Caminem cap a una hecatombe

Un relat de: Jere Soler G

A l'estat espanyol, cada dues persones tenim un cotxe; si aquesta proporció es repetís a la Xina, tots els cotxes xinesos estarien deturats a les carreteres, no podrien circular; si la proporció fos la mateixa a tot el món, l'aire de la Terra seria irrespirable, i la vida, tal i com la coneixem, no seria possible. Ens comprem cotxes per arribar més lluny, però mica en mica ens adonem que tenir cotxe implica no poder-lo fer servir per manca d'espai a les carreteres. Com més lluny arribem, més embrutem. El mateix podríem dir d'un munt de productes industrials. Estem molt per damunt de la producció que és sostenible d'una manera igualitària per a tota la humanitat. Si la industrialització estigués estesa de manera igualitària per tota la terra (mantenint les exigències de consum i creixement actuals), no hi hauria prou compradors per a fer-la rendible, i, a més a més, l'atmosfera no suportaria la contaminació. D'altra banda el creixement econòmic, l'increment de la producció industrial any rere any, es considera una exigència irrenunciable, si no és que es vol entrar en una crisi. Hi ha plantes de producció que han tancat, no pas perquè produeixen menys, sinó perquè no incrementen la producció amb prou rauxa. El creixement s'ha convertit en una exigència de la competitivitat. No resulta gaire complicat deduir de tot això que el sistema productiu industrial, entès amb les característiques amb les quals el coneixem avui dia, evoluciona cap a una contradicció, i que, per tant, no té cap mena de futur. Si no canvia l'organització econòmica de la producció, entrarem, d'aquí a no gaires anys, en una catarsi.
La indústria és una orgia de fabricació de productes on l'únic interès és el diner, la conveniència o no del producte és un afer secundari a ulls dels fabricants. A banda del problema del col·lapse, i de la contaminació ambiental, la producció industrial, estesa a nivell mundial, provocaria l'esgotament dels recursos naturals, alguns d'ells necessaris per a la supervivència humana. El creixement econòmic, pel qual amb tanta obsessió es preocupen els governants dels diferents països del primer món, s'ha de deturar. Si no es detura d'una manera planificada, es deturarà quan s'arribi a la catarsi.
Si la espècie humana vol sobreviure, haurà de renunciar a la fabricació de béns industrials massius. No podem seguir produint al mateix ritme; no podem seguir produint industrialment d'una manera generalitzada. A més dels problemes objectius i mesurables que provoca la indústria, no hem de deixar de banda la desnaturalització a la qual es sotmet la vida humana. La ment humana està enfarfegada pel fet de posseir tants bens. Estem saturats de possessions materials, tenim molt més d'allò que ens cal, i això ens encadena i ens atrofia. Tot allò que ens sobra ens roba llibertat, ens destrueix sensibilitat envers l'essencial de la vida, ens cega envers el sofriment aliè, ens encomana una neurosi malaltissa de recerca de més possessions, ens fa veure com a necessaris productes que no ho són, ens allunya de la natura, del nostre origen i de la nostra identitat com a éssers humans fills de la Terra. A mesura que l'economia creix, creix el seu poder i s'accelera l'esclavatge de la persona humana subjugada al diner. La llibertat absoluta de l'economia fa minvar la llibertat de l'individu humà, i posa en perill la identitat d'un munt de pobles de la Terra. Adorem els diners i esclafem la persona, la cultura, la natura. Els poders públics haurien de dominar el poder diner, haurien de controlar-lo per tal que estigués subjecte a les necessitats dels éssers humans i al dret dels pobles a existir; hem d'evitar que siguin els diners els qui amb dissimulació escolleixin qui mana i qui estableix les normes. La llibertat absoluta del diner legalitza la llei del més fort en una selva on l'única energia és la de l'economia. Una societat civilitzada no pot permetre l'establiment de la llei del més fort. La llibertat o és del diner o és de la persona, ambdues coses