Àurea Brell

Me'n recordo amb absoluta precisió del dia que vaig rebre per primer cop l'Àurea Brell. L'havia vist ja asseguda a la brevíssima zona d'espera de què disposàvem, a penes quatre cadires tronades situades a tocar del quadrilàter de taules d'atenció directa al públic. Recordo que em va cridar l'atenció el negre esclatant del seu vestit i del seu cabell, la forma en què tibava el tors, envarada, enlairant molt el cap, i sobretot recordo la brasa intensa i transparent del seu esguard fitant-me, com si m'estigués investigant per endavant, endevinant que seria jo el destinat a atendre-la.
El predestinat. Per suposat, això ho reflexiono ara, després de tot el que vaig viure amb ella, mirant enrera, situant-me justament en els escassos mesos en què vaig treballar de cara al públic en els serveis socials del Govern de Tavanne.
Era un departament molt petit, quasi sense competències ni pressupostos, que amb el temps es va transferir i afegir al més gran servei municipal. Però just abans d'allò va ser força dinàmic. Va ser durant el període de govern de Joachim Mason, en què va impulsar un seguit de reformes inèdites en aquella illa acostumada a desconfiar de governs i institucions. Mason, un descendent d'emigrants canadencs de qui es deia que tenia sang negra i índia a les venes, havia estat durant molt de temps el successor in pectore de Wallace Connolly, el governador que simbolitzava els anys de creixement eixelebrat i frenètic de la ciutat i tota l'illa, els anys del domini definitiu dels nord-americans sota el paraigua de la independència més virtual que real. Mason s'havia format a prestigioses universitats americanes i europees, un eclèctic en el fons, malgrat la fama de radical amb què els seus enemics i rivals van intentar desacreditar-lo. Amb aquest tarannà va ser com va oferir un ampli sector del govern als conservadors i als distints grups ètnics. Els departaments de caire social van caure a mans d'un tal Gérard Volonté, un francés mestís que havia treballat per a diverses organitzacions caritatives fonamentalment religioses, que eren les que tradicionalment s'ocupaven de l'anomenat auxili social als racons bandejats de l'espectacular creixement econòmic illenc.
Volonté va muntar els serveis socials amb un decidit entusiasme i una energia incommensurable. Va aconseguir en poques setmanes traslladar el seu servei d'un ínfim despatx perdut a la noble baluerna on tenia la seu el govern, a Grand Place, fins al mateix cor del Black Borough, a un dels antics docs abandonats del port vell, que va fer restaurar de pressa i corrents.
L'edifici tenia tot de mancances. Van conservar la mastodòntica estructura i van emplenar els buits amb enormes vidrieres muntades en alumini, de manera que l'espai interior, immens, sense altres divisions que les compartimentacions que distribuïa un lleuger entramat d'envans mòbils, resultava molt lluminós i alegre, però també definitivament una trampa calòrica, com un hivernacle sota l'inclement sol de la temporada seca, o bé una mena de vaixell inerme batut pels vents huracanats i les pluges furioses de la temporada humida. Encara que, al cap d'uns dos o tres mesos, van instal·lar un sistema d'aire condicionat, cedit per alguna seu bancària que havia renovat el seu, els vetustos i atrotinats aparells no van aconseguir més que afegir el seu eixordador brunzit a la molèstia de la implacable i asfixiant calor.
Jo vaig entrar a la casa quan tot estava més o menys muntat i havia passat una primera temporada d'absolut caos i follia organitzativa, segons em van contar. Em van destinar a un racó d'una mena d'altell que creuava la construcció en sentit logitudinal, on s'havien muntat un seguit de despatxos individuals per al personal dit tècnic.
Poc després, però, Volonté va tenir la idea que calia un servei específic d'ocupació dins el seus serveis. Un servei especialitzat en l'orientació i recol·locació de les desferres humanes que transitaven per les nostres dependències i que fossin encara recuperables per al dinàmic mercat de treball local. Tavanne vivia encara èpoques d'eufòria i plena ocupació, passada la meitat de la dècada dels vuitanta, però això no era obstacle perquè el Gérard Volonté pensés que calia dignificar amb l'esperança de la feina fixa als marginats del sistema de col·locació natural, de la implacable i salvatge llei del mercat, o per oferir una assegurança d'atur al nombrós personal que entrava i sortia contínuament en el lliure mercat d'oferta de feina precària i mal retribuïda que es movia en alguns dels límits de l'economia local.
El cas és que va convèncer el Mason d'esgarrapar uns milers de dòlars per a la cobertura de l'atur, i això va suposar que el servei d'ocupació, que al principi estava servit per un sol tècnic, la desmanyotada i histèrica Phillyda Cummings, es va veure desbordat aviat. Aleshores el Volonté va decidir designar-li una àrea pròpia, a un extrem del doc que estava sent utilitzat com a mig arxiu i mig magatzem, i van encabir-hi tres o quatre taules provistes d'ordinadors. Amb el temps, les taules van quedar encerclades per amaris arxivadors que, en anar creixent a força d'apilar expedients a sobre, va fer del cau "dels d'ocupació" un sector gairebé aïllat, una mena de petit òrgan independent i misteriós on tres o quatre funcionaris trafiquejàvem amb una combinació de subsidis i ofertes de treball a on acudien sovint, per criteris que ningú tenia molt clars, una patuleia d'usuaris de la més diversa i insospitada procedència.
