Cal tenir esperança però no ser un babau

Estem, la meva dona i jo, a una habitació d'un petit hotel de Mojácar: pintures ben fetes a les parets, decoració senzilla amb gust, una mestressa un pel sorda, pocs clients. Amb una certa sensació de fi d'etapa. Des de l'habitació es veu el mar. L'aire fresquet, marí, puja fins al turó on està ubicat el poble i l'hotel, mentre escric això; un aire fresc marí, que hom no esperava trobar a Almeria. Em ve al cap l'escriptor francès Camús a L''Estranger, però sense la calor.

Turistes al poble, massa, pel meu gust, però pocs comparats amb el que hi podria haver hagut en un moment més àlgid: anglesos que compren terrenys, que prenen el cafè al bar, morens, de bon matí.

Repasso els llibres amb aspecte d'incunables de la sala d'estar comuna: hi ha una edició bilingüe de les obres de Shakespeare en anglès i francès. Un llibre tancat amb una sivella de llautó conté fotos de fa temps en el que podria ser la edat, el moment perfecte, canònic, d'aquest lloc: un temps paradisíac ancorat per sempre; un temps de Heminway o Ava Gardner.

Per la tarda no hi ningú a recepció, la tele no funciona, la llum del sostre de l'habitació tampoc, però no vull dir que l'habitació estigui malament o poc neta o sigui lletja: no! Només que certs elements moderns estan descuidats; la mestressa sembla ser que està estar gitada a la primera de les 6 habitacions de l'hotel però no contesta: confirmo que es sorda o està dormint o està dormint la mona. Tot accentua la sensació de d'una època passada que ja ha tingut el seu final.

A l'endemà i sense deixar de tenir aquestes sensacions, em trobo dirigint-me al cuartelillo de la Guàrdia urbana per esbrinar on han portat el meu cotxe.

Mentrestant, em truquen de Barcelona, és el noi bolivià que ha de passar a recollir les claus d'un pis per pintar-lo: es enigmàtic – o, simplement, és la forma que tenen els “aimara” de parlar? -, em diu que li he de donar quelcom (perquè no diu les claus?) Li contesto que no tinc temps de parlar perquè estic fent unes gestions, que el meu fill petit és a Barcelona, a casa i que pot passar a buscar-li les claus si queda amb ell. Desprès penso que es deu referir a que no pot avançar el cost de la pintura i voldria que li paguessin uns diners, però és clar no ho de fer jo perquè només faig, més ben dit, el meu fill petit fa, d'intermediari de les claus i, en tot cas, només he posat en contacte les dues parts.

Tornant al cotxe, què ha passat? No ho sé encara del cert però és fàcil d'interpretar, no vaig veure que hi havia un cartell que posava que els dimecres allò – aquell pàrquing públic - havia d'estar desallotjat per mercat setmanal – qui s'ho espera per altra banda? - Val a dir que haver trobat aquell aparcament sota l'arbre, en certa manera ja em va sorprendre: dins meu, l'inconscient, treballador incessant, pensava: “ja he corregut massa per l'Espanya interior per a que l'ombra excessivament bona d'aquest arbre no amagui alguna mena de trampa o sorpresa”. La meva part conscient va dir-se: “que bé tindré el cotxe a l'ombra (no comptava agafar el cotxe en un parell de dies, la meva dona té una mica de malt d'esquema que se li irradia cap a la cama, de tants quilòmetres com hem corregut!)

Ens estem tots dos bastant estona a l'hotel formós però decadent, pel que hem vist. La meva dona rebutja la idea de quedar-s'hi a sopar i prefereix pujar i baixar les escales, malgrat tot. Ja posats hem discutit per una ruqueria i hem fet un petit psicodrama sobre la nostra relació: no suporto veure-la trista, és més fort que jo.

No hem vingut cap dels dos a fer la punyeta a ningú; intento dir-li que no m'agrada que em burxi. Ella finalment reconeix que potser de forma inconscient m'ha provocat però que realment no entenia el que li estava dient. Jo de bon matí estava de bon humor! (cosa estranya en mi) li havia dit que em veia la cara real perquè hi havia dos miralls i quan en em tocava la galta dreta al mirall es podia veure realment la galta dreta. Ella s'entenia que li deia que em veia tota la cara sencera i no! Recordava un comentari del fill petit en referència a que això només passa quan dos miralls estan posats en 90 graus, com en un ascensor, però jo ja no tenia present aquest cometari del noi. (l'altre, el gran està tenint una espècie de lluna de mel amb la núvia a una universitat de fora. Quin tio més eixerit si no fos pel pare i la mare que li ha tocat! El petit també té cap: és un paio llest si no fos pel pare i...etc, etc,. Toca el piano de collons i és llest però molt previngut i per tal com és sensible, s'estressa una mica massa, cosa que el perjudica: hauria d'estar més tranquil però qui ho està amb el pare i la mare,..etc., etc.?)

