Alfil clavat

Quatre minuts vint-i-tres segons pel control de temps.
Els batecs de l'aspirant embogeixen mentre revisa per darrera vegada la seqüència guanyadora. Sua. Li tremola la mà que encara no ha mogut. Tanca els ulls i respira fons per a aspirar el coratge necessari pel sacrifici. La jugada és bona. No pot fallar!
L'aspirant mira l'alfil. I, d'aquí, la diagonal que el conduirà certer del seu racó al cor de l'enroc. Les altres peces, llestes totes per la brutalitat de la combinació que seguirà. Venjaran la imminent mort del canonge, i tant si ho faran. Amb precisió i acarnissament.
Tres minuts cinquanta-cinc segons.
L'aspirant agafa l'alfil. És fred. Obscur presagi del seu més que probable destí. El rei blanc, temorós, demana coratge al peó de g2. Les peces centrals semblen fer lloc per la trajectòria fatal. Ja res no ho pot aturar. Un tensió terminal immobilitza el tauler.
L'aspirant aixeca l'alfil. I, amb ell, la fusta sencera. Un terrabastall de peces que l'àrbitre s'apressa a tornar a col·locar. Només una, unida a l'escaquer, roman inalterable a la seva casella b7. Alfil i tauler semblen fosos, negres tots dos, integrats en una mateixa cosa. Com si haguessin estat enganxats des de sempre. Abans que res no fos. Abans, almenys, del setè moviment, remota posició en que es va construir el fiancetto. Cap llei física no ho justifica, això. Potser màgia negra?
Tres minuts tretze segons.
L'aspirant atura el rellotge i reclama a l'àrbitre. Trampa!, brama indignat. L'àrbitre n'escolta els arguments, prova d'agafar l'alfil i l'aixeca sense problemes. Torna a col·locar-lo al tauler i adverteix que no tolerarà més escàndols. El rellotge torna a córrer i l'aspirant executa altre cop el moviment. Novament, sense èxit. Agafa el tauler amb l'altra mà i estira. Forceja cap al costat, fent palanca amb la base de la peça. Empeny amb el palmell. Res. No es pot. Desesperat, s'atura i observa com el rellotge baixa dels dos minuts. Calma, pensa. De pitjors n'ha passades.
L'aspirant analitza un pla alternatiu. Ha de moure l'alfil, perquè ja l'ha tocat. Si almenys pogués bellugar a a6... La partida seria més llarga, però ben segur que també la guanyaria. Canviaria cavalls, torres, dames... l'alfil el mantindria, és clar. Els reis lluitarien per arribar al centre, però el negre guanyaria la cursa. La resta, mecànica de finals.
O, si més no, superaria l'imminent control de temps.
Cinquanta-quatre segons.
L'aspirant agafa novament l'alfil. Aa6, pensa. L'aixeca sense problemes. Es disposa a deixar-lo a la casella, algun magnetisme impossible l'hi empeny. Però la diagonal, llaminera, encara és aquí. És tan brillant, la jugada! Digna d'un ex-aspirant. Allarga el braç cap a l'enroc blanc, per més que una estranya energia el tira enrera. Insisteix cap avall. Nota que la fusta es remou, que prova d'escapar, però l'agafa més fort.
Quinze segons.
Encara té temps de moure Aa6, però sap que ja no pot. Ja no es tirarà enrera. Agafa amb les dues mans l'alfil que, rebel, es resisteix. L'enfonsa. Ja quasi toca el peó blanc, però una dolorosa fiblada el fa cridar. L'alfil cau sobre el tauler mentre l'aspirant es mira horroritzat les mans sangonoses.
M'ha mossegat!!!
I, mentrestant, cau la bandera.