No vaig saber els motius, no sé si em va reclamar la pròpia Phillyda, que dirigia el servei i amb la qual havia coincidit en bastants esmorzars, durant els quals suportava, jo, estoicament la seva descontrolada i sadomasoquista xerrameca, o si pel contrari se'm va treure de sobre el meu cap de secció, l'esquerp i ombrívol Jack Boone, que semblava tothora disposat a caçar-me fent servir l'ordinador per a "qüestions particulars", ja que en efecte un dia m'havia enxampat provant de passar-hi un conte meu al processador de textos, un programa que encara era per a mi un profund misteri. El cas és que vaig fer cap al cau d'Ocupació, i des d'aleshores la meva jornada es concentrava bàsicament a rebre persones i persones, atendre les seves demandes de feina o, majoritàriament, de subsidis, classificar-les, introduir-les a l'ordinador, i així passant els matins amb la sola pausa de l'esmorzar on, llevat que em pogués inventar una excusa o la Phillyda tingués alguna feina puntual fora de la casa, havia de retre-li el meu tribut de companyia i pacient audiència del seu discurs punitiu contra la conxorxa mundial que s'entestava a fer-la defintivament infeliç.

També recordo que en aquell primer moment que vaig rebre l'impacte inquietant de la mirada de l'Àurea Brell, vaig esquivar-lo simplement, si de cas lleument torbat, i vaig continuar atenent l'usuari que tenia al davant, del qual res no ha quedat a la meva memòria. És cert, tanmateix, o així ho juraria, que el que m'hagués estranyat hauria estat que no fos ella la que s'assegués després davant meu.
La seva cara, maniàtica i amb símptomes de deliri, m'observava amb una mena d'impaciència inflexible sobre el seu coll estirat. De prop em va semblar primer més lletja que el que havia llambregat primer. Després vaig acabar acceptant que no tenia cap lletjor remarcable. Els trets del seu rostre, examinats per separat, no eren especialment discordants: la seva boca gran tenia uns llavis fins però no mal dibuixats, els ulls, sota unes celles descuidades, eren vibrants, agitats per una febre que t'absorbia. L'òval de la cara, sota el llarg cabell llis i molt fosc que duia recollit sense gràcia en una cua, era més aviat esvelt, encara que els angles marcats els dotaven d'una ingrata duresa. Si de cas, el nas, fi i llarg, lleument torçat, era la nota més irregular. Però era el conjunt de tot plegat el que feia menys atractiva la seva fesomia. Com si fos el resultat del treball d'un escultor poc traçut que hagués plegat sense destresa un conjunt de peces soltes, sense aconseguir cap efecte harmònic.
Mentre parlava, vaig remarcar les seves mans, que es movien nerviosament al seu davant. Eren grassonetes, de dits curts, rematades per unes ungles sense pintar, mossegades i brutes. Desprenia una olor poc higiènica, o bé d'una roba que ha estat massa hores en un ambient resclosit. La seva roba. És difícil de descriure. Una brusa negra, una faldilla llarga i negra també, sota la qual duia unes mitges d'un color que tendia també al fosc, sense arribar a l'absolut, bé perquè s'havia degradat el tint o bé perquè hagués tingut una pretèrita lluïssor perduda. Remataven el conjunt una armilla i unes sabates de vellut negre, o textura similar, i a la falda reposava una boina d'aire parisenc també avellutada. Era roba cara, però indubtablement desgastada i deteriorada per l'ús i segurament la descurança.
No em recordo bé del que va dir-me mentre jo intentava, sense gran èxit, seguir el meu habitual pla d'entrevista. Ella parlava agitadament, com a sacsejades. Sé que ens vam allargar molta estona.
-És catalana? -li vaig preguntar primer de tot, dubitatiu davant aquell cognom poc comú.
Em va contestar afirmativament en aquell català melodiós del nascuts a l'illa. Sé que em va parlar dels seus pares, exiliats de la República. Va parlar d'ells en uns termes exaltats, com si haguessin estat la mà dreta i l'esquerra del president màrtir. Després va callar sobtadament. Sempre va ser així: un discurs que brollava impetuós i s'aturava en sec, com si es trenqués algun mecanisme de corda dins ella, o com si de cop i volta s'adonés que estava obrint massa intimitats davant un desconegut i es penedís de fer-ho.
Em va explicar la seva vida laboral, un tediós i previsible repàs de feines sense assegurança, de contractes eventuals, de relacions laborals suspeses en ple èxit per algun motiu imprecís.
-No he tingut mai sort amb les meves feines -va concloure, mirant-me d'aquella manera altiva i defensiva amb qu
è acabava cada etapa del seu discurs. I jo vaig sentir, no sé per què, que em fitava desafiant, com si m'estigués comunicant en veritat que no havia tingut mai sort amb la vida en general, potser amb els homes en particular. I vaig percebre'm a mi mateix com a destinatari d'aquell genèric que englobava tots els homes, l'objecte d'una ofensa interior que bategava en aquell esguard inquisitiu i paranoic.
Vaig donar-li finalment els impresos per tramitar un subsidi i li vaig reclamar tot de paperassa que ella no duia, així que vam convenir que tornaria l'endemà amb la documentació que li vaig deixar meticulosament anotada. Metre se n'anava, tibada i pesant, vaig clavar ells ulls en la seva figura poc atractiva, els malucs amples, les cames gruixudes que es movien sense elegància sota la faldilla deslluïda i flonja que colpejava amb energia l'aire.
