Benvolguda tardor.

Ningú sospita que ell i jo ho fem,
ningú sap que ens besem.
No ens senten, no ens veuen
perquè ens amaguem.
Ens endinsem en la profunditat de la naturalesa,
en la humitat frondosa dels arbres,
en el càntic dels ocells, en la suau brisa de les fulles
en el so del rierol, en el silenci de la tardor.
Ens arrambem als arbres, ens perdem pel bosc
i sortim pels matolls.

Ens perdem en l'oblit del que som, fugim ben lluny
i només sentim.