Total, que quan he anat a veure el cotxe per si de cas, no l'he trobat i ara cal solucionar el tema.

Estic pujant doncs al cuartelillo – recordo que Mojàcar és ple de costes - mentre em truca Cooper ( que ve de Cupertino, segons em va dir un cop, però el tinc a l'agenda com a Cooper), el bolivià, penjo i hi entro; a dins, un guàrdia jove, correcte però seriós em comunica que són 60 euros per la grua i 80 de multa. Que la multa la puc recórrer: li he explicat que no havia vist el cartell i que havia anat a buscar el cotxe a la carretera – on l'havia hagut d'aparcar en plena voràgine de trànsit cap a quarts de deu de la nit - per no deixar-lo allà tota la nit i que havia trobat aparcament i l'havia deixat al lloc on poques hores desprès hi farien el mercat setmanal, sense saber-ho: nomé porto un dia i poc més a Mojácar.

Per cert que, en l'apartat positiu, ens hem trobat a a una persona molt amable al bar que porta de nom el títol d'una pel·lícula de Bigas Luna (en honor a Javier Bardem i Penélope Cruz) ella se sent catalana (com la seva mare que és d'Almeria i defensa Catalunya en tot moment, sopa de galets inclosa). Tot ho troba bé. Però ara regenten un bar al mig de Mojácar; i sembla que els va d'allò més bé. Tenen un cambrer eficient amb aspecte de gitano, fort i amb una mica de panxa, però, perquè no? atent. Li hem caigut bé. La seva germana ronda també per allà; ens diu que a aquesta germana, Catalunya no li diu res. La seva filla que havia estudiat en català i va tornar a Mojácar amb nou anys, ja no se'n recorda de parlar el català. La seva germana, físicament, és una noia molt forta però que està un pel grassa. A ella es podria descriure com una persona ben intencionada i amable (però no ingènua!): la perfecta gerent que no es mesura amb els altres sinó que orienta les coses d'una manera no personal tot i ser sensible a les persones. La germana – petita – també ho és a al seva manera, però és menys expressiva. Tenen una feinada de por amb dues terrasses. El seu nebot es un noi rosset i guapo que menja allà a una taula. El cuiner és el pare.

Ens hem fet amics fins i tot amb els cambrers; una companya del gitano és una noia magrebí a qui crec que no li faran posar el vel. La noia té una davantera impressionant, això que no es grassa, sinó prima. Sembla com si el cul el tingués més petit però és fals. També és impressionant però comparativament menor. La pell té l'aspecte de l'oli d'oliva aquell tan bo. No porta talons, sinó seria massa. La segona noia cambrera seria molt guapa però s'ha deixat una mica i a més un dels ulls li fa una mica d'estrabisme cosa que li disminueix la bellesa andalusa, plena de contrastos de nord i sud, que es molta.

El guàrdia, deia, m'ha rebut correcte m'ha dit que podia al·legar i ho he fet, renunciant a pagar només la meitat de l'import de la multa: no m'agrada que em diguin culpable quan he intentat fer les coses el millor possible. He anat a l'ajuntament i m'han fet fotocopies de franc d'allò segellat. No se quants cotxes devien agafar aquella nit. El tema dels transport en aquests pobles és bàrbar. Està tot ple d'automòbils entufant a tothom i ocupant tots els racons (un veí, emprenyat, ha llençat, davant nostre, les escombraries sobre un cotxe que impedia el pas als camions de recollida de la brossa). Crec que haurien d'obligar a deixar-los a baix i muntar una llançadora amb busos: tots i sortirien guanyant.

He hagut de pagar en efectiu i amb import exacte. Desprès, un altre guàrdia m'ha baixat al dipòsit; anàvem en silenci, només he preguntat per un oficina de la caixa per anar a cercar diners desprès i per indicar el lloc de la carretera on havia hagut de deixar el cotxe, la nit del dia anterior. Volia que quedes clar que tenia un cabreig del dimoni.

