Camí de l'escola

Un relat de: matenquatre

El dia era gris i fosc. L'herba dels marges, també.
I feia fred.
Tot i que el sol ja havia sortit i el matí començava a estar avançat, una penombra trista s'escampava arreu. La boira ho impregnava tot i feia que el temps semblés voler aturar-se. Fins i tot els sons arribaven alentits, amb una freqüència greu, fluctuant, com si fossin de sota l'aigua. Tot era de mentida i feia que la situació no aparentés la gravetat que realment tenia.
Una sirena, també difusa, va fer tornar al Daniel a la realitat: l'escola obriria en quinze minuts.
Va tornar a intentar aixecar el genoll sense èxit. Les sabates s'havien enganxat a terra per sempre més. No aconseguiria avançar ni un pas. Va tornar a fer tanta força com va poder amb les cames, però no era més que un nen. No podia. Per més que insistís en l'estirada, no reeixia en fer dubtar les soles de les seves maleïdes sabates. Estava desesperat. Ja no li quedava temps. O se n'anava aquella boira estranya que el clavava a terra, o no arribaria mai a l'escola.
De sobte, el Daniel va adonar-se que no estava sol. A la seva dreta, també lluitant per avançar en l'ample camí, va aparèixer un manillar. Encuriosit, va girar-se i es va adonar que no era d'una bicicleta, sinó d'un tàndem. Un tàndem inacabable, de cinc places. Amb cinc homes a sobre, atlètics tots ells, que estaven suant en una lluita surrealista. Després d'alguna mena d'acord imperceptible, tots cinc van cridar alhora: "Un... dos... tres... eeeeeaaah!", i van enfonsar les seves cames en els pedals, inflant els músculs fins el punt que gairebé s'estriparen els mallots que vestien. Durant la tensió, el tàndem va aixecar-se mig pam de terra i va semblar que avançava uns centímetres. En afluixar, però, tot va baixar i va tornar enrera, quedant altre cop en la posició original.
El Daniel va mirar cap avall i va veure que les rodes del tàndem eren quadrades. Els musculosos ciclistes van descansar uns moments, fins que van recuperar l'alè i van tornar a cridar: "Un... dos... tres... eeeeeeeeeeeaaaaah!!". Aquesta vegada, el crit i l'esforç van prolongar-se més enllà del que era possible. El tàndem s'elevava lentament i, després, iniciava l'avenç. Tota l'estructura cruixia angoixosa. Hi va haver un moment en que semblava que els homes s'anaven a trencar i que les juntes del quadre rebentarien. Va ser un moment incert. Un moment terminal. Un moment que es va resoldre amb un reeiximent inesperat. Les rodes van caure feliçment endavant, i el tàndem va acabar d'avançar l'aresta.
Mentre els ciclistes celebraven el progrés exhausts sense saber si els quedarien forces per intentar una nova pedalada, el Daniel va pensar que, fos com fos, tampoc no arribarien a l'escola a temps.
Un nou esbufec li va venir des de l'altra banda. El Daniel va girar el cap a l'esquerra i va veure un home musculós que intentava arrossegar una motxilla amb rodes. Estava abocat endavant, estirant amb tota la seva força, però també sense moure's. Els braços i les cames es trobaven en una tensió màxima, perfectament sincronitzats en la inclinació, mentre la seva cara envermellia amb l'esforç. No respirava. Tot el seu món es concentrava en aquell únic objectiu. Res no havia de distreure'l. Un grinyol esfereïdor va travessar l'aire. L'esgarip era fluctuant, com tots els altres sons. La motxilla, encara immòbil, semblava voler avançar. Les rodes aparentaven iniciar una lenta rotació sobre el seu eix i finalment es van desenganxar, rodolant feixugament tota una volta i permetent l'avenç impossible de gairebé un pam en el camí. La respiració va retornar en un esclat i la tensió d'aquell cos herculi va desfer-se, deixant l'home assegut al terra extenuat.
El Daniel va mirar cap enrera i va distingir, enmig de la boira, una dona vestida en una mena de malla arrapada de superheroi que arrossegava un cotxet de nadó inamovible mentre enfonsava els seus peus en el terra polsós del camí. Hi havia també un nen que empenyia amb una força increïble un patinet que no acceptava moure's. I un home estirant un gos ancorat dos metres enrera, tibant la corretja fins tal punt que la freda brisa matinera la feia sonar com una trista arpa. Una arpa que estava plorant.
I va tornar a sentir-se la sirena. Altre cop amb aquella modulació estranya. Cinc minuts més i l'escola obriria.
Els ciclistes tornaven a celebrar un altre avenç. Un nou grinyol feia il·lusionar l'home de la motxilla i els que venien pel darrera devien seguir fent altres progressos, també insignificants. El Daniel va tornar a intentar aixecar la cama i va tornar a adonar-se que era inútil.
Però de sobte, va passar un ocell volant. A diferència de la grisor de la resta de personatges del camí, l'ocell lluïa un plomatge colorat. Alegre. El seu vol atzarós es reia de la immobilitat que esclavitzava el terra. El seu cant nítid i clar sonava amb despreocupació. Cap distorsió no l'enterbolia.
L'ocell va fer algunes voltes sobre el Daniel i va xiular-li unes notes plenes d'optimisme. L'aire que solcava semblava deixar una estela de felicitat d'un blau resplendent. Momentàniament, el dia recuperava l'alegria amb el seu vol.
La cara del Daniel va il·luminar-se un instant. I va recuperar també el color. La boira va desenganxar-se-li i una inspiració d'aire net va engrescar-li els pulmons. No obstant, el so de la feixuga sirena que encara vibrava en la seva consciència el va fer renegar del recent entusiasme i el va obligar a tornar a tocar de peus a terra. Remaleït terra. Mai no arribaria a l'escola.
Però la il·lusió de l'ocell va insistir. D'alguna manera, amb aquella incomprensible música li estava dient al Daniel que sortís, que saltés, que corregués amb alegria, perquè encara estava a temps. Li estava insistint que el dia era allà a fora, esperant-lo. En algun lloc més enllà d'aquell trist miratge. Igual que l'escola.
I el Daniel va tornar a girar-se i va tornar a mirar al seu voltant. Els esforços inútils dels seus companys de travessia seguien violentant el matí. Cadascun d'ells reincidia en el seu intent, sense adonar-se que seria necessàriament estèril. Sense plantejar-se que pogués haver-hi altres formes per a progressar. Només la mirada endavant, cercant obtussament un horitzó tapat per la boira. Només un pensament obstinat, insistint en una obsessió avivada per la boira.
Però el Daniel, amb la ment per fi lliure, va acotxar-se i es va descordar les sabates.

