Canvi de personalitat

Un relat de: Mercè Bellfort

CANVI DE PERSONALITAT




Ja s´ho sabia de memòria. Sempre que acabava el curs escolar els seus pares l´acompanyaven a l´aeroport, on una hostessa molt amable el recollia per acompanyar-lo a l´avió que el duria a Menorca.
Anava a cals avis que eren nascuts a l´illa i l´esperaven amb els braços oberts. Era el seu únic nét i el mimaven tant com podien fins que els pares començaven les vacances i es retrobaven tots plegats a la casa pairal.
Disposaven d´un mes llarg per satisfer els capricis del nen. En Roger, que tenia onze anys ja els tenia el número près i s´esplaiava de valent.
Es transformava com si fos un gitanet que passa el dia al carrer fent de les seves. Sempre es retrobava amb els mateixos amics i veïns i anaven a fer volts amb bicicleta pels voltants del poble o feien partidets de futbol, entre altres activitats.
Aquest estiu, però, va conèixer un parell " d´al·lots" que eren dos i quatre anys més grans que ell. Formaven part de la colla de sempre malgrat que tot sovint tenien desavinences entre ells per les seves actituds violentes. Més d´una vegada havien arribat a les mans per qüestions de lideratge.
Els nouvinguts eren dos germans que s´havien instal·lat a l´illa perquè els seus pares havien emigrat d´un país llunyà.
Només portaven mig any vivint al poblet, però tant a l´escola com pel barri ja havien donat vàries vegades la nota. Des de la seva arribada les coses no anaven com abans.
En Roger, tenia molt poca personalitat i es va deixar portar per les "brillants idees" dels germans. Va començar a mentir als seus avis, els quals se les empassaven totes.
De fet estava descobrint un tipus d´activitats molt llunyanes de les que havia fet amb els amics de sempre. Tot i que aquests l´avisaren, en Roger els plantava cara i deia que tenia ganes de fer coses diferents i més divertides.
I així va ser com es va afanyar a tirar pedres als ocells que saltaven tranquil·lament de branca en branca, a fer bromes pesades a les noies que rondaven per aquell indret, a insultar els vells que passaven tot passejant. En fi, en pocs dies la transformació d´en Roger va ser espectacular.
Ell es divertia molt fent malifetes. Començava a brotar la part agressiva que portava dintre, però que encara no s´havia manifestat clarament. Alguns avisos havien fet els tutors als pares sobre el tema i aquests actuaren en conseqüència. S´implicaren al màxim.
Al llarg del curs escolar van acordar fer conjuntament un control exhaustiu del comportament del nen i la disciplina anava a l´ordre del dia. Vivia molt reprimit durant molts mesos i ara tenia la gran oportunitat d´evadir-se plenament, sense la vigilància dels pares.
Va arribar a aconseguir que els avis el deixessin anar a dormir alguns dies a casa dels germans. Quin ambient més insà es respirava allí dins! Tot i així, ell semblava trobar-s´hi com un peix a l´aigua.
El contacte amb aquella família va despertar en ell la curiositat de descobrir una forma de viure la vida sense valors, amb un menyspreu gran per l´ésser humà. Els crits, els insults i fins i tot les pallisses que va veure no el van alterar en absolut. Tenia com una bèstia amagada dins el seu cos que li proporcionava un gran plaer mentre contemplava aquell tipus de "relacions".
Els jocs entre ells tres es basaven en fer una mena de combats de boxa que els aportava una satisfacció incomprensible, malgrat els cops que s´emportaven. Es tiraven trastos pel cap i xalaven com bojos. Fins i tot, un dia se´ls va ocórrer jugar amb navalles com si juguessin amb les inofensives espases de plàstic de tota la vida.
Com era de suposar es van arribar a tocar i el braç d´en Roger en va sortir malparat. Li van fer una ferida que va haver de ser atesa de moment per la mare, la qual va intentar posar-hi remei. Fou inútil. El braç sagnava massa i van haver d´avisar els avis.
Aquests es van presentar a cals nouvinguts en pocs minuts i quedaren esglaiats de veure aquell panorama. En aquells moments els crits no servirien de res: calia anar de dret al metge.
Per sort, aquest va poder aturar la sang de la ferida i posar-li alguns punts per controlar-la. Amb antibiòtics s´acabaria de curar.
En Roger va observar la cara dels seus avis que semblaven no conèixer el seu nét. Es penediren tant de deixar-lo anar a la seva que, a partir d´aquell moment, decidiren marcar-lo constantment.
No els havia passat mai, però per primera vegada, van tenir unes ganes immenses de que vinguessin els seus fills de vacances.
La descoberta del " nou Roger" els va deixar aplatanats i tristos. Ells no n´estaven assabentats del que succeïa durant l´hivern a Barcelona, però per als seus fills la notícia no els vindria gaire de nou, malauradament.
Ells que tenien l´esperança que el canvi d´aires ajudaria a solucionar el problema del seu fill…Anaven errats! L´estiu es presentava una mica calent per a tots plegats.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer