BOTIGUES IMPOSSIBLES

Si voleu pot ser un conte

Fa temps vaig tenir una altra parella, una noia més jove que jo, a la que li agradava, molt més que anar al cinema, ball, o alguna altra mena de diversió, el visitar botigues “Impossibles”.
Un d’aquest dies vàrem anar a una d’aquestes botigues, una joieria del passeig de Gracia. Jo en aquest casos restava callat com el convidat de pedra. Els dependents de seguida treien les seves conclusions.
“Un cavaller amb una noia trenta anys més jove que ell”. Milionari a la vista.
Bona tarda – va dir el dependent, amb to amable.
Bona tarda va dir ella – amb to fred.
En que els puc servir ? – va dir el dependent ,
Oh!! en res en particular, anàvem passejant i el meu “amic”, m’ha proposat entrar a fer una ullada. I a mi m’ha vingut el desig de saber quant val el collaret de diamants de l’aparador.
Ah !!. És un collaret molt elegant i valuós. Dos cents mil €uros – va dir el dependent – se’l volen mirar de a prop ?.
Oh, no cal -- deia ella -- encara em pensava que seria molt més car.
Llavors entrava jo en escena, dient:
El vols, o no els vols ?.
No, de moment, tinc dubtes, ara veig que te un preu assequible. Jo no li hagués fet menys de tres cents mil. – tornava a dir ella -- Moltes gràcies ha estat molt amable.
El dependent ens va obrir la porta fent una inclinació de cap
No teníem masses diners, i vàrem sopar un entrepà de tonyina i una cervesa cada un.
Ara ella és una actriu coneguda i jo, un avi escriptor de contes.

Joan 1933.