Cercador
Càntic possible
Un relat de: rautortorAmb la darrera mossegada de la fosca
ha tornat la lluna.
D’acer i plata, però un xic amorosida
pel bes daurat dels núvols tardaners.
El rossinyol assaja a la bardissa
mentre l’esperança s’instal•la al pensament.
Tot d’una, m’arriba un ritme familiar,
–pessigolles de l’enyor–,
té forma de conversa, de mots sense paisatge
embolcallats per punxes de silenci.
Fins ara. I noto que la sorra no es belluga,
ni l’ombra és tan sutjosa ni la boira, cega.
De la remor del mar en treu l’aventurer
romanços de sirenes,
i no intueix ni onades ni naufragis:
que el mar és mentider pels caçadors de somnis!
Però, si el cant és conegut i el vent propici,
ni els monstres seductors seran de témer.
No ens cal pas somniar amb el frívol vaivé
de l’existència
si la quilla de l’atzar ens és benèvola
o si la llum no ens escatima el lleure
ni la marinada, els besos de l’eufòria.
Però, no és de fiar el rastre de la sort.
Per això, espero la florida que el foc del gebre
avui ha perdonat
i no em deturo massa a condoldre’m
pensant en les misèries de l’infortuni.
Les estrelles tornen tantost escampa
per governar els gestos de la nit.
Ni els déus, malgrat l’envaniment
que els fa temibles,
no gosen persistir en els suplicis
–són massa vulnerables d’autoestima.
Prou bé que ho sap l’ésser mortal
quan els censura o els implora malgrat tot.
La festa queda lluny, també la calma,
mig encongides.
Però, el besllum de nous moments aflora
per les escletxes d’un cor dubitatiu.
A cau d’orella he sentit dir a Martí i Pol:
Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn.
ha tornat la lluna.
D’acer i plata, però un xic amorosida
pel bes daurat dels núvols tardaners.
El rossinyol assaja a la bardissa
mentre l’esperança s’instal•la al pensament.
Tot d’una, m’arriba un ritme familiar,
–pessigolles de l’enyor–,
té forma de conversa, de mots sense paisatge
embolcallats per punxes de silenci.
Fins ara. I noto que la sorra no es belluga,
ni l’ombra és tan sutjosa ni la boira, cega.
De la remor del mar en treu l’aventurer
romanços de sirenes,
i no intueix ni onades ni naufragis:
que el mar és mentider pels caçadors de somnis!
Però, si el cant és conegut i el vent propici,
ni els monstres seductors seran de témer.
No ens cal pas somniar amb el frívol vaivé
de l’existència
si la quilla de l’atzar ens és benèvola
o si la llum no ens escatima el lleure
ni la marinada, els besos de l’eufòria.
Però, no és de fiar el rastre de la sort.
Per això, espero la florida que el foc del gebre
avui ha perdonat
i no em deturo massa a condoldre’m
pensant en les misèries de l’infortuni.
Les estrelles tornen tantost escampa
per governar els gestos de la nit.
Ni els déus, malgrat l’envaniment
que els fa temibles,
no gosen persistir en els suplicis
–són massa vulnerables d’autoestima.
Prou bé que ho sap l’ésser mortal
quan els censura o els implora malgrat tot.
La festa queda lluny, també la calma,
mig encongides.
Però, el besllum de nous moments aflora
per les escletxes d’un cor dubitatiu.
A cau d’orella he sentit dir a Martí i Pol:
Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn.
l´Autor
222 Relats
757 Comentaris
138525 Lectures
Valoració de l'autor: 9.89
Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.
Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen
Últims relats de l'autor
- Haikus de primavera
- ... i els canons deixaren de cridar
- És quan penso en tu
- Laocoont 2.0 [a Tel Aviv]
- L’àngel caigut
- El cromlec dels dotze menhirs
- Quan arribi l’hivern
- Sé d’un lloc, sé d’un temps
- L’om i el llamp
- Nit de finestres
- Abans de res, abans de tot
- El mastí del cavaller
- Amb el darrer vol
- L'aroma
- Encara