No va venir l'endemà ni l'altre. Probablement m'havia quasi oblidat d'ella fins que ben bé tres setmanes després la vaig tornar a divisar, plantada hieràtica i altiva a una de les cadires, fitant-me amb aquells fanàtics ulls malalts. Vaig notar, mentre atenia una persona, que cedia el torn a altres per tal d'esperar que jo estigués lliure, cosa que en realitat no era realment necessària. Es va asseure per fi davant meu. Duia la mateixa roba, però ara la seva cara estava maquillada, d'una manera, si no barroera, sí una mica desproporcionada. També em vaig fixar que les ungles, ara, estaven pintades amb un estrident color fosc, que tot i així no amagaven les rosegades i ferides que delataven la seva incúria.
Vaig repassar bé aquells detalls mentre m'escampava el contingut d'una tacada i mig trencada carpeta sobre la taula. Hi havia molts documents, grogosos i rancis la majoria, tots desprenent una particular flaire estantissa que era exactament la que desprenia la seva roba. Vaig estar-m'hi una estona repassant-los, remenant i rebuscant, mentre sentia clavada en mi la seva mirada enfebrida, sense parlar, sense aparentment moure ni una pestanya. La major part dels papers no servien, i en canvi faltaven gairebé tots els que li havia requerit. Vaig recuperar el full on els havia anotat jo mateix i vaig anar fent creuetes als que encara faltaven.
-Això mateix, això mateix, marqui'm el que falta -anava ella articulant en una mena de murmuri somnàmbul.
Aleshores va començar a parlar, de nou amb aquells impulsos irregulars, excusant-se innecessàriament pel seu retard, com si els dies perduts fossin un perjudici per a mi o per a l'Administració i no per a ella. Va enumerar un seguit d'incidents trivials i petites calamitats domèstiques que jo amb prou feines vaig capir. Estava capficat en aquell terrabastall de papers desordenats que havia dut a l'atapeïda carpeta a punt de rebentar. Senyals inequívocs i esparsos d'una deriva vital caòtica i tortuosa. Vaig trobar-me molts informes mèdics i fulls de salari de societats vinculades a serveis psiquiàtrics. Sabia perfectament el que significaven. Duia la marca inequívoca i emmetzinada de la gent de La Courbette, el sinistre hospital psiquiàtric on, tot i que ja no s'internava ningú des de feia dècades, encara es duia una part de l'atenció als malalts mentals.
Vam quedar de nou per al dia següent. Aquesta vegada no va faltar. Novament vestida de negre, pàl·lida i patètica en la rabiüda llum filtrada, la vaig contemplar de cua d'ull mentre m'esperava, pacient i violenta alhora, dreta i sòlida dins la seva aurèola de gairebé tangible desgràcia.
Em va tornar a escampar aquella esventrada carpeta ronyosa, amb els mateixos papers i alguns altres, entaforats sense ordre ni mètode. Vaig remenar una estona, mentre ella continuava espigolant passatges ombrívols del seu recorregut per diferents empreses, feines i oportunitats inexplicablement truncades. Vaig decidir donar per bo el dossier que vaig reunir, i li vaig fer saber que ja havíem acabat.
Va esbatanar els ulls i me'ls va clavar amb la mena d'alarma orgullosa i defensiva que solia compondre.
-Vol dir que em donaran l'ajuda? -va fer, cauta i suspicaç.
-Sí, sí, sens dubte -vaig afirmar, tot lliurant-li un detallat resum de les condicions econòmiques del subsidi. Vaig notar clarament que no m'escoltava, que, fins en el cas que m'escoltés, no m'entendria. I que, donat fins i tot que m'arribés a entendre, no li importaria.
-Aleshores, hem acabat? -va preguntar finalment, amb una extraviada mirada que em va commoure sense poder evitar-ho.
Si en aquell moment hagués estat prou lúcid i objectiu, com se'm demanava pel salari que rebia i el càrrec que suposadament ocupava, hauria acomiadat l'entrevista eixutament. En lloc d'això, vaig proposar-li que vingués de tant en tant, "posem que cada setmaneta o quinze dies", per anar consultant les ofertes de treball que ens anessin arribant. La vaig observar mentre caminava i es perdia entre els armaris que, com els murs infranquejables d'una fortalesa, ens protegien de la resta de l'edifici. El seu trascamar era feixuc igualment, perquè de malucs en avall el seu cos era ample i massís, però es notava ara en ella una nova lleugeresa, accentuada quan va calar-se amb gràcia la boina de feltre sobre el cabell que aquell dia duia deixat anar, net i segurament perfumat. Vaig saber més enllà del dubte raonable que tot allò, aquells detalls d'higiene, de cura i d'alleujament, eren a causa meva, de la meva atenció i presència, i aleshores una esgarrifança em va recórrer l'espinada.
"Deixa-ho córrer, per al bé de tots dos", em vaig dir, i vaig mirar d'oblidar-me d'ella tot esperant el següent usuari, però no venia ningú més. En Joe i la Jacqueline, els meus companys, es van fer fonedissos amb qualsevol excusa, i la Phillyda es va aproximar cap a la meva taula.
