Busca recíproca

Treu de dintre teu els somriures dels pulmons. Exhala un aire absent de pol·lució. Potser així podria treure l'entrellat del teu silenci encadenat a preguntes massa intimidatòries. Despertaria entre nosaltres la intimitat de la confiança que va perdre l'hipocresia humana. Mentre, haurem de romandre adormits en llits d'insolències disfressades d'educació. Paraules que ho envolten tot i ningú sap què volen dir. S'amaguen en cançons formulant les preguntes a les que busquem resposta, desesperadament, amb asfixiant serenor dissimulada. No vull perdre't en una distància de felicitat dibuixada damunt d'un esbós de tragèdia; i no puc permetre'm exigir-te el què no sé fer.

Jo trigaré tota la vida a contestar una pregunta que obtindrà la seva contestació en l'agonia del sospir de l'alè vital. Què sóc? Res. Acompanyada per milers de persones amb el mateix destí. Busco d'alguna manera confirmar que m'estimo el que conec de tu. I, aleshores, veig clar que mai has estat al costat del meu pessimisme, que és quan estic desvalguda, en gàbies expectants per tancar-se, és precisament llavors quan vigiles que la nit no m'escanyi amb el seu vel. Una nit que m'ofusca i que se situa a l'esquerra del cervell humà. Tinc por i tremolo, però, sempre puc allargar el braç buscant la teva mà que m'acariciarà per trencar, per fi, l'encanteri de la quotidianitat que ho tergiversa tot. Qui m'hauria dit que el desconegut es mesura pels actes i, no pas, per quatre imprevisions que ha intentat deduir un Descartes massa intrèpid?

No estic sola. Tu contestes les decisions que se'm presenten i jo guio la teva humanitat. Som les nostres pròpies cadenes a la recerca d'una racionalitat aliena a la nostra sang.