Assimtòtiques i traïdores

Assimtòtiques i traïdores
Jo se anglès asimptòticament: vaig començar a saber-ne a partir del 20 anys aproximadament i he seguit progressant i progressant i sense arribar mai a passar del nivell avançat; sens tocar mai l’eix de les abscisses per més infinits anys que hi pogués arribar a dedicar.
Me’n recordo del que deia una professora que tenia i que parlava perfectament castellà: “jo vaig al cine i de vegades no me n’he assabentat de la pel•lícula!”
He conegut molts aprenents d’anglès, que ha estat potser el més interessant: gent que mai no arribà, segur, a l’estadi culminant i es quedà sens dubte, també, en nivell superior alt. Per a això serveixen les llengües! Per conèixer gent! Alumnes, i també profes.
He llegit i après de memòria- sense entendre-les - les lletres de les cançons de Leonard Cohen, d’aquell disc etern que deia “Suzanne takes you down”, i “like a bird on the wire” i encara “ I came by myself to a very crowded”place” i altres. Vans intents, com deia. Qui pot aprendre la llengua si no viu en la llengua, a partir de la llengua?
Es desanimant veure un escrit d’algú en una llengua que creu que domina i que no ha parlat mai del tot: plena de faltes subtils, errors tan suaus com el vellut, que no es detecten. Canvis en l’ordre de les paraules que passen a al•ludir a coses diferents sense que el parlant se n’adoni.
Decididament sóc estranger en la llegua anglesa però puc llegir i entendre la trama dels textos anglesos i això dona moltes possibilitats. Quan llegeixes els papers del Club Pickwick i et preguntes: no entenc de què viu el nostre home? Que el connecta a la vida de debò; i ho vas entenent. No es tan estrany l’home fundador i president perpetu del club del seu nom! Tan preocupats com estaven el aquella època a les classes benestants de tenir una renda i viure sense fotre brot a esquenes dels treballadors i gent de classe baixa. Així ens ho diu Anthony Trollope a Phineas Redux: un estranger irlandès a qui li costa deu i ajuda entrar a formar part de la classe dirigent, malgrat parlar perfectament l’idioma! En aquella època els irlandesos eren els sense papers nostres, diríem. Els sens papers que serem nosaltres, dit d’una altra manera.
I sobretot, desprès d’haver llegit al llarg d’anys Ulysses, més que llegir, repassar amb la vista les lletres des del principi al final, intuint només la trama, per poder arribar com Ulisses a trobar-te en el soliloqui final de Molly Bloom, un pendó fet bona persona, però tot dit, no d’una correguda, sinó de correguda, diríem. Les llengües són subtils i un pel traïdores.