a l'hora són impossibles. Hem arribat a ser esclaus de les nostres possessions; hem dibuixat l'estètica, la moral, la justícia, l'art, en funció de l'adoració al capital, a la propietat privada, i a la necessitat de tenir cada vegada més. Ja no sabem viure sense un munt d'objectes innecessaris, això fa que tot l'esforç econòmic se centri en la producció de banalitats, i que la vacuna de la malària no s'arribi a fabricar perquè qui la necessita no té diners per a pagar-la. El paisatge es destrueix sense escrúpols, sense dolor ni lamentacions. La bellesa del cos humà nu s'oculta malaltissament darrere d'un producte de consum amb el qual sovint es manipula la ment i les emocions de la gent més jove: marques, aparença, modes... L'estètica oficial dels poders comercials, a voltes, genera obsessions patològiques envers la imatge i el físic. L'estat natural de l'ésser humà es considera ridícul, i les arrels es perden. Creixem com un virus, com un bacteri que vist des de l'espai ennegreix les antigues verdors de la Terra. Si algun ésser superior, en un món infinitament més gran, observés el nostre planeta, com una bombolla, a través d'un microscopi, en diagnosticaria una estranya malaltia, tal vegada mortal. El model de món urbà amb esquitxos de verd, cap al qual caminem, és un model nociu. Cal un món natural i salvatge, amb esquitxos urbans esporàdics. L'urbanisme s'ha de construir respectant l'aspecte i les característiques originals del paisatge.
L'única economia sostenible és la d'una producció industrial limitada als productes que cobreixin les necessitats bàsiques. Una producció que ha de ser vigilada pel poder polític, representant del poble, on els guanys dels propietaris no puguin ser il·limitats, perquè la producció tampoc no ho pugui ser. Hem de superar la societat industrial de la manera com avui està organitzada. La indústria ha d'estar controlada pels governs d'una manera equitativa a tot el planeta. Hem de substituir la organització del món en estats, per la d'un planeta, amb un sol estat format per totes les nacions en llibertat. Això, a més, exigeix que canviem d'hàbits. Cal que tinguem menys possessions, tal vegada més cares però de millor qualitat. Hem de prescindir d'allò que realment no necessitem, i si finalment optem per no prescindir-ne, ha de ser artesanal. Potser més car, però més bo i més reutilitzable. Cal redescobrir el que és necessari i el que no ho és. Cal posar els anhels vitals en els elements de gaudi naturals que no requereixen una elaboració industrial i que no valguin diners. L'únic luxe ha de ser la societat del benestar: escola i medicina gratuïtes, pensions (que no caldria que fossin elevades, perquè hi hauria menys consum) tot això sortiria dels diners que avui amuntega el capital privat, i que en una societat sostenible no podrien ser tants. L'absència d'estats permetria abandonar la sangria de la despesa en armament. Hi ha prou riquesa perquè tot això pugui eixir, sempre que siguem capaços de viure sense posar la nostra felicitat en l'ambició material. Cal una transformació humana interior, un canvi de prioritats, un salt evolutiu. Si aquest salt evolutiu no es realitza voluntàriament mitjançant l'educació de les futures generacions, la natura s'encarregarà de fer-ho. La selecció natural no s'ha deturat per a l'Homo Sapiens com alguns antropòlegs han afirmat, caient en un terrible antropocentrisme. La selecció natural puneix les espècies que s'allunyen de les maneres de viure naturalment estables. L'extinció és un mecanisme evolutiu. Només sobreviuran les civilitzacions que valorin la importància del seu entorn i que posseeixin un nivell d'empatia i d'intel·ligència suficients per evitar les guerres i el col·lapse ecològic. La consciència humana s'ha de dirigir harmoniosament cap a estils de vida i nivells de producció respectuosos amb la fina bombolla d'aire on vivim, amb la mar, la terra i els boscos. Hem de deturar el ritme de producció. O ho fem ara o els nostres fills en pagaran les conseqüències. Deixem de consumir, acabem amb aquesta orgia.

