Benvolguda Cal·líope

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca –diu Kavafis.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí [...]

Ítaca és una illa petita, abrupta i rocallosa, mancada de prades i camins, i castigada per vents que sacsegen contínuament les fulles dels pocs arbres que la fan verda. Ítaca és terra de cabres, però més digna d’amor que la més rica en cavalls.

D’aquesta illa n’era rei Ulisses. Aquell heroi de caràcter intrèpid, astut i eloqüent, expert en tota classe d’enganys i trampes. Ensinistrat pels centaures, era pacient i alhora versàtil, igual a Zeus en ginys i ardits. Del seu cap sorgí la idea d’aquell cavall funest que serví per esfondrar les altes muralles de Troia. Però, al mateix temps, fou un príncep insigne, magnànim i hospitalari, capaç de renunciar per amor, fins i tot, a la immortalitat per tal de poder retornar algun dia a la terra paterna, a l’Ítaca abrupta, al país de la seva infantesa.

I, juntament amb ell, hi regnava la virtuosa Penèlope, fidel i entranyable. L’enyorança del seu home, del seu lleó animós, li consumia l’ànima dia rera dia i nit rera nit, amb llàgrimes sempre. Defensora incansable del seu somni, malgrat la incertesa del retorn, plantà cara a més d’un centenar de pretendents mancats del més mínim honor i pietat, cobejosos només del seu llit i de les seves riqueses. Si ell –deia– no hagués marxat a Ílion, nom que només de sentir-lo em fa basca, cada dia ens veuríem i res no trencaria el nostre mutu amor ni el nostre goig.

I el jove Telèmac, discret però obstinat. L’absència del pare l’obligà a fer-se gran per necessitat. El cercà tenaçment sota el guiatge d’Atena, salvaguarda dels aqueus, pensant tan sols en el dia que Ulisses apareixeria de sobte per fer fora els usurpadors, recobrar l’honor i regnar novament a la casa pairal.

El cas és que havien passat gairebé vint anys d’ençà que Ulisses, el ric en ingeni, deixà la seva llar, la seva gent, la seva pàtria. L’honor i l’acatament de la paraula donada l’havien empès a participar en una estúpida expedició bèl•lica contra Troia, a l’encalç d’una esposa adúltera, guardó vergonyós d’un no menys estúpid concurs de bellesa entre dees. Però, alguns déus, rampelluts i capriciosos, moguts per l’enveja i la rancúnia, només a ell, infeliç, el privaren del retorn. I així, Posidó, el déu dels cabells blaus, respectant-li tot just la vida, l’abandonà a la seva sort i l’obligà a anar d’una banda a l’altra de la mar immensa sempre lluny de la terra itaquesa.

Lluità contra els cícons i se les va veure amb els menjadors de lotus, fins que es veié obligat a buidar-li l’únic ull que tenia a l’atroç Polifem, fill estimat del senyor del mar –causa i origen de les seves desgràcies. Més tard, el sac que guardava els vents díscols, regal d’Èol, el va llençar novament a les indòmites onades, per culpa de la tafaneria i l’ambició dels seus companys. Després topà amb els gegantins lestrígons que li delmaren la flota. Amb una sola nau, aquell negre corser marí amb què els mortals travessen el dors de l’oceà, féu cap a l’illa de Circe, la divina fetillera, guardant-se en tot moment dels seus encanteris. Des d’allí navegà fins al tenebrós i nostàlgic Hades en cerca de respostes. Suportà, així mateix, ben fermat al pal major, el cant seductor de les pèrfides sirenes i hagué de superar per dues vegades els ullals mortífers d’Escil•la i la gorga insondable de Caribdis, que xucla i vomita les aigües tres vegades al dia. Finalment, per designi del cel, arribaren a l’illa del déu solar, el que tot ho mira, i gosaren matar en flagrant sacrilegi els bous sagrats. Tantost van salpar fugitius, el llamp anihilador de Zeus l’olímpic fulminà llur panxut vaixell i dispersà tots i cadascun dels seus ardits companys. Tot sol, sense amics ni barca, va caure a les mans amoroses de la capriciosa Calipso, la nimfa de formosos cabells, terrible deïtat, que el retingué amb afalacs i promeses d’immortalitat durant més de set anys, fins que Atena, la verge de les pupil•les blaves, compadida dels planys i la melangia del seu paladí, l’atansà a la falda de Nausica, al país dels feacis, gent amiga. D’allí, amb vaixell mariner, fou desembarcat en secret a les costes d’Ítaca i, en secret també, hi amagà els tresors que portava. Per fi, preparà i acomplí, amb ardits de factura divina, la venjança terrible contra els fatus galants, aquells festejadors deslleials del seu tron i de la noble Penèlope.

