Monjos de la Raó

Les màquines d'escacs van seguir evolucionant fins que van esdevenir imbatibles pels humans.

I, és clar, aviat van aparèixer les trampes, si no és que n'hi havia hagut sempre. Primer de forma rudimentària: còmplices que col·laboraven transmetent al jugador amb els mètodes més enginyosos els moviments que anava dictant la màquina. A les càmeres de seguretat i els serveis de vigilància, van seguir-los els microtransmissors coclears. Als anul·ladors de freqüències en les sales de joc, l'ús de canals telepàtics; i a la contractació de mèdiums, els implants electrònico-digitals, els nous computadors neuro-biològics i els sistemes quàntics cel·lulars.
Les partides ràpides tampoc no van escapar de l'engany, atesa l'extrema velocitat de les sinapsis transmissores de jugades, que aviat van aprendre a saltar-se la ineficient fase cognoscitiva per comunicar directament a la mà l'ordre del moviment.
Els grans mestres ja no sabien jugar a escacs i eren seleccionats pels departaments de màrqueting dels clubs en funció de la seva aparença física. En pocs anys, els tornejos van esdevenir passarel·les, i els friquis vam deixar el lloc a supermodels. Ningú parlava ja d'obertures ni de variants, sinó de moda, maquillatge i safareig. La premsa rosa, naturalment, va bolcar-se de seguida en aquell nou focus de glamour i va dedicar-se a picotejar xafarderies sobre els nous ídols socials.

- Prou! - va cridar empipat en Quico, destrossant d'un sorollós cop de puny els enrocs que es vigilaven malfiats a través de la gran diagonal - És que ni al bar, no hi podrem jugar?

I, tot seguit, va enviar a fer punyetes al seu contrincant trampós, als del club i a tot el món, retirant-se a una cabana que va construir enmig del no-res. Amb ell, se n'hi van anar alguns amics, les seves famílies i d'altres amants de les 64 caselles, nostàlgics tots dels vells temps. I van crear una petita comunitat que s'autoabastia: vivien del que conreaven a l'hort i d'una petita granja que van construir just al costat de l'altar, uns escacs vivents on quatre cops al dia celebraven cerimònies de culte a la Mare Raó.

I els monjos de la Raó van seguir jugant partides durant moltes generacions. Partides imperfectes. Humanes.
Les millors partides del món.