En arribar al dipòsit per treure'l s'ha vist que el meu era el més senzill i antic de tots: això de que els catalans nadem en l'abundància res de res!

M'allarga la ma i li accepto per no resultar ressentit i perquè en certa manera em dona la raó. Per un moment lluito amb el feixista que porto a dins i em dic que no es un problema de catalans i andalusos sinó de classe. A mi la majoria d'andalusos no m'han fet res i molts catalans que manen m'han fet mal. Hem de respectar a tothom. O sigui que no he de matar a ningú per ser andalús!, tot i que aquí la gent és bastant natural tant en allò bo i en allò dolent i de vegades es tenen reaccions calentes. La gent es mira i es desafia, o soc jo, o és la B del vell cotxe meu? Els homes semblen no estar recuperats del matxisme i les dones gasten massa coqueteria per a ells, intueixo, però, hi ha de tot.

Em dic, he d'explicar tot això, he d'escriure un relat parlant-ne. He hagut d'anar a buscat canvi per donar els 60 euros exactes al bar de la catalana enyorada i li he explicat la situació. Abans un altre botiguer de la plaça me l'ha negat. A l'oficina de la Caixa, tot esperant per treure diners, he explicat en català per telèfon i per a que tothom em sentís, el que ha passat a la meva dona que era a l'hotel. M'han donat els diners només amb el dni. Davant meu una noia del poble pagava una multa dels mossos. La ostia!

A l'hora de dinar, en compensació a la nostra fidelitat al local, a la nostra coincidència catalana i per solidaritat amb els temes de trànsit – suposo - , ens han convidat a croquetes, ben fetes i acabades de sortir del foc: jo m'he fet uns musclos i unes sardines amb cerveseta que serà l'emblema de l'estiu i em permetrà arribar a Nadal amb aquest record.

En acomiadar-nos ens han preguntat si tornaríem, és a dir, si l'emprenyada tindria repercussió (ha estat la germana catalana no-catalana que no ens parlava en català) .

Poc desprès del dinar-acomiadament ens dirigim cap a l'hotel de la senyora una mica demodé però que en el seu temps devia somniar en un mon feliç des d'aquesta terrassa que mira al mar de plata mentre la brisa fresca li fregava la cara, o des de la cambra on hi ha l'àlbum de fotos i la traducció de Shakespeare, que també té una vista espectacular – que deu tenir l'horitzó marí, per a nosaltres que ens el mirem tant! -.

Puja una noia per les escales de l'hotel – per sortir-ne s'han de pujar escales -, pel que hem vist, està una mica trastornada per la crisi. Se'ns ha dirigit en anglès i jo li he dit sorneguer, si tenia aire de viquing. Ella, ja més a prop, ha a fet que no, que no portava lentilles perquè no arribava als trenta euros que li calen: crec que és la mateixa que se'm va dirigir per demanar-me foc la nit anterior tot al·legant que li prenen els encenedors, sempre. Pensava que estava beguda. Avui he pensat que li falta quelcom i que la senyora que potser tanqui l'hotel (si o si, o hi posa algú amb empenta i joventut al davant, i peles) li deu fer el favor de donar-li feina: ella ens ha dit que la senyora estava cansada de treballar tot el matí i que no féssim soroll a l'entrar. No n'hem fet.

Casualment – bé, de casual res!, és que en sóc seguidor - estic llegint Antonio Gramsci: la seva vida i miracles i hem quedo amb la seva filosofia: pessimisme de la intel·ligència i optimisme de la voluntat. Buscar un camí al bé comú és ètic malgrat les aparences: quedar-se en una ètica individual improductiva no és prou ètic. L'home és un entusiasta de Maquiavel. Veig, sense anar més lluny, les destrosses a Anglaterra totalment injustificades a escala d'ètica individual i justificadíssimes a escala política: com maltracten a la gent aquests feixistes i classistes anglesos: quin sadisme el seu contra els de baix, única manera de tenir-los lligats i atordir-los amb tota mena d'artilugis ideològics i tècnics! Veig que si bé la moral individual no es bona, la moral política si que ho és. No sé si es refereix a això Gramsci quan lloa Maquiavel.

Normalment des de dalt el tema és a l'inrevés: maten i desprès fan veure que ha estat una accident. Reprimeixen la pobra gent que menja escombraries i es droga i beu i es desespera. Em quedo amb Gramsci: cal tenir esperança però no ser babau.