-Necessito fumar! -va cridar teatralment.
-Puc encarregar-me solet del negoci -vaig fer, assenyalant la buida àrea d'espera.
Ella va començar a remenar un paquet mig buit de cigarretes, però en lloc de sortir, va començar de nou amb la seva xerrameca autocompassiva. Sempre tenia algun greuge per afegir a la seva llista. Quan faltaven uns deu minuts per a la fi de la jornada, ella continuava, implacable i abstreta, esfilagarsant el seu discurs, i el Joe i la Jacqueline, si s'havien apropat, havia estat just per llançar-me una mirada de fingida i histriònica compassió. Vaig decidir aixecar-me i inventar-me una excusa per demanar-li permís per plegar un pèl abans, i vaig esquitllar-me mentre em seguia ja amb la cigarreta a la mà.
La setmana següent, i les següents, l'Àurea Brell em va visitar regularment i puntualment. El ritual sempre era el mateix: ella apareixia, s'asseia i esperava plàcidament que jo quedés lliure, després s'asseia davant meu amb el seu abillament fosc i deslluït, i preguntava per improbables ofertes de treball.
-Com ho hauria de fer, per treballar aquí? -em va preguntar un dia, mentre recorria amb el seu esguard inquisitiu l'elevat sostre i els cabirons metàl·lics que sostenien l'altell.
-Aquí? -vaig fer-. Bé, de moment, apuntar-se al nostre servei.
-Oh, d'acord! Apunti'm! -va fer, amb un esclatant i candorós entusiasme.
-Ja està apuntada -vaig observar-. És el primer que vaig fer, apuntar-la a la nostra llista de demandants de feina.
-Oh, és clar, que ruc! -va exclamar, ruboritzant-se.
-Veurà -vaig continuar ràpidament per mirar d'evitar que se sentís més violenta-, de tant en tant tenim llocs vacants i podria ser que sorgís l'ocasió. Encara que normalment requerim gent titulada.
Immediatament després de pronunciar aquesta observació final, vaig lamentar-ho. Vaig notar que se sacsava com si hagués rebut un sotrac i va ruboritzar-se encara més.
-Títols! Tant de bo hagués pogut acabar els meus estudis -va dir, mirant-me amb una perceptible i ofesa decepció-. Jo era molt bona estudiant, sap? Se'm donaven molt bé les llengües, com a mon pare. Ell... oh, quina decepció vaig ser per a ell, suposo. Però no va ser culpa meva, sap? No vaig poder fer-hi res. Va ser la meva primera crisi, allò...
Es va aturar bruscament, com era habitual en la seva manera de parlar. La palesa agitació que la recorria internament li causava un tremolor accidentat i inconstant, especialment als seus llavis, caiguts i pàl·lids. De cop i volta, però, em va tornar a esguardar vivament i amb un somriure tímid em va preguntar si jo anava pel Casal Català.
-Sí, sóc soci -vaig confessar.
-Ho intuïa -va adduir, somrient més obertament ara-, jo no sóc gaire assídua, no tinc gaire temps, però hauria jurat que vostè sí. Bé, la qüestió és que un amic, bé, un conegut meu, inaugura aquesta nit una exposició al Casal, i he pensat si vostè estaria interessat...
Vaig sentir de nou aquell sobtat i agut rampell, com un retrocés de la meva atenció cap a una regió freda i assaltada per un pànic irracional. Vaig sortir-me'n amb una promesa ambigua, resolt secretament a ignorar aquella invitació. Tanmateix, aquella nit, evocant la seva esquena, el balanceig il·lusionat del seu cabell negre sota la infaltable boina, mentre se n'anava un cop més sense mirar enrera, vaig vestir-me i vaig acabar anant al Casal. Vaig comprovar, en la cartellera de l'entrada, que coneixia l'artista, si més no per coneixences interposades, i em va assaltar un nou atac de pànic, sabent que em trobaria molts coneguts. Vaig iniciar un quasi inconscient moviment de retirada, quan vaig sentir la seva veu, nerviosa i borbollejant.
-És a la sala del primer pis -va dir, com si apuntés una mera informació accessòria.
Vaig girar-me cap a ella, cap a un racó vora la porta on s'estava, dreta, evidentment esperant-me, febril i inquieta. Duia un vestit balder, potser una mena de túnica vagament oriental, de colors foscos amb brodats ostentosos, pedaços daurats, fantasies ambarines, lluentons enganxats. Potser era fora de moda, tenia aquell mateix aire gastat i malmès pel temps, però s'adeia fascinantment amb l'aire caduc del Casal, amb l'esperable bohèmia de la reunió d'artistes de la inauguració, i a més la feia més esvelta. Somreia, maldestr
a i fràgil, i crec que va ser en aquell precís moment que em vaig enamorar d'ella.
Vam pujar i vam saludar els coneguts. En efecte, jo coneixia molta gent, ella quasi ningú, ni tan sols gairebé el mateix pintor, un paio que jo apreciava bastant com a artista i bastant poc com a ésser humà. Vam recórrer els quadres, ella els fitava àvidament, amb una exultant expressió de calmada felicitat, fent tot de comentaris curiosos sobre el que observava en cada un d'ells. Ho feia amb la seva veu alta i discontínua, i tant podia dirigir-me'ls a mi com a qualsevol persona que es trobés a la seva vora. Alguns d'ells se la miraven, se l'escoltaven amb una distant deferència, en algun cas li replicaven, en altres es feien els distrets tot seguit. Eren uns comentaris singulars, com tota ella, però a mi em van evidenciar una intel·ligència viva, incontaminada, genuïna i fresca.
