Blatta

La teva precisió literària m'encanta! És admirable com descrius aquest món que coneixes tan bé. Cada relat teu és una lliçó del que parles, en aquest cas del que escrius. Me les fas simpàtiques aquestes bestioles; semblen gairebé humanes. Una forta abraçada Silvia.

Aleix

Després de llegir el teu relat –escrit amb gran mestria– trobo que l’hauries de posar a la categoria de terror.

Una abraçada sense cap cuca infiltrada,
Shaudin

No sé que té l'inconscient que està poblat de bitxos fastigosos. La teva excursió per les interioritats de la ment humana està farcida de detalls que et posen en l'escena i la fan molt més creïble. És clar que no és un problema de fe si no de reconeixement. De reconeixement de les pròpies debilitats i de que tots portem un monstre o en aquest cas algun ser repugnant a dins. Un relat que fa pensar alhora que ens remet (potser no hi has pensat en això) a l'instint de supervivència, desenvolupat en un grau superlatiu en els insectes, que varen sobreviure als dinosauris i tot. Naturalment, tot explicat amb mà mestra.
A mi també em descol.loca Escher. Vaig veure una vegada una exposició a la Caixa. Suposo que ha de ser molt difícil idear un dibuix que reflecteixi una il.lusió òptica. En tot cas, es necessita una creativitat extraordinària.
Una abraçada de tot cor!

Un gat amb ulls de mussol
mirava de front sorprès,
que serà el que li han pres
que tant fixament s'ho mira.
Que serà el que el gat albira
que no li dona consol.
Serà una rata captiva
a la que li espera el dol?
No estarà a la defensiva?
Per no perdre el que ell vol?
Serà una gata senyora
a la que tant ell enyora?
D'una burla està corprès?
O tot plegat és no res.

Una altra de les mirades penetrants d'allan lee als àmbits ocults,als micromons que aquí, a la inquietant llum de la descripció de la vida d'uns pobladors del nostre subsòl, se'ns revelen com a seriosos candidats a apoderar-se del nostre món.
Aquest món que creiem, en un ingenu atac d'arrogància, que ha evolucionat fins ara per aturar-se just en nosaltres, en el nostre olímpic regnat sobre el planeta. Més aviat podem sospitar que, com a les congèneres desallotjades, les paneroles americanes, gairebé indestructibles, o qualsevol altre espècie de la gran família dels insectes, ens acabaran desplaçant també.
Paranoia? O simple mirada objectiva?

Una abraçada,
franz

Ostres allan, quin tema! A mi sempre m'ha fent fàstic les paneroles, les blatta i qualsevol escarabat, sigui de claveguera o piloter, i ara, després de llegir aquest relat encara més!
Per sort ara fa molt de temps que dins de casa no en trobo, però aquest estiu al jardí, sigui paneroles o quelcom de la seva espècie, oh! quina angunia vaig passar eren esperpèntics de grossos i negrots, de tan lluets gairebé axarolats.
Però mira, a Caixa Fòrum, amb el meu nét, vam descobrir que realment eren un esser molt perfectes i fins i tot bonic, allí dins el terrari controladets , és clar!

Com sempre, allan, una descripció tan acurada que ens ho fas remoure tot!

Ah, i molt tendre i eixerit el gat mussol! M'encanta!
Una abraçada
núria