Però la qüestió es que jo no sóc Ulisses. Ni tampoc sé ben bé, jubilat com estic, què se m’ha perdut enmig d’aquesta epopeia. Això em passa, segur, de tant rellegir Kavafis o Homer, el mestre de mestres. Amb tot, però, estic convençut –i així us ho vull fer veure– que la vida d’un ensenyant, digueu-li mestre o professor, no està exempta d’un cert regust èpic i llegendari, tot i que l’honor i la fama, vinculats com estan amb les grans gestes i amb l’espectacle, resulten difícils d’assolir si no tens un aede, un homer, que canti el teu esforç, la teva dedicació, el dia a dia de la teva feina.

Realment, el nostre pelegrinatge professional ha estat farcit d’esdeveniments. De totes maneres, ja sabem que els déus donen béns o deixen de donar-los a qui volen i com a ells els plau, ja que tot ho poden. Però també és ben cert que qualsevol saviesa s’ateny només amb un gran esforç i una gran tenacitat.

Així, doncs, tots haguérem de superar els imponents murs de Troia del batxillerat, de la carrera i les oposicions. Teníem ben presents les paraules de Píndar: Sigues el que ets, però aprèn-ho abans. D’altra banda, sabíem també –o almenys ho esperàvem– que amb l’ajut dels déus les rutes de benaurança eren moltes. Malgrat tot, no havíem tingut temps de tastar encara les inclemències del mar on ens havíem endinsat.

No ens mancaren ni cícons ni lestrígons. Els uns, més que més per la nostra imperícia, ens obligaren a sortir d’aquella mar tan llisa que com nens sense esma havíem dibuixat. Disciplina i coratge, perquè els altres eren rudes i la seva insolència gegantina. Però a tot hi havia remei, que el bon criteri i la mesura haurien de superar aquells vents perniciosos. Abans, però, per reeixir-ne amb èxit i sense desil•lusions, calia acceptar que són els déus els qui donen vies i mitjans a les accions dels homes: n’hi ha que neixen intel•ligents, altres amb mà forta, altres eloqüents i altres amb cap d’aquestes qualitats. A part que, segons sembla, pocs són els fills que s’igualen als pares, pitjors són la majoria i millors, realment, molt pocs.

Però el temps ens reservava encara mals majors. Hi ha uns éssers sense llei, que res sembren ni planten, confiats només en els déus familiars i en l’aigua del cel. No tracten en juntes ni saben de pautes de justícia, cada un fa la norma per a ell i no pensa en els altres. El seu únic ull els fa ser obstinats i intransigents. I no els preocupa el més mínim el perill d’una punta de llapis que els pugui privar de la vista amb un zero en conducta. En ells tot sembla de ferro. Passen dels déus i dels homes perquè se senten més forts que ningú. Però la llàstima, la veritable llàstima, és que el seu sòl no és estèril, si volguessin, rendiria de tots els fruits. Tenen nom i vingueren amb la laxitud dels temps i amb l’ESO. Mes, nosaltres no som, certament, novicis en mals. Convertits per força en guerrers, malgrat la cendra dels cabells, hem sabut reeixir com l’Ulisses manyós, el ric en recursos. I, superat l’escull, els déus, sens dubte, hauran d’inspirar cançons que lloïn la nostra insigne constància.

Hem menjat més d’un cop el fruit melós de l’èxit i, en el tràfec diari, el zel i la passió per les coses ens han fet perdre, infeliços, el gust pel retorn a la pàtria. I hem trobat a Calipso, la nimfa perfecta, que ens ha adulat amb paraules subtils d’afalacs i moixaines per tenir-nos lligats, condemnats a la feina. Amb tot i això, el nostre vaixell cercava de forma perseverant la millor companyia, una brisa favorable, que ens dugués a la terra nutrícia, un cop escampats per les aules el nostre esforç i la nostra saviesa. Qualsevol podrà comprovar, contemplant el rostoll, com ha estat la collita.

Malgrat tot, més d’un de nosaltres hem hagut de portar dins del cor l’empremta de mil desenganys i oblits, semblants a la fúria d’un mar esverat. I alguns déus –petits déus, els més, d’efímera traça–, instal•lats a l’olimp de poltrones daurades, no sempre han estat amatents a la queixa. Sempre penses, però, que, tot i ser la tasca feixuga, per a un déu, si volgués, tot seria senzill.

I quan no era el fornit Zeus, que amuntega els núvols, era el Posidó blavós que agita la terra o, sinó, l’incansable Èol, el qui governa els camins dels vents. I així, com barquetes de rems i de vela, per l’EGB llançats anàvem errants a l’impuls de la Llei General d’Educació, i a l’ESO ens lliuraven, més tard, el furor de la LOGSE i la LOE, navegant per tota la gamma de rumbs que la rosa dels vents oferia. I, al final, un no sap ja ben bé on està l’alba i on el capvespre.

