Assassinat d'un manta

Era un tipus tranquil jo. I manta. Em podia estar tot el dia estirat sense fer res. Això dels esports no em feia patxoca i anar a caminar encara menys, que ho facin els altres pensava. Diuen que si no fas esport tens més colesterol, que et puja la tensió, que t'encarcares, que s'acumula la grassa... i què? colesterol? Me'n fotia jo del colesterol! Era jove, cap d'aquestes coses em preocupava.

Quina culpa tenia jo de ser manta? Em dedicava a la contemplació, senzillament a existir. El meu lema preferit era "si pots fer-ho demà no ho facis avui". Potser algun dia em vindria de gust, potser ho intentaria això de bellugar-me una mica. Si us he de ser sincer, l'esport que em feia més gràcia era aquell de rodolar per una muntanya, aquell que tothom es deixa anar des del cim i, rodolant rodolant, a veure qui arriba primer a baix al pla. Encara que jo tenia certa por a les alçades, semblava un esport divertit i jo pensava que tenia possibilitats; no feia falta massa esforç, només calia deixar-se anar pel pendent i tenir un parell d'ous, això si. Podia fer-ho i arribar el primer... segur. Això m'animava, la veritat... però em deia "un altre dia, potser" i ho deixava córrer.

Solia esta estirat a la cuina, encara que quan sentia els espetecs de l'oli a la paella i l'olor de l'oli roent se'm posava la pell de gallina, li tenia com a fòbia, no sé per què.

Somiava en les meves coses, somiador ho era. Pensava que seria un gran personatge, que havia vingut al món per ser el més eixerit, famós, que totes les noies em vindrien al darrera, que seria l'amo del món, el rei del galliner, cap altre em faria ombra. Però de vegades cavil·lava i tenia els meus dubtes... com podria fer-ho si sempre estava sense fer res? Era un manta! Un manta acabat! Jo ja escoltava quan deien que s'havia d'estudiar, que un s'havia d'esforçar per arribar a ser alguna cosa. Que s'havia de llegir, de treballar, que els que no fan res de joves no són res de grans. Tot això, de quan en quan, em preocupava i intentava moure'm, fer alguna cosa,... però res, el moviment no era el meu fort. I em tornava a quedar allà estirat, tranquil, reposat, contemplatiu. Potser un altre dia...

En aquestes cabòries estava quan de sobte em van agafar suaument però decidida. D'una volada se'm van emportar i, sense tenir temps d'encomanar-me ni a Déu ni a sa mare, em van apallissar sense compassió i em van esberlar allà mateix. Em va sortir tota la clara i el rovell i vaig morir fregit en oli roent fotent uns espetecs de nassos.