Comentaris

  • Caiguda?[Ofensiu]
    Jere Soler G | 18-05-2010

    No hi va haver cap caiguda. El genere humà ha brollat després d'una lenta i pacient evolució, al llarg de la qual moltes espècies es van extingir, i en la línia dels humans ha sobreviscut l'Homo sapiens. La consciència de l'Homo sapiens ha evolucionat per selecció natural des de la inconsciència de les primeres bactèries d'on procedim. El cervell i el sistema nerviós s'han anat perfeccionant per una mena de mètode d'assaig error, on els errors s'han pagat amb el preu de no deixar descendència i de no transmetre els gens vers el futur, i on els èxits han implicat el poder cedir la informació genètica a les generacions futures. I així, de mica en mica, lentament, i sense cap intervenció màgica, hem arribat on som, mercès a les lleis de la natura. Som com som perquè la natura ens ha fet com som; i ens ha fet com som perquè la natura és com és.
    Per tant no hi ha cap caiguda que s'hagi de redimir; el "mal" no és conseqüència de cap influència diabòlica, ni de cap mal esperit. El mal és la conseqüència de les pulsions (instints) ancestrals que hem heretat dels nostres avantpassats (d'altres espècies); i els hem heretat perquè han significat un avantatge des del punt de vista de la reproducció, la supervivència i el control de l'entorn. I, igual com la consciència ens ha arribat perquè ha representat un avantatge (i amb la consciència l'empatia i l'amor), també ens ha arribat la violència, la tendència a l'agressivitat, l'enveja, la gelosia... Les tenim a les cèl·lules, perquè han representat un avantatge evolutiu en molts moments del nostre llarg camí. Així doncs, la convivència dins d'un mateix individu de l'empatia i de la "tendència al mal" esdevé la causa del conflicte moral. De tota manera, el fet que aquestes pulsions (que la nostra consciència identifica com a "mal") existeixin no vol dir pas que siguin justificables i que no hàgim de controlar-les.
    En general, el funcionament del cervell i de la ment són prou complexes com perquè fins i tot avui dia es continuïn realitzant descobriments inquietants que posen en dubte (i molt) la suposada llibertat angèlica que molts religiosos atorguen als éssers humans. Som un animal més; un animal força cregut, que es considera el melic de la creació i dominador de la Terra. Però gran part dels pensaments que elaborem no els elaborem lliurement, sinó que la nostra ment, la part no conscient de la nostra ment, decideix que els hem de tenir i els dóna aparença de llibertat. Tampoc no es pot dir que no tinguem llibertat (la tenim però en un percentatge molt més petit que no pas el que ens sembla). És una mica llarg d'explicar. Si vols saber la meva visió del cervell i del funcionament de la ment (i no només la meva visió sinó els últims descobriments) et recomano que visitis el meu blog i escolleixis l'etiqueta que du per títol "Cervell i funcionament de la ment".
    Potser he estat una mica contundent amb la crítica al teu discurs; ja em perdonaràs. Intento sempre ser tolerant, però de vegades, segons el moment en què se m'enganxa, puc semblar esquerp o rotund. Et demano disculpes si aquesta vegada ha estat així. Comprenc perfectament la mentalitat de les persones convençudes fanàticament d'una religió, perquè jo he estat en la seva situació. Sé el peu amb el qual van coixos. Conec el seu taló d'Aquiles. Tot i així em considero una persona que creu en Déu; potser, però, per a mi, la paraula creure no té el mateix sentit que per a tu. Si vols saber la meva posició en relació a la religió, ves aquí mateix a relatsencatalà i llegeix els meus assaigs: "Per què no sóc catòlic" i "Per què crec en Déu".
    Per alguns, la posició de creure cegament les paraules d'un líder és una virtut heroica; i aquí neixen les sectes, els integrismes, i a la llarga els abusos de poder i la corrupció. A la veritat s'hi arriba amb molt d'esforç i amb molta prudència, a través d'un mètode objectiu que no depèn d'il·luminats, de revelacions ni demés dèries místiques nascudes de la impressionant activitat de la nostra ment o de la barra d'alguns. De déu no en podem dir res. Si les abelles parlessin de déu, parlarien del seu fibló, i dirien que déu té un fibló perfecte, el fibló més perfecte que mai no podríem imaginar. Si les vaques parlessin de déu lloarien les seves mamelles, la seva cornamenta, la suavitat del seu pelatge. Si les esponges de mar definissin déu, dirien que la seva capacitat de brandar amb els corrents marins és infinita, i que Déu és infinitament i perfectament absorbent. Cada vegada que definim déu, el falsegem. Cada vegada que sotmetem les nostres capacitats intel·lectuals a la paraula d'un gurú a qui no qüestionem, a qui no revisem el comportament, a qui no demanem comptes, estem adorant un déu fals i estem insultant la dignitat de la nostra intel·ligència i de la nostra consciència.
    Per a mi, i per a alguns, la posició de dubtar de tot, d'esbrinar les causes últimes, de treballar amb mètode, de no donar per segur res fins que no és provat, no és pas un pecat sinó una virtut, de vegades heròica, i l'única manera de no deixar-nos manipular per personatges perversos, mediocres, o de qualsevol calanya fosca.