I, per un sortilegi de lleis i butlletins, Circe, d’un cop de vareta, ens anà transformant de mestres en funcionaris i d’educadors en flamants encarregats de guarderia. I, entremig, les sirenes cantaires de fesomia sindical i política ens prometien el cel quan els trencacolls eren a l’aula. Mira que els dèiem, ni a la vostra pàtria, almenys, deixareu aquest gust d’invencions i d’enganys que teniu gravat a l’ànima? Però lluny de la mar, tots els vents semblen favorables. Malgrat tot, no és fàcil per un mortal comprendre els designis dels déus eterns per molt que se’n sàpiga.

Mentrestant, els sis caps d’Escil•la –la ignorància, el desinterès, la violència, la vulgaritat, la manca d’esforç i de valors– empenyien els més febles cap a la gorga de Caribdis, que s’engolia implacable la bona voluntat i la paciència per vomitar-les més tard en forma de depressió. I era pitjor pensar en esforços guerrers i en proeses. Que els monstres no són mortals, més aviat són una plaga sense mort, angoixants, ferotges, invencibles. El millor és una fugida raonable. No és sensat perllongar una guerra que a ningú perdona.

Tampoc no ens han mancat pretendents ni detractors, recalcitrants alguns, obsessionats només per les nostres dilatades vacances, desconeixent del tot la nostra noble comesa. De totes maneres, val més ésser envejat que compadit.

Per sort, no ha estat vana la nostra travessia. Al final ens quedarà sempre el poble feaci. No són pas massa però tampoc són pocs. Són tots aquells que ens tornaran honra, llustre i profit. Foren hostes que sortiren ben menjats de ca nostra a viatjar per la faç sense fi de la terra. Foren Telèmac, envaïts pel noble valor del seu pare. Mai més ja, doncs, seran covards ni necis, ni els faltarà de ben segur l’ingeni del gran Ulisses, ni el seu camí no es quedarà inacabat i sense èxit.

I, al capdavall, la discreta Penèlope, abillada com una deessa, brillant, subtil i graciosa, ens dirà a cau d’orella: Lliure ja de la mar, t’arribarà la calma, tova i suau, i oblidaràs, tot d’una, la inquietud i la recança dins l’ufanós recer de la vellesa.

La veritat és que Ítaca, al capvespre, és dolça, amable, fresca. Perfumada per la flaire de romer i farigola que aireja la marinada. Ítaca, a posta de sol, és oberta, franca, seductora. La seva falda és tan flonja i tèbia que convida a l’oci i a la filosofia. Ítaca és, llavors, la pàtria i la llar dels guerrers, dels herois i heroïnes atrafegats per les bregues del dia a dia.

Mentrestant vaig anar a recobrar el meu tresor. Hi ha a Ítaca un indret, un port natural, amb una olivera de gràcil fullatge i una cova plaent i ombrívola, on les nimfes de l’aigua hi guarden àmfores i llargs telers de pedra. Allí l’havia amagat. Però, vet aquí que no fa gaire hi sojornà una musa furtiva, la deessa que inspira epopeies. Amb la pressa, suposo, li devia caure una carta. Aquesta carta. Fa així.

Benvolguda Cal•líope

Avui em jubilo. La gent de la meva edat, a vegades deixen caure, gairebé sense pensar-ho i amb un cert regust de nostàlgia, que “els jubilen”. Jo, no obstant, puc dir en veu alta i amb el cor a la boca que em jubilo jo sol i amb el ple ús de les meves facultats, que no fujo de cap lloc ni de res, ans al contrari, em llanço intencionadament a la recerca de tot allò que em condueixi a la plenitud de la meva realització personal. Realment, avui em jubilo però no em jubilo.

Tu, que sempre ets jove i no has tastat les urgències de l’edat, possiblement t’estranyis de la meva insistència en el verb i la redundància de les meves paraules. Com si encara no m’ho acabés de creure, malgrat la jovialitat del meu rostre i els gestos d’eufòria continguda –ja saps que no escau al meu caràcter l’excés d’ostentació. És per això, doncs, que t’escric, per explicar-t’ho.

