La nit:el principi

És a la nit quan els cruixits que s'esberlen arriben a les nostres orelles. Ens manca el sol i la falta de llum posa en dubte l'empirisme per deixar pas a l'incertesa. Fins i tot els moviments es dilueixen com si tot plegat patís de miopia. La racionalitat que governa la jornada s'adorm i es resisteix a seguir treballant, demostrant que ningú es incansable, que tard o d'hora totes les fulles cauen dels arbres, caducs o no. Però és a la nit també quan descansa l'alerta i sembla que el subconcient s'activa abans d'anar a dormir; la imatge que veus al mirall transmuda la seva rutina i en sembla aflorar l'essència. I ara ella, en aquella cambra amb llum translúcida podia afirmar que les promeses que es segueixen complint per la nit són les més dignes de glòria.
Quan s'asseu, s'adona que els sofàs nous acostumen a ser sempre més macos que els vells mobles atrotinats que cremen per Sant Joan. Ho pensa amb els ulls tancats intent recordar aquella comoditat del coixí que s'ha adaptat ja als nostres cossos, enyorant-la profundament. "Què deuen fer els antics de company de treball?", es preguntà en veu baixa sense adonar-se que era impossible que li respongués ningú. Però aquella habitació mig buida semblava que li retornés l'eco de les paraules en un sospir. Hauria desitjat llançar un udol cap a la lluna que mantenia llum a les seves ninetes, però mai n'havia sabut de mantenir manades juntes liderant-es.
Es cansà de meditar i les parpelles pesaven i pesaven més. Va decidir recollir la bossa que havia deixat al terra, al costat del seu seient, per menjar-se l'entrepà que havia de ser el seu sopar, l'endemà potser tot seria diferent. Potser no, no sabia res segur, només una cosa es podia atrevir a assegurar: les ombres que es reflectien a les finestres eren il·lusions llunyanes, com fades, que esperava tenir a favor.