Vam sortir i em vaig oferir a acompanyar-la o buscar un taxi. Em va dir que vivia a prop, a la part alta de Long Alley, i vam començar a caminar cap al Shining Boulevard. Mentre ens endinsàvem per aquell sector del barri francès, ella continuava parlant de pintors, del talent de sa mare, una dibuixant excepcional que havia fet d'il·lustradora, allà a Catalunya, però que amb el temps s'havia hagut d'oblidar de la seva vocació. No va aclarir res més.
Com sempre, el seu discurs errava, es desviava, anava, venia i es refrenava. La recorria, no obstant, una activa i palpable joia que la il·luminava i, alhora, temperava la usual inquietud de la seva mirada torturada.
Vam arribar a una filera de cases, protegides per una àmplia vorera delimitada per frondosos cedres. Coneixia bé aquella zona, hi solia anar a córrer, desviant-me des de Flaky Creek, quan em cansava de topar amb els corredors habituals i buscava l'ambient plàcid i serè que s'estenia pel barri quan cedia la intensitat del trànsit de les hores centrals del dia.
Ella es va aturar davant d'una casa, tan silenciosa i fosca com la majoria. Va mirar cap a dalt, buscant potser algun indici de llum en alguna de les finestres que es veien rigorosament tancades rera els porticons.
-Visc amb els meus pares -va dir aleshores-. Però són molr grans, i estan prou sords. Si entres, no crec que els molestem.
No vaig poder evitar un moviment físic de retirada, el mateix sotrac neguitós, la mateixa energia negativa que em retreia. Ella, però, no se'n va adonar o va decidir ignorar-lo. De sobte, la vaig trobar entre els meus braços, vaig notar el tacte aspre del seu vestit, un perfum dens de naftalina, apagat aviat per l'aroma dels seus cabells, una olor fresca de colònia infantil, de violetes, i vaig envoltar les seves espatlles, sentint-les bategar i vibrar, tement obscurament que comencessin a cruixir com les quadernes fràgils d'un vaixell assotat per un temporal salvatge. Vaig fregar la pell del seu coll amb els meus llavis, i vaig notar-hi un rastre d'humitat impregnada per una flaire amarga, lleument agra, la sentor d'un arrelat temor, una por i un anhel que s'havien sedimentat durant setmanes, mesos, tal vegada anys sobre aquella pell emmalaltida, com una pàtina d'aflicció i adolorida impotència.
Em va besar amb una violenta i cega irreflexió, i mentre els nostres llavis es contraposaven com si disputessin una lluita desesperada, jo pensava que potser l'olor que sorgia de la seva pell era la meva pròpia, la de la meva pell i la del meu propi temor, i que érem iguals aleshores, que ens havíem lliurat a una regió de dolor que es equiparava i condemnava a compartir-nos com a portadors d'una mateixa i inveterada soledat.
Ella es va retirar, abruptament, però amb una expressió d'agitada dolçor captiva en els seus ulls enterbolits per un indici de plor.
-Oh, sóc tan feliç! -va exclamar, mentre es precipitava en un revolt cap a la casa, traspassant una delicada franja de gespa. Després d'obrir la porta d'una empenta es va internar a les ombres sense mirar enrera.
Em vaig allunyar, tremolant encara, amb un garbuix incoherent de pensaments donant-me voltes al cap. Tan aviat em retreia la pueril absurditat d'un foll, com em sentia recorregut per onades d'una pletòrica alegria. No sabia on era, com m'hi havia ficat, i no sabia en absolut com en podria sortir. Sabia a penes el que sentia, les contradictòries sensacions que m'aclaparaven. I sabia, o intuïa, que mai no podria sortir indemne d'elles.
Vam continuar veient-nos segons aquell ritual. Ella venia a la feina un cop per setmana, i cada vespre sortíem a passejar per la ciutat, pel parc de Flaky Creek, pel passeig marítim, o anàvem al cinema, rara vegada al teatre. Ens besàvem silenciosos, sense explorar més enllà dels nostres llavis àvids i obstinats.
Una tarda vam passejar pels molls del port, i jo mirava els vaixells de càrrega, les seves formes grolleres que vessaven rovell al mar. Ella, dreta al meu costat, fitava aparentment abstreta aquella aigua mansa on suraven les taques olioses i la brutícia.
-Jo sóc així, com aquesta aigua -va fer, encara amb el seu esguard intens clavat a la superfície d'aquell mar desmaiat.
-Com vols dir? -vaig preguntar-li.
-Així, una aigua quieta però plena de clapes i clapes que travessen la superfície. La gent només veu la part de dalt, on s'estenen les clapes, però la veritable Àurea és a sota, immòbil i serena.
Va callar, i jo em vaig quedar estudiant-la mentre seguia capficada, esguardant aquell fons invisible sota l'obscur tel de contaminació.
-Tu m'entens, oi, Miquel? -va fer en acabat, fitant en mi els seus ulls marrons exasperats.
-Crec que sí -vaig respondre-. Però jo crec que sí et sé veure, que he vist com ets per dins.