  • Potser no m'he expressat prou bé[Ofensiu]
    iong txon | 17-05-2010

    Volia dir: "…li manca una comprensió del procés i dels resultats de la Caiguda Humana" Un dels resultats de la caiguda segons els Principis, és l'aparició de la "naturalesa humana caiguda" que té quatre aspectes: Dificultat per mantenir el punt de vista de Déu envers els altres, tendència a abandonar la pròpia responsabilitat i posició, tendència a invertir l'ordre del domini, i tendència a multiplicar el mal. Tots aquests aspectes apareixen per primera vegada en l'acte de la caiguda i de llavors ençà es transmeten a tota la humanitat a través del llinatge. No m'estava referint aquí a la Natura com a "món natural".

  • No m'has entès[Ofensiu]
    Jere Soler G | 17-05-2010

    No sé pas d'on has tret (no pas d'aquest assaig) que estic en contra de fer servir les armes quan el fet de no fer-les servir sigui pitjor. L'oposició a la cursa armamentística de cap manera no vol dir que jo no arribés a ser capaç de fer servir la violència (com qualsevol altre animal) per defensar la gent que estimo. No em deus haver entès.
    No sé pas d'on has tret (no pas d'aquest assaig) que pretenc convèncer algú de fer nudisme. El fet que per a mi el cos humà nu no representi cap problema ni cap pertorbació, sumat a la realitat que vivim milers de persones sense cap conflicte a les platges cada estiu (realitat no pas utopia), no vol dir que jo hagi de proposar, ni tan sols de suggerir ningú, que faci el mateix que jo faig. El problema dels sectaris és que es pensen que la dèria de convèncer els altres de pensar o de fer alguna cosa és un hàbit comú a tots els Homo sapiens.
    Pel que fa als principis divins, dels que parles, et diré que són mitologies inventades, que no tenen res a veure amb la natura que dius que desconec. Tractar els dogmes, les doctrines, i les parrafades inventades pels gurús il·luminats, com si fossin la veritat, sense posar-les en qüestió, allunya profundament de la realitat natural, a la qual unes quantes persones lliuren el seu estudi mitjançant el mètode científic, que sempre és provisional i que no té ni la arrogància ni l'obsessió sectària dels que afirmen saber allò que no saben, només perquè el gurú ho ha dit.

  • Profètic[Ofensiu]
    iong txon | 17-05-2010

    Aquest relat, penjat el gener de 2008, realment cal reconèixer que ha resultat profètic. I més que ho ha de ser encara, diria jo. Estic bastant d'acord amb la majoria dels raonaments i advertiments que hi vas fer. Però al meu entendre, li falta una cosa bàsica, que és la comprensió de la naturalesa i els resultats de la caiguda humana. En el meu parer és il·lusori dir que podríem prescindir de la roba o dels exèrcits, per dir dues coses ben diferents. Tant de bo poguéssim, però les coses no són així. No som així. Ets educador, creus que podries portar tot un grup de 3r o 4rt d'ESO a prendre el sol pèl a pèl a una platja naturista? Els macos i els "problemàtics", tots! Els estats, poden defensar unes fronteres sense unes forces armades? Com va dir Obama, el pacifisme hauria aturat els exèrcits de Hitler? O qualsevol societat, podria mantenir a ratlla la delinqüència sense una policia? És el mateix error de partida de Marx o Rousseau: l'home no és bo per naturalesa, la naturalesa humana no és bona. El mal no es troba en "la propietat privada dels mitjans de producció" ni en cap cosa exterior, sinó en el cor mateix de cada persona, i les seves arrels es remunten al nostre origen mateix, en la remota nit dels temps.
    Malgrat tot se t'ha de felicitar per la claredat amb què expresses els teus arguments. El teu do per a l'assaig no és menor que el que has demostrat per a la narrativa. Llàstima que no t'hagis especialitzat en estudiar i difondre els Principis Divins. Amb tota humilitat ho anirem intentant altres amb menys aptituds didàctiques.

