Enroc llarg

Un relat de: matenquatre
Des del dia remot en que aquell mecenes li havia comprat els drets de l’enroc llarg, l’Àxel sempre s’afanyava a buidar en primer lloc les peces del flanc de dama. No era cap caprici: sabia molt bé que, si mai incomplia l’obligació de fer el moviment contractat, perdria la seva principal font d’ingressos. Malauradament, però, això el feia previsible i facilitava la preparació de les partides per part dels rivals.
L’Àxel era IGM. Un dels millors del món, sens dubte, però especialment conegut i admirat per ser l’únic que havia baixat dels 0.20 segons en executar un enroc llarg. Un moviment virtuós, rectilini, que aferrava, permutava i feia aterrar les peces amb energia marcial, alhora que amb una estranya bellesa. Ell mateix l’admirava bocabadat quan passaven la càmera lenta després de les partides.
Un enroc llarg, aquell, que valia molts diners, tot i que sabia que podia arribar a valdre’n més: la dissetena clàusula del contracte especificava clarament que, si mai aconseguia baixar dels 0.15, es duplicaria la retribució per partida. Per aquesta causa i per l’addicció que havia anat desenvolupant amb els anys, quan l’Àxel finalitzava les sessions de tonificació digital, piano, castanyoles, gimnàs, i els massatges que li feia el fisio a l’avantbraç, quan tot l’equip tècnic se n’anava en acabar la jornada i queia la nit, ell es quedava un parell d’hores més, treballant davant del mirall per millorar el joc de mans imperceptible que meravellava el món.
I és que l’Instant-Chess (R) era una disciplina molt dura. Escaquistes de la vella escola en frivolitzaven. Deien que allò no tenia res a veure amb els escacs. Que era un negoci i prou. Criticaven que la majoria de partides finalitzessin per temps i que els jugadors habitualment ignoressin els moviments del seu contrincant. Es mofaven del que anomenaven “monòlegs llampec”, amb la mateixa lentitud i estupidesa amb la que movien les seves peces i anotaven en les seves planilles. Si tan fàcil era, per què no es canviaven de disciplina i posaven dos zeros més als seus ingressos en premis?

De sobte, el món va aturar-se. En el seu lloc s'iniciava el compte enrere. El silenci més absolut va ofegar la sala de convencions, però l’Àxel, que es jugava l’accés a quarts contra un fort IIM, va respirar a fons. Duia negres, un avantatge del que mai no es fiava. Sabia que qualsevol descuit permetria a les blanques igualar el temps amb facilitat. Tal com feia sempre, va concentrar visió i tensió sobre la creueta del seu rei. Era imprescindible buidar la ment. I, sobretot, evitar mirar els 30 segons del rellotge.
L’àrbitre va prémer l’start i tots dos jugadors van desbocar-se en el llançament de peces. Calia que aterressin bé, sense tombar-se, i dins del perímetre de l’escaquer. Uns sensors detectarien qualsevol error en la col•locació i impedirien el canvi del torn de temps fins que aquest no es solventés, circumstància que acostumava a implicar la pèrdua de la partida.
Els vint primers moviments, entre els quals sempre hi havia l'esperat enroc, eren automàtics. Després, l'Àxel solia fer algunes repeticions de rei per guanyar unes dècimes mentre es feia una idea de la posició de la partida. Naturalment, evitava perdre temps en trucs tàctics, però calia estar a l’aguait de la configuració que construïa el rival per prevenir sorpreses. Els mats no eren habituals, però sí la desqualificació per jugada il•legal.
El temps, ni mirar-lo. No, almenys, fins que la partida estigués molt més avançada.

Els rellotges d’Instant-Chess (R) amplificaven els sons dels clics en cada canvi de torn. Eren com música. Uns sotracs sensuals que feien més espectaculars els encontres i regulaven els batecs dels contrincants. Poesia metàl•lica, deien molts. Alhora, però, donaven també una pista del ritme del consum de temps per part de cada un dels jugadors.
L’Àxel, molt experimentat en tots els aspectes del joc, va adonar-se que havia perdut ràpidament l’avantatge de sortida i que ara mateix devia estar mig segon enrere. Com més avançava, més es rossegava per l’estupidesa d’haver caigut en el parany del fiancetto i haver capturat aquella torre a l’altre extrem del tauler. El retorn de l’alfil, nova pèrdua de temps, havia estat també necessari per prevenir contrajoc per la gran diagonal.
Tot i que odiava les posicions obertes, va decidir que l’única esperança que li quedava era disposar de columnes on poder doblar torres i obligar al rival a moure amb cautela. Havia d’obrir la llauna, podríem dir. Necessàriament. Els peons van desbocar-se cap endavant, consumint-se uns als altres i els altres als uns, quedant penjats i sent capturats per les poques peces que encara no s'havien canviat. Però quan va menjar l’últim cavall, va ser conscient que ja no tenia temps. El desavantatge s’havia anat incrementant i no li quedaven més de tres o quatre segons per la caiguda de bandera.

La suor és un senyal inequívoc de que les coses van malament. Els braços es tornen mandrosos, els reflexes degraden i les peces llisquen dels dits. Problemes i temps es realimenten en un cercle viciós impossible de trencar. Perquè el jugador se sap perdut. Cada dubte endarrereix una dècima més. Cada neguit, una altra. Cada cerca de solució desesperada enfonsa el jugador en el temps i el condemna.
L’Àxel sabia que aquella derrota li faria perdre tota la temporada. Esdevindria un segona fila i cauria en l’oblit. Quan sonés el ding final, el rival embogiria i tothom se li llençaria a sobre, i farien la més gran celebració de la que ell quedaria exclòs.

I aleshores va fer aquell sotrac. Moviment brusc de braç en que no va tocar peça ni rellotge i que va trencar el malson. Perquè el rival, més passerell del que semblava, va creure el moviment fet, va moure novament peça i clic, acció il•legal que va desqualificar-lo de forma fulgurant.
L’Àxel va saltar sobre la taula i ho va celebrar amb follia. Equip tècnic, patrocinadors i públic van abraonar-s’hi, el van carregar a coll, i van córrer sala amunt i avall, mentre el rival es quedava assegut a la cadira, oblidat, mirant-se la celebració que podria haver estat la seva.
I és que l’Instant-Chess (R) és una disciplina molt dura.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

matenquatre

9 Relats

23 Comentaris

10039 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Sóc informàtic i en gaudeixo.

M'agraden els enigmes i la matemàtica recreativa. I em desfogo en el web www.enigmalia.com


M'agrada jugar als escacs. I ho faig al web www.escaquejant.com


M'agrada fer webs i els dos anteriors els he fet jo.

I, és clar, m'agrada escriure i ser llegit. I per fi he trobat on fer-ho!