Barranc de Mascún magnètic, tel·lúric, al·lucinogen

És un dels llocs més coneguts de la Serra de Guara, recomanat en totes les guies del parc, principalment, per la practica del descens de barrancs que s'hi fa.

Jo, tanmateix, fins fa poc no sabia com enfocar el tema de Guara, els seus rius i muntanyes, bàsicament per la manca d'accessibilitat en turisme. Vaig fer un primer intent, però tretze kilòmetres per pista de terra em van desanimar.

La primera incursió exitosa ha estat la pujada al Tozal, el punt més alt del parc, per la seva vessant nord, - des de Nocito - amb els amics. Fa uns dies, ja de vacances, vaig fer un segon intent: arribar a Otín, prop del barranc de Mascún, per Las Bellostas.

L'intent de conèixer aquest lloc i epicentre de la part aquàtica del parc, va ser frustrat: per allà, en vehicle turisme no s'hi arriba com ens va explicar l'operari de l'empresa eléctrica que ens vam trobar a Las Bellostas - fan molt bé de protegir-ho -. El resultat va ser continuar el camí cap a una altra banda, més "civilitzada", és a dir, anar baixant per la vora del Vero, per Sarsa de Surta i Paüls de Sarsa cap el Coscollar i finalment sortir a la carretera que de nord a sud voreja el parc i que passa per Arcusa, per prop de Lecina, Barcabo, etc. Va ser bona la volta per comprendre les, en realitat petites, dimensions del parc, tot situant en l'espai, el Tozal o Puntón i els altres punts de la Serra.

El tercer intent va ser ja directe: fer la volta per Rodellar - dic volta perquè veníem d'Ainsa i vam haver de baixar fins a Barbastre per pujar desprès per l'interior del parc.

Vam anar penetrant per aquells pobles que tenen les seves esglésies tocant a uns rocs singulars i aïllats on recolzen; i no una sinó dues esglésies seguides - perquè aquesta necessitat de buscar l'abric, l'ajut o la complicitat del penyot solitari en mig del camp? -.

Vam passar per Abiego i Bierge I des d'allí vam arribar a un bosc esplèndid i ens vam endinsar cada cop més cap al punt neuràlgic del parc.

El temporal semblava no decidit a esvair-se i una filera de núvols de nord a sud es desplaçaven lleugers cap a l'est mentre el cotxe avançava per la carretera. Els punts de baixada als barrancs més propers eren buits - no es poden córrer riscos de pujada sobtada del cabal quan es fa un descens -.

Per la carretera encara molla veiem algun llamp tardà que queia sobra la part occidental de la serra provocant-nos encara el dubte en prosseguir la marxa, a la meva dona i a mi.

La entrada a Rodellar, des d'on es va aMascún, ens va fer bo el presagi que érem a un lloc de complicat accés, però essencial, especial i buscat: no menys de 50 cotxes romanien aparcats a l'entrada del poble en dia rúfol.

La meva dona va trobar lloc al Bar restaurant Florentino, d'aspecte senzill i honest, ben arreglat i digne; ens va fer l'ullet de seguit. Ja era tard i li vaig dir que faria una excursió de només 1 hora i tres quarts, fins a les dues, pel que pogués del barranc en direcció cap a dalt del turo on hi ha la Llosa Mora, un dolmen que presideix els barrancs, i que dinaríem allà a aquesta hora.

Sorprenent era el símbol de l'esquerra-esquerra que duia a la seva samarreta l'amo de la casa, esquemàtic, això si! i sense fer-ne ostentació o exhibicionisme.

Em vaig calçar les botes i vaig agafar aigua i les guies; me les vaig mirar per saber per on començava l'excursió, cosa que sovint és el punt més complicat- i vaig comprovar que calia deixar l'església a la ma esquerra i anar baixant cap al riu.

Caminar sol no es recomanable, i ho vaig constatar en els dos errors que vaig cometre, un al començament, equivocant la posició dels barranc que havia de deixar a una banda; això m'hagués dut cap a la part anomenada de les Gorgas Negras; per sort només va ser cosa de tres o quatre minuts, de seguida me'n vaig adonar que allò no duia cap al Mascún el qual m'esperava més cap a la dreta.

Amb la bona direcció ja agafada vaig anar penetrant en el barranc vorejant i travessant el riu diverses vegades, un barranc ample, ple de gent , escalant, aprenent a escalar o passejant. Una mica més endavant, un petit puig realment singular, un forat a la roca mostrava un arc natural, mantenia ocupats uns escaladors.

Un altre cop em vaig precipitar i no vaig veure el camí que anava per la mateixa voreta del riu - el qual, per cert, ja m'havia mostrat algunes basses blavoses prou bones per fer una capbussada - i baix pujar un parell de minuts entre boixos encara molls, cap a una espècie de coberta de pedra que només tenia funcions de refugi de la pluja o aixopluc. Vaig haver de baixar de nou i em vaig avergonyir de no haver vist bé el camí ja el primer cop.