Un altra novetat s'ha creuat en la nostra arribada a Mojácar: mentre baixàvem des de Baza i Úbeda m'ha trucat la germana petita – és un dir, perquè ja és força gran! – per donar-me una mala notícia sobre la mare. Reconec que m'he emocionat; anava al volant i gairebé no podia articular les paraules; la meva dona no m'ha dit res: ha entès el que passava. Un esbós de llàgrima ha aparegut però l'he eixugat de seguida. La malaltia de la mare m'ha afectat, no és cap falta o debilitat això, no? No m'ho esperava de mi; és greu però salvable.

Les meves germanes petita i gran s'han esbatussat una mica i m'han trucat les dues. (al costat de la malaltia, que són les petites batusses intra-familars?) Una per explicar com és exigent la gran i com desbarra i l'altra per veure quins efectes havia tingut la batussa i per tal de que la malaltia de la mare no li caigui tota a ella, si es complica, que es qui la té en aquests moments a casa seva. Sempre fila tan prim! Al final tot es redueix a no ser o no semblar el “primo”, perquè a l'hora de la veritat se'n fa càrrec. La germana romanent és la més sensata!

S'ha de dir que tot i la seva llegendària – llegendària escala familiar - intransigència, és qui ha donat importància als símptomes de la mare. Jo els descartava per que li havien fet una prova no fa molt i perquè a l'ingrés per la pulmonia del març li havien fet una revisió i no li havien trobat res. La germana gran ho ha encertat.

Però, a poc a poc les coses es van normalitzat: aquest matí un cop he vist algú per recepció a l'hora del desdejuni – que és senzill però té tomàquet natural per posar al pa: quin detall! - li he preguntat si hi havia Internet. Efectivament n'hi ha però per fer-lo funcionar he hagut de baixar a recepció dues vegades a apagar i encendre el router perquè s'havia quedat bloquejat. El ventilador dels anys 50 que tenim a l'habitació, en canvi va bé, gira sense fregament. Li atures la llum i segueix rodant i rodant. El disseny que té és bell. L'armari també es bell però no s'obre.

Estem sopant a la terrassa, qui ho diria! Anglesos ja borratxos o amb el puntillo – fa estona que han començat a sopar – darrera nostre. Tres noies molt guapes i joves es fan fotos amb el mar com a fons. Acaben d'arribar. Una família jove, clàssica, andalusa – per això deia allò del matxisme que no acaba de marxar -, un grup d'amics que tenen una taula reservada, gran i que parlen molt alt de xorrades com a nous rics.,...

No ho veia pas clar, poc abans, quan la mestressa ens ha dit de quedar-nos sopar perquè faríem couscous i jo li he respòs per escapolir-me: “ja veurem”. Per la tarda, feinejava sense contestar a les meves preguntes, per la cuina i desprès al rebedor es queixava de la companyia de l'electricitat que els penjava de tant en tant i que li deixava les neveres desconnectades.

El sopar i la paella de verdures tot i que car ha resultat estar molt bó. “no hi havia carxofes llàstima!”, tanmateix, s'ha disculpat la mestressa que és de Múrcia i es veu que sense carxofa la paella de verdures és com un crim per aquelles terres, però estava igualment molt bona. Allò que m'ha dit de les neveres que se li havien aturat no deu ser res.

M'ha confessat un altre cop que era un pel sorda, cosa que no és un consol, però parlar-li a algú a pocs metres i que no respongui fa malastrugança: cert que no la veia tota sencera, mentre estava dins la cuina feinejant i no he gosat d'entrar-hi.

Ella és la cuinera, el marit pinta, els quadres són seus, i fa de pinxe de cuina. Ara són tots dos allà: res a veure amb aquell aire de fi de cicle. La dona va ben pentinada i res d'alcohol, que potser me l'he inventat jo. La maitre és una anglesa que ja parla el castellà molt be. Potser és la jove. De cop i volta tot a tornar a ser normal. Tot canvia i aquell temps passat formós es transforma en quelcom nou, també vell i amb futur. Esperem-ho, com a mínim, com diu Gramsci.

Encara me'n recordo d'aquella sortida del pàrquing per a cotxes retinguts per la grua de la policia municipal de Madrid, ja fa molts i molts anys, en la qual enfilàvem la sortida amunt cap a la Castellana al crit de “catalanes!”. Que havia de ser un insult.