Va agitar-se i va capcinar violentament cap enrera i cap endavant, com si s'afirmés contra una força descomunal. Va emetre un gemec sostingut, una queixa enigmàtica i animal. Va refugiar-se al meu pit, i va plorar en curtes i terribles explosions.
-Què et passa, què et passa, Àurea? -vaig inquirir, alarmat.
Ella va oferir-me el seu rostre arrasat per les llàgrimes, l'intens marró dels ulls, i em va dir:
-No res, amor meu, només que per primer cop a la vida sé que sóc feliç.
Llavors vaig dur-la a casa meva, vam agafar un taxi i vam pujar al meu apartament. Mai no hi havia estat, ella. Ens vam tornar a besar, i ella va deixar caure el seu vestit, aquella mateixa anacrònica túnica hippy de la primera nit. Vam fer l'amor desbordats per la necessitat i el neguit. Crec que cap dels dos va tenir un orgasme, però, exhaustos i apaivagats, ens vam estendre al llit, nus, tocant cadascun la pell de l'altre, mentre els taronges rabiosos del capvespre travessaven la finestra.
-Saps una cosa? Ha estat la meva primera vegada -va mussitar ella.
Vaig fer-li un petó a la seva espatlla com a resposta.
-I tu, Miquel? Ho has fet amb moltes dones, abans? -va preguntar-me, encara en un murmuri.
Vaig negar amb el cap.
-És el meu primer cop, també -vaig confessar-li.
Es va abalançar sobre mi, va riure, va plorar, em va petonejar cada part del meu cos. Aquell deliri ens va durar hores, fins que, de cop i volta, va saltar del llit, va ullar sobresaltada el rellotge i va vestir-se a tota pressa.
-Se m'ha fet tard, molt tard! -es va exclamar, si bé encara riallera.
-No pots quedar-te a sopar? A dormir, potser?
Va quedar-se quieta, negant compulsivament amb el cap.
-No puc, no puc, no puc -va repetir frenèticament-. Saps que visc amb els pares, jo.
Em vaig espantar. Semblava a la vora d'una crisi d'histèria, de manera que vaig saltar del llit i vaig abraçar-la per tranquil·litzar-la. Però ella es va desempallegar dels meus braços i va començar a córrer cap a la porta sense girar-se.
-No, no puc, amor meu. Hauries d'entendre-ho! -va cridar encara.
Em vaig quedar glaçat mirant la porta oberta per on s'havia fet fonedissa.
L'endemà, a la feina, estava fent un descans, em prenia un cafè a la màquina que teníem a un reservat que feia de petit menjador per al personal. La Phillyda va entrar talonejant enèrgicament i em va dirigir una de les seves mirades iròniques amb mig somriure cínic.
-Allà tens a la teva admiradora -em va etzibar.
No era el dia que l'esperava. Vaig fer cap al meu lloc, inquiet i encara trasbalsat pel que havia passat el vespre anterior. Ella seia a una de les cadires d'espera, tibada i serena aparentment.
-T'he portat l'esmorzar -va dir, oferint-me un petit paquet embolicat amb paper de plata.
Era un tall de pastís de poma.
-L'he fet jo -va afegir.
Vaig convidar-la amb matussera urgència a sortir a fora.
-Surto a esmorzar -li vaig dir al Joe i a la Jacqueline, que per a descans meu continuaven ocupats i no van donar senyal de copsar la meva precipitació.
-Jo, ho sento. No t'hauré molestat, no? -va dir l'Àurea, un pic vam ser a fora del doc.
-No, com? Com m'hauries de molestar? -vaig negar nerviosament.
Em va besar tot d'una, agafant-me amb una inesperada força pel coll. Vaig evitar refusar-la, però em vaig apartar, procurant que fos amb suavitat, de seguida que va cedir la seva pressió, i tot estúpidament vaig espiar les parets de vidre que refulgien al sol com a miralls i ocultaven la més que possible mirada tafanera de la Phillyda, o més improbablement la del Joe o la Jacqueline. Vaig dur-la a un apartat bar que no solia freqüentar cap dels treballadors de la casa, i em vaig esforçar a calmar-me mentre ella descabdellava una confusa explicació sobre les feines que l'ocupaven diàriament, sobre les malaties i debilitats dels seus pares que suposaven bona part d'aquella càrrega, sobre altres detalls, minuciosament descrits, de la seva rutina domèstica. Vaig entendre que, malgrat no fer cap al·lusió a la forma en què ens havíem separat el dia anterior, m'estava plantejant una complicada i elaborada excusa. El cert és que, quan ens vam tornar a separar, en sortir del mateix bar, ens vam fer un petó com dos enamorats més, i jo vaig retornar deixondit i confiat a la feina, així que ni la mirada de nou cínica i riolera de la Phillyda no em va afectar.