    Quim

  • Un relat amb molta teca[Ofensiu]
    Epicuri | 14-04-2008

    per païr de gust.

    El problema de que el capital el tingui l'estat com històricament em vist ens porta a la distribució del poder en aquest super-estat.

    Clar que 'La economía lliure' es un mite amb falsetat evident.

    Que tal començar areplantejar la presa de decisions a les grans empreses i a la economía en general. En l'ambit íntim i familiar, en la economía domèstica...

    L'obesitat i la fam son els dos extrems del mateix fil.

    Sempre em consola pensar que l'home com a espècie va estar en un moment donat de la història del planeta, amb un nombre d'individuus inferior al que avui la ciència considera mínim per a la supervivència d'una especie. I no ho dic tans sols pels essers humans, si no per la vida en general.

    No podem de cap manera renunciar a canviar el món. Encara que el més pràctic sigui começar per nosaltres mateixos.

    La vida i la mort es el mateix fenòmen. L'ecatombe es una paraula molt impresionan pot ser massa gran, massa carregada de lletres però...pot se sir que som i vivim també en l'hecatombe.

    M'agradat molt, llegir-te. Encara estic rumiant en aquelles imatges comentades de la terra com un puntet a l'univers...

    m'agradrà fer un comentari sobre ellas...quan ho tingui una mica clar.!

    Mercès i ...A rellegir!!!!

  • ambre | 14-04-2008

    Del "Perquè jo ho valc" a "l'anti-Narcís" hi ha un camí molt llarg, una revolució, les generacions d'ara som "Perquè jo ho valc" i ho tenim tan assimilat que potser ja no hi som a temps de canviar, som massa egocentrics, hedonistes si vols ...

    "La terra no és l'herència dels nostres pares, és un prestec dels nostres fills"




  • l'hecatombe[Ofensiu]
    qwark | 16-01-2008

    L'altre dia escoltava per la ràdio que la famosa i polèmica limitació a 80 km/h havia reduït considerablement els embussos. A menys velocitat, els cotxes topaven menys i per tant hi havia menys retencions. Conseqüència paradoxal: limitar la velocitat fa que anem més ràpid.

    Hi ha diversos exemples en els quals el millor per l'individu ho és només fins que els altres individus volen el mateix que ell però el dels cotxes és potser el més flagrant. En cotxe es va molt ràpid... sempre que els altres no hi vulguin anar també. El cotxe és potser el símbol del consumisme. Un sistema que, com bé dius, entrarà tard o d'hora en un col·lapse perquè està basat en uns principis que deixaran de ser veritat: els recursos no són il·limitats. Veurem com escasseja el petroli i, més tard també els aliments i l'aigua.

    I aquí trobem un punt on el teu assaig no dóna respostes. Deixem de comprar coses banals, d'acord. Però què passa quan la principal despesa és la vivenda? (potser l'exemple més clar d'una possessió que pot posseir-te) I quan pugen els preus d'aliments tan poc luxosos com la llet o els cereals?

    Demostres una visió lúcida de la situació. Potser el discurs no està ordenat de la millor manera i seria més instructiu centrar-se en menys punts i explicar-los més detalladament. Però per qui ja sàpiga de què va, es pot seguir sense problemes.

    PD: Un incís. Quan dius que "l'atmosfera no suportaria la contaminació", això afortunadament no és així. Potser provoquem canvis en ella que facin la nostra vida (i la de moltes altres espècies) impossible. Però l'atmosfera continuarà existint.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

177 Relats

781 Comentaris

245611 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant; i estic una mica més diversificat.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

I un altre de curts:

... CURTS

També tinc un blog que està a punt de fer deu anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA


I pel que fa als relats escrits per aquí, et puc recomanar:

... : Conte vienès

... : Mort del Sol

... : Ben endins de tots dos

... : La noia de la residència de les muntanyes