El dia ja era blau i clar. L'herba dels marges, d'un verd lluminós.
I no feia fred.
El sol radiant saludava a l'ocell, a l'escola, i al Daniel que saltironava descalç pel camí. Enrera quedaven la boira i els homes, les dones i els nens grisos, lluitant encara contra la foscor que els envoltava i que els impedia seguir.

Comentaris

  • Podria ser qualsevol[Ofensiu]
    ciosauri | 03-01-2007 | Valoració: 10

    Podria comentar qualsevol dels relats, perquè els he llegit tots d'una tirada. Com que veig que aquest no té comentaris encara, ho inauguro. Dic que podria perquè hi ha una cosa comú a tots: un estil , un domini de la llengua, un ritme i una estructura pensats, adients a cadascun del tema. Trobo que escrius molt bé. I pel que fa al relat en concret, m'ha agradat la versió que fas d'un problema que probablement tots hem patit somniant: la inmobilitat no vulguda, sense solució. Tu n'hi has trobat una.
    Fins aviat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

matenquatre

9 Relats

23 Comentaris

9740 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Sóc informàtic i en gaudeixo.

M'agraden els enigmes i la matemàtica recreativa. I em desfogo en el web www.enigmalia.com


M'agrada jugar als escacs. I ho faig al web www.escaquejant.com


M'agrada fer webs i els dos anteriors els he fet jo.

I, és clar, m'agrada escriure i ser llegit. I per fi he trobat on fer-ho!