Van ser molts dies sim
ilars. No sabria ara reproduir tots els detalls: tan aviat em sentia exultant com asserenat, com queia en l'angúnia de veure'm immers en el desconcert davant de les seves brusques reaccions. De vegades ens passàvem hores normalment, llegint junts, passejant en les llargues tardes de maig i juny. En aquelles estones ens vèiem l'un a l'altre com una parella feliç i plena de perspectives. Érem capaços de traçar plans i projectes i de veure'ns units en un futur no llunyà i ja per sempre. Acariciàvem aleshores aquella fantasia, senzilla i d'altra banda tan vulgar, com si fóssim els dos primers éssers que havien albergat plans com aquells al món. Plans on s'incorporaven les nostres famílies, els meus amics, on les nostres vides per separat s'integraven amb naturalitat i simplicitat en la nostra vida junts. Tot quedava en allò, en converses infatigables, postergant-ne sempre, amb una tàcita reserva, la seva aplicació. I tanmateix eren els nostres millors passatges de plaer, perquè quan ens tancàvem al meu apartament i fèiem l'amor, esdeveníem uns nàufrags desesperats que lluitaven exànimes contra la nostra impotència. Crec de veres que ella mai no va tenir cap orgasme, fins i tot que no va arribar mai a fruir profundament, tret potser dels moments en què recorria amb les mans o els seus llavis el meu cos nu, com si fos un territori que hagués conquerit i que necesitava apropiar-se amb la peremptòria urgència del tacte. Era en acabar aquella mena de cerimònia que es relaxava i dormia plàcidament, arrapada a mi. Sempre, no obstant, o gairebé sempre, acabava despertant sobtadament, i tornava aleshores l'Àurea turbulenta i aliena que corria lluny de mi sense un adéu.
Va ser una d'aquelles tardes, al meu apartament, quan va començar a parlar, com era el seu costum, dels seus projectes, aquelles fantasies que denotaven llargues hores de meditació, tal vegada d'insomni.
-Vull que tinguem tres fills, estimat. Tres fills és el nombre màgic, no trobes? Un és una desgràcia, rep massa pressió i massa angoixa, dos és poc...
-Tu ets filla única? -vaig interrompre-la.
Em va fitar, ferida amb la intensitat inexplicable amb què es girava el seu humor.
-Per què ho dius? -em va etzibar.
-No sé -vaig barbotejar-. No m'has parlat més que dels teus pares, jo...
-Tu ets fill únic? -em va tornar a inquirir amb aspresa.
-No, no, érem...som, quatre germans.
-Quatre? Trobo que quatre són molts, però si tu ho vols, carinyo, els tindrem -va fer, ara amb dolcesa.
No vaig contestar. Crec que vaig ser conscient que em tocava riure despreocupadament i fingir, com sempre fèiem, que tancàvem un pacte. Però no vaig ser capaç, i el meu rostre devia trair alguna vacil·lació profunda, perquè ella es va llançar furiosament contra mi i va picar-me el pit nu amb els seus punys crispats per un rampell de ràbia. Em maleïa amb paraules dures i obscenes, i em picava fins que vaig aferrar fortament els seus braços. En acabat es va esfondrar contra el meu cos, i jo vaig besar-la i ens vam abraçar, esverats i enfollits, lligats per un esglai que alhora ens privava, ho sabíem tots dos, de pertànye'ns realment l'un a l'altre. Ens aferràvem desesperadament a una esperança que la voluntat havia capturat des dels respectius dominis de dolor i terror, però que la raó deia que era fútil i fugissera com l'aire que l'huracà desplaça sense remei.
L'endemà no va venir a l'oficina. Tampoc va aparèixer a la tarda. Ple de dubtes i patiment, vaig passar el vespre i la nit amb l'esperança que aparegués al meu apartament, però no em vaig decidir a trucar-la fins la tarda següent, després d'una altra vana espera. Vaig estar telefonant a casa seva tres, quatre, cinc dies, i mai ningú despenjava el telèfon. Finalment vaig sentir el clic de resposta a l'altra banda de la línia, i em va contestar una ronca veu varonil.
-L'Àurea? -vaig preguntar, sentint-me a mi mateix la veu ofegada per una incontrolable agitació.
-Qui demana? -va fer la veu, autoritària i dura.
-Sóc en Miquel -vaig quequejar.
-Com diu?
-En Miquel -vaig repetir, fent un esforç per dominar-me i alçar la veu.
-No coneixem cap Miquel -va replicar la veu, acerada i agressiva, i va penjar.
Durant diverses setmanes vaig esperar-la inútilment. Aleshores, ja a les acaballes de l'estació de les pluges, van decidir reestructurar el departament i jo vaig ser transferit de nou a Grand Place, a l'àrea de Recaptació de Tributs. En realitat, ho havia demanat jo. La Phillyda m'havia comentat, amb aire de conspiradora, que es rumorejava que anaven a cessar el Volonté per "serioses desavinences" amb el governador Mason, i que ella movia fitxes per tornar als serveis municipals. En efecte, Mason va prescindir de Volonté i van acordar traspassar quasi tots els serveis socials al municipi.
Em vaig allunyar del port vell, doncs, però als vespres solia trotar des de Flaky Creek, i passava per davant de la casa dels Brell. Sempre la veia tancada i ombrívola, sense un indici de vida o d'obertura cap a l'exterior. També vaig saber que el rastre de l'Àurea pels serveis socials havia quedat interromput i no se'n sabia res.
Després vaig començar a oblidar-la. No apareixia pel Casal Català, ni pel passeig marítim, ni pel port... Havien passat més de dos anys quan un matí de diumenge en què pujava per Main Street amb alguns nois i noies de la colla, la vaig veure passejant tot empenyent un cotxet de nadó i acompanyada per un paio.