Vaig prosseguir pel riu - un persona el travessava pèl mig amb un calçat especial pel descens de rius - aquell devia d'haver estat el gran bulevard dels avantpassats: no en tenia cap dubte, per allà hi havien transitat moltes persones en èpoques molt diverses.

Molt a prop de la cruïlla on hi havia una senyal que indica les direccions a Nasarre, Otín per la Costera i altres, em vaig quedar parat de veure una noia esplèndida prenent el sol i que vaig associar al grup d‘escaladors que hi havia una mica més amunt. Mentre passava a uns quants metres vaig fer-li una ullada, tenia un aspecte molt atractiu, el seu cos molsut estava relaxat i les seva cames alçades paral·leles no pretenien amagar res.

Un tros més endavant vaig tombar - aquest cop correctament - cap a l'esquerra, direcció Nasarre per iniciar una pujada que a aquelles hores del migdia i amb la forta calor que la pluja no havia apaivagat és feia dura malgrat les estonetes d'ombra relaxant i en les quals la lluminositat baixava també molt. El ritme degut a la pressa que duia, era fort. Per aquelles costes ja estava sol, el silenci era "intens".

Mirava el rellotge i me n'adonava que no podria assolir aquest cop la Llosa Mora presidint aquells indrets sobre l'espatlla seca del turó al qual em dirigia. Només Vaig arribar a l'alçada de la cova d'Andrebot assenyalada al mapa i que es veia damunt meu. Em devia quedar un quart o mitja hora més de pujada. L'excursió hagués estat redona, redona en el sentit de completa i de circular: es podia puja al turó i baixar per un altre barranc que porta al mateix punt del desviament de Nassarre.

Quins noms; me'n vaig recordar d'una noia que es deia Nassarre i que feia un programa de gimnàstica a la tele.

Vaig aturar-me a descansar i veure aigua desprès de la pujada ràpida que havia fet, a l'ombra d'un boix prou gran. vaig poder veure els ocells volant per sobre meu, enormes no sé si eren voltors o trencalossos.

Havia transcorregut quelcom més de la meitat de l'hora de tornada a l'hostal Florentino i vaig començar a baixar de presseta.

Vaig posar-me a pensar si encara prendria el sol la saludable noia d'abans i en arribar al lloc, ja no hi era.

Mes endavant me'n vaig adonar que, a l'anada, pendent com estava del camí, no vaig veure la font o surgència d'aigua de dins mateix de la roca. Devia haver estat allà des de temps immemorial, és clar, i molta gent hauria venerat les seves aigües fredes acabades de sortir per un forat a la roca i s'hi hauria posat.

Vaig prosseguir desfent el camí; poca gent saludava en creuar-se; els francesos tenien un aspecte francès d'haver llegit i estar molt orgullosos de quelcom: però mostraven un aire menys ric i menys net del que hauria esperat.

Dos ceps amb raïm i moltes figueres amb figues verdes - però madures - es veien al meu pas. Sota una noguera hi havia una família dinant.

Portava bon ritme per arribar a l'hora, anava ja ben suat, la samarreta molla per darrera i per davant. Amb les botes impermeables creuava els tolls que havia deixat la pluja recent i que ja finalment s'havia esvaït del tot.

Llavors en un revolt al bell mig del camí s'aparegué de nou aquella imatge irreal, desubicada, de la bella turista en biquini al sol, exposada davant del caminant ja molt a prop. Glamour amb fort sol.

La seva figura era sens dubte voluptuosa, romanien les seves cames generosament obertes, més amunt se sentien els veus d'uns escaladors, pendents d'un fil- quina vida no penja només d'un fil -; vaig penar per un moment si seria una noia francesa de tipus morbós - mentre m'apropava a la ja ara deesa del barranc, veia que el seu cos estava tensat cap a munt per la cintura, en una postura poc natural i si molt sensual, vaig girar al seu voltant seguint el camí, estava fumant, la seva pell rogenca i suada era agradable a la vista, els seus llavis xuclant el cigarret, i va anar quedant enrere.

No era l'únic, doncs, que es veia influït pel magnetisme i les propietat al·lucinògenes d'aquell retall de natura on es condensaven totes les belleses del paradís que algun cop diuen que hi hagué sobre la terra.

La meva dona m'esperava al Bar restaurant Florentino: bona gent, bon gazpacho. Una miqueta de cervesa fresca i dues ampolles de Vichy, ja sense les botes, em van retornar al frescor.

Al fons hi havia una parella francesa, per atendre'ls va sortir una noia jove; a nosaltres ens va servir l'avia: segurament havia hagut de canviar d'ocupació al llarg de la seva vida.

Havia volgut intensament visitar Mascún per alguna raó; venir al barranc i passejar-hi en solitari m'havia ajudat a descobrir el perfil de les pròpies veritats amagades. Ho havia aconseguit: havia il·luminat una part del camí que volia veure.