor es tot el “núvol“ i la capacitat és infinita, inimaginable i inalcanzable al nostre entendre, els Terabytes són mol·lécules infinitament petites si ho comparem amb el nostre coneixement humà actual. The question is que des fa unes décades, sembla ser que el seu país està reclamant pluges, més neus o sigui més aigua pels seus pantans. La seva tasca i degut als seus coneixements informàtics a l’àmbit d’una companyia d’Aigües és la de calibrar i sopesar una dinàmica per que en el futur el seu país no estigui sempre demanant aigua, aigua i més aigua, doncs hi han tempestes o “cold waters” in few minutes i provoca la imprevisible arribada d’aigua a certs llocs, sense avisar i passa el que passa. Així doncs, deixo the system a les seves mans, ok?…..ahhh, and please, be care!!

* Que vagi en compte, ¿amb què? –en Lluís no entenia per què ho deia.

* Yes, si us plau, vagi en compte quan ho tinguis llest, fem un meeting i abans de fer res ho provem. Ja saps que una tempesta a temps en un lloc que no impliqui molt i no dongui gaires ensurts és suficient. La darrera vegada, un tècnic es descuidà de compilar les dades i creà un terrabastall a tot el sistema. Si no recordes malament, les “Blackcherry” tingueren un error durant tota una setmana del mes d’octubre del 2011 que donaren la culpa a un atac pirata i en realitat, fou un company que quan em va veure a la cua d’espera, s’oblidà de donar al “intro” i passà el que passà.

* Cert, vostè morí el día 5 d’aquell mes i la fallada tingué lloc pocs dies més tard.

* Clar que sí, però ja saps como no eren PEAR, els nostres ICAT’s funcionaven de maravella i les Blackcherry’s sempre copiant-nos. ¡Uy, perdó! Que ja no tinc res a veure amb PEAR. Excuse me! I forgot!

* Bé, doncs posem-nos a treballar. Vinga comencem! –exclamà en Lluís.

* I like you! You should be very prominent within my company! –exclamà airós també l’Steve.

Passada una estona, en Lluís es trobava ja més motivat d’estar en aquell lloc i tot el que havia passat ja tan sols eren records que es quedava per ell. La Silvana seguiria la seva vida, l’Hanna començaria a alçar la veu dins del partit de Confergència i la veuria créixer per aconseguir arribar a altes esferes dins del Govern, tot era esperar. Érem al 2012 i tot feia pensar que la crisi, el país no tiraria amunt mai, que no podríem aixecar el vol, que no podríem sortir-nos. Com la vida, cal esperar els moments que ens són donats, ara tocava viure moment crítics a la família, més endavant ens vindran moments de més joia i alegria i en el país estàvem igual.

(continua)