La vaig reconèixer sense dubtar, tot i que havia canviat molt. Vestia amb una vulgaritat que quasi es podria sospitar meticulosament calculada, i estava molt més grassa. Les formes massisses ara es veien obeses, i la primitiva esveltesa de la seva cara i el seu bust havia cedit ara a formes rodanxones i flàccides.
Ella em va fitar i vaig comprovar que també alguna cosa en l'esfereïdor turment dels seus ulls d'antany s'havia afluixat i esvaït. Va somriure i ens vam aturar, jo i ella i el nadó invisible entre els embolcalls i el seu acompanyant, un paio poc més alt que ella, cepat, d'aspecte rude de marí, amb la seva pell colrada recorreguda per tatuatges a totes les parts visibles del seu cos. Mentre l'Àurea i jo ens parlàvem, indecisos, sense afrontar de veres els nostres esguards, el paio va quedar-se palplantat mirant a l'horitzó, amb aire de fastig, com si albirés el mar i estigués impacient per tornar a petjar-lo. Ens vam preguntar trivialment per les novetats.
-M'he casat, he tingut un fill -va dir ella, sacsant innecessàriament el cotxet.
-Ja veig -vaig respondre jo, també innecessàriament.
Els nois continuaven despreocupadament la marxa, ja els engolia la següent cruïlla.
-Els teus amics se'n van -va fer.
Semblava de veres una noia vulgar i corrent, intercanviant educadament les banalitats pròpies dels costums socials.
Vaig afirmar, vaig iniciar dubitatiu un moviment de marxa, sense saber si besar-la.
-Els teus amics són artistes? -va fer aleshores, com un eco de l'Àurea desconcertant i extravagant que havia conegut.
L'home va fer un perceptible gest d'impaciència. Tot i no mirar-nos en absolut a cap dels dos, ella i jo vam notar una mena de sanguini retret que ens englobava o que, almenys, la constrenyia, de manera que ella, sense esperar la meva resposta, se'm va atansar ràpidament i em va donar dos petons a les galtes mentre em deia:
-Bé, segur que ens tornarem a veure aviat, ara que torna a fer bo.
-Segur -vaig dir. I la vaig veure allunyar-se cap a mar amb el seu pas gràvid i desmanyotat, empenyent el cotxet, una passa pel darrera del seu marit.
Podia sentir encara l'aroma de violetes que vaig flairar quan el seu cabell llis i greixós em va fregar la cara.


Només vaig tornar a veure-la un cop, uns mesos després. Jo corria pel parc de Flaky Creek, per un dels rumorosos senders que cargolegen al marge de les diàfanes avingudes centrals, i la vaig divisar, entre els arbres, gesticulant enfurismada, cridant inaudiblement per a mi en la distància. Vaig aturar-me i vaig poder contemplar-la mentre continuava en la seva enardida escena, l'Àurea que també havia pogut conèixer. El marit s'estava, quiet i impertorbable, davant d'ella, fins que es va donar de volta amb un moviment imprevisiblement àgil, i va començar a caminar, mentre ella el seguia sense parar de fer escarafalls i, visiblement, d'increpar l'home que s'allunyava. Els vaig perdre entre la foresta.
No vaig saber res més d'ella fins que, al meu despatx de Grand Place, llegia el diari un matí en què la pluja i el vent havien cegat la ciutat i fuetejaven furiosament els vidres desprotegits. Passava distret la pàgina d'aquell ensopit diari local gratuït, quan vaig ensopegar-me amb el seu nom. Era la secció d'esqueles. Una eixuta nota en què els seus apenats pares, en plural, marit i fill, en singular, ens feien partícips a tots els lectors del seu traspàs i ens feien saber que una missa en sufragi de la seva ànima se celebraria a l'església catòlica de Saint Honoré.
Vaig consultar el rellotge, desorientat i espaordit. Em va costar un seriós esforç lligar l'horari de la missa anunciat al diari i el que marcava l'esfera del meu rellotge. Vaig comprovar que encara tenia mitja hora, prou temps per arribar a l'inici i tot. Vaig sortir subreptíciament, sense molestar-me a fitxar, i vaig tirar cap a Glad Side Road, però d'esma em vaig decantar cap a Main Street i vaig caminar tot dret fins al passeig marítim, sota el xàfec oscil·lant i contra el vent impetuós.
Vaig contemplar el mar, probablement durant hores. Recordo que m'assaltaven imatges i figures en els reflexos arbitraris de la llum, les ràfegues de pluja i l'aigua estancada del port, i jo les analitzava supersticiosament, mirant potser d'extraure missatges implícits en aquella enfollida dansa, com si en poguessin revelar en algun obscur llenguatge ignot una raó, alguna oculta i pregona veritat sobre la cruel i atàvica impenetrabilitat del món.
I recordo que, tan sobtadament com s'havia fet present, va cessar la tempesta, i l'aigua marina va aquietar-se imediatament,
com si mai hagués estat agitada. I en l'extàtica i condensada llum que, més que del sol encara tímid que emergia entre núvols, semblava brollar del mateix intocat fons del mar, vaig veure la irisació de les taques olioses en les quals, un dia, l'Àurea Brell s'havia comparat, com aquella Àurea que, accidentada, voluble i superficial, es manifestava en l'exterior, però que surava per sobre de l'Àurea autèntica, la immutable, pacífica i serena que la sostenia, a la qual, vaig pensar, vaig desitjar, aquella matèria viscosa i bruta no podia atènyer ni afectar.