Autors d' RC que han publicat

Tinc a la tauleta des de fa més de tres mesos els llibres: "Verbes", de Sílvia Romero, "llibre", i "Foc entre dos blaus" de Vicenç Ambrós i Besa.
Ara, fent broma, diré que havia de fer neteja i ja tocava llegir-los!, però no és així, el que passa és que sóc poc lector i m'he d'obligar.
Si bé, l'alternativa era la pàgina 95 de l'Ulysses en anglès - millor ja en aquest idioma si igualment no l'has d'entendre gaire - en que el Sr Leopold Blum va a un enterrament en cotxe - crec que de cavalls - i no se si porta encara la patata cuita a la butxaca -.
En resum, era el dia de llegir als companys Sílvia i Vicenç, tots dos guanyadors de sengles premis - alguna cosa hi ha a RC que fa que els seus membres vagin guanyant tants premis! -.
Primera qüestió, per guanyar premis has de ser cuidat i treballador i tenir o apuntar ofici, cosa que es compleix en ambdós casos. Treballar amb intenció seriosa.
Com sóc mal lector, he començat pel darrer relat de la Sílvia - tots són curts -. M'he persuadit que això era degut a que sóc esquerrà i algunes vegades em surt l'esquerranisme i començo a passar les fulles a l'inrevés.
La veritat és que té ofici i presenta bé les situacions.
Els personatges em recorden, no sé perquè, una mica aquells que sortien al TBO - un senyor que treballa en una empresa i de cop li agafa una estranya mania, el pare de família clàssic, dur i segur, la mestressa de casa que tot o arranja a la seva manera,...- i també ambients de Rodoreda i Pedrolo.
Vicenç Ambrós és molt diferent: és maquinària pesada només ja pel llenguatge que gasta, suma de coneixements i lèxic de camperol amb un altre d'origen culte; i tot junt impressiona. Com és capaç de treure del diccionari tota una bateria de paraules que posa en ordre estètic adequat!. M'acaba de venir al cap la paraula dèdal que naturalment m'ha fet buscar al diccionari i vol dir laberint - és capaç en Vicenç d'haver fet llatí i grec, atès que és advocat - A l'Ulysses - com a mínim en la versió que jo llegeixo- hi surt un Sr Dedalus per allà al mig; ves a saber!
Tornem a la Sílvia, dir sorneguer és poc per referir-se al relat "Instal·lador". Sempre hi ha relats pujats de to amb els instal·ladors domèstics, aquest senyors que dominen l'eina com ningú, allà a sota de l'aigüera. La cosa té certes semblances però nova per aquí. Més aviat es mostra sardònica amb la concessió el premis literaris importants. Però el punt més important del relat, per a mi, és aquesta idea de que un sembla dirigir la seva pròpia vida i en realitat són els altres els que la hi condueixen. "Rareses" i "Temperatura" comparteixen com a personatges dos individus que tenen les seves coses estranyes i aquí en el cas de "Rareses" jo destaco la compressió insuportable de sentiments i el desenllaç, no tan estrany que de vegades tenen aquestes situacions: cru i sardònic també, però amb una capa de bona educació pel damunt.
En "Sopar", les convencions socials són posades sota la lupa. Inevitablement hom té cursiositat i vol saber coses de l'autora: perquè surt una altra vegada Les Canàries, que l'ha portat a fer determinats relats. Bé és curiositat: meta-informació sobre l'obra.
No havia d'haver tardat tant a començar aquest llibres.
D'en Vicenç, he destacat el lèxic que es va traient de la butxaca com si res. Hi torno, sap termes de pagès i ha mamat el català. Per exemple:
"Arrelen les vidalbes ¿I si fossin fontinyols erossionant la roca" Aquí ja no he buscat al diccionari fontinyols, perquè pel context m'ha semblat que devia ser una planta - encara que sembla un nom de bolet - .

"Arrano les margeres hi seurem
quan el temps s'alimenti de cigales
i rostolls. Ens estirarem a l'ombra
juganera de la tarda, ens direm
els últims secrets i ens beurem, llavors,
l'enterca solitud d'aquests moments."

De vegades es passa de culte com en:

" ...Flamejaré la textura
perlada de l'evanèssencia
matinal i et diré, princesa,
que cisellant retalls d'insomni
em perdo en la foscor del teu esguard."

El problema que li posaria és que relata una relació calmada, juvenil en la que sembla haver-hi una bona comunicació i comunió, només amb petites esquerdes.
No hi ha menció als grans problemes que t'esperes en la poesia. És tot una mica inhumà en aquest sentit. De tant discret. cau en allò críptic.
Se li demanaria més concreció tot mantenint els aspectes formals, que en té i n'hi sobren:

"Duràs l'origen al final del temps
perdràs la clau dels misteris ambigus
i entotsolats damunt al lleixa bruta
dela llar de foc...."

Aquí s'ajuda en el tipus de vers que utilitza. Normalment no té una mètrica precisa.
Bé, res mes acabo aquest relat amb els versos de'n Vicenç:
"..dessobre els garrofers que vinclen mitja tarda..."
, també amb mètrica precisa.