ÀVIES-VENTAFOCS(Testimoni homenatge a les meves àvies)

Quan era molt petita, les dones a ca meva,
les indefenses àvies, arrugadetes elles,
lluïen davantals amb cames i peus trèmuls,
Cabells pintats d'enyor i de silencis blancs,
les mans i els pensaments mullats de paciència,
la platerada bruta, s'estaven a la cuina
guisant àpats, cassoles, que vessaven records.
Afamats, a ca seva, ho devoraven tot,
i un poc a elles també. Sens ni adonar-se'n pas,
anaven devorant-les, que eren dolces i tendres
malgrat el pes dels anys caient com un allau
damunt del cos vençut. El pas arrossegant,
corrent com unes daines, ulls tenyits d'infantesa,
tothora assaborien rosegons de carícies,
mentre treien dels mobles, polsim d'enyor rebel.
-marcides flors dels dies-, Ventafocs sense príncep,
en lloc de sabatetes de cristall resplendent,
espardenyes als peus, i el temps guixant d'oblit,
la claror dels seus iris, la mirada perduda.
¿Seria aquest el preu, per gosar haver nascut
amb vagina posada, famella del seu temps,
parint, donant la vida al caire de la mort?
Acceptant el paper: fregar, callar, llanguir,
dir sí a tort i a dret, al consagrat marit.
Rentant al safareig ensabonades penes,
bugades ploraneres ben esteses al sol,
i pressentint com tots, les tombes que ja esperen
per enterrar-hi el cos. La joventut de l'ànima
l'enterraren, fa molt, al clos dels desencisos,
coronant de flors malves el marbre sense entranya:
destí final de dona, la reina de la casa.