Jubilar-se, tal com jo ho veig, és més aviat una situació que un acte. És un canvi brutal, a sang calenta, de les rutines quotidianes. O, perquè ho entenguis millor, una mena d’oci perpetu –l’otium dels romans, s’entén–, oci que cal omplir i aprofitar ineludiblement si vols sobreviure al tedi i al desencís –ai, els clàssics! Continuar treballant, sí, però a lloure, sense les urgències dels horaris d’oficina. Jo ho entenc així. Malgrat tot, cada jubilació es viu i s’afronta de manera diferent. Sense perdre mai de vista la vintena o la trentena d’anys que, pel cap baix –cal ser optimista–, se suposa que et queden encara per moure la cua per aquests mons de Déu. L’oci, llegia recentment, viu de l’afirmació, no de la negació.

Jubilar-se, d’altra banda, suposa també deixar, abandonar, anar-te’n. És aquesta, potser, la faceta més feixuga de l’esdeveniment. Per poder arribar a aquesta situació has hagut de conviure, col•laborar, donar i rebre de forma recíproca. Has hagut d’obrar i treballar en comú, costat per costat o cara a cara, fent ús de múltiples complicitats que, tard o d’hora, han derivat en amistat. I tu ja saps que dol deixar els amics.

Jubilar-se, fins i tot, podria esdevenir un acte de fe i d’esperança. Fe lligada a l’optimisme per superar les inconveniències de fer-se gran, per convertir en detalls de felicitat, fins i tot, les contrarietats provocades per les fluctuacions de la salut. Fe que vol dir acceptació. I esperança –la mes juvenil de les virtuts humanes– que hem après i refermat en l’exercici incondicional de la nostra professió. Esperança que ens pot conduir encara pels camins de l’enriquiment personal.

Jubilar-se, sobretot, vol dir temps. Temps per ser i per estar, per anar i per venir, per gaudir-lo i per donar-lo, per conrear-lo i per perdre’l –sí, per deixar de fer i somiar truites. Temps per delectar-se en la lectura, per temptejar versos i literatures, per recordar vivències i moments, per intentar posar en solfa projectes de tota una vida. Temps pels amics i pels amats, ja no tant pels joves i més pels mancats de companyia. Temps per viatjar, sense pressa i sense terminis. Temps daurat i preciós.

Jubilar-se, també, implica no perdre de vista l’horitzó. Ple de fites i de realitats. Fites que cal atènyer encara i realitats que cal viure intensament. Les unes van lligades al teu projecte vital, les altres van indefectiblement fixades a la teva condició humana, com a persona i com a confrare de romiatge. Encara et resten moltes alegries, bastant de tristesa, un pèl de dolor i, sobretot, molt d’amor. A repartir. Són molts els lligams que durant els anys has teixit en el llenç de la teva vida.

Jubilar-se és recuperar la família, la parella, els fills. Tornar als dies sense excuses, a les promeses nupcials, a la intimitat perpètua. Contemplar en zona de privilegi la singladura de la nissaga. Estar amatent i disponible a qualsevol reclam dels joves descendents. I, si Déu vol, gaudir i adelitar-se tothora amb l’esplendor i la ufanor dels néts.

Jubilar-se vol dir, així mateix, deixar espai vital al jovent. Als novells professionals pletòrics de projectes i de ganes. Has deixat un camp ple de solcs que caldrà sembrar una i altra vegada, sense pausa ni indolència. Tasca massa feixuga ara mateix per la nostra esquena. El repte és considerable i els consells han de cedir el pas a l’acció. No ha estat vana la nostra aventura, ni hem deixat orfes els nostres llocs. Allí romanen els instants, les hores, els dies, els anys de brega, la nostra empremta. Res es perd i tot esdevé nou però amb garanties. Coses de la docència.

Jubilar-se comporta, finalment, una profunda satisfacció. No només per tot allò que pots guanyar, merescudament o no, sinó sobretot pel munt de fets, actuacions i resultats que la jubilació confirma i ratifica. Deixes enrere un quadern de bitàcola redactat i il•lustrat amb una llarga llista d’experiències, en el nostre cas de persones. Persones que poden ser –això hem pretès– el viu retrat de les nostres aspiracions. Ensenyar, per mi, no ha estat una tasca més, ha estat una autoria creativa, una labor èmula del propi Pigmalió.

No sé si tu mai et jubilaràs, però avui et convido a la meva jubilació, perquè observis les nostres cares, els posats, les paraules, els ulls, la pell esborronada, els llavis esbossant un somriure entre enigmàtic i estúpid, el batec del cor, els pensaments que es mouen indecisos entre allò que deixes i tot allò que retrobes.

No sé si he estat capaç de fer-te entendre el que avui em passa. Ni tampoc sé si les paraules són del tot fidels al capteniment que se’m suposa. Pensa, però, que en aquest joc entremaliat de subtileses, hi viu una il•lusió profunda, una esperança engrescadora i una felicitat plenament humana. Si els déus hi tenen res a veure en tot això, beneït sigui el cel!