Arreglant el llit

Un relat de: Pau Mora

Finalment vaig anar casa de la meva mare, un dia que m’anava bé, per arreglar-li el llit de l’habitació dels invitats. Sempre em deia que estava ben desmanegat i que ja s’havia caigut dues vegades. Era qüestió de collar bé els passadors i vaig pensar que seria millor assegurar-lo bé amb uns quants cargols llargs. Mentrestant, la meva mare preparava la taula gran per un sopar amb amics seus de tota la vida, tres parelles de matrimonis que es reunien quatre cops l’any amb l’excusa de la gastronomia. Qui posava la casa feia el sopar, uns altres portaven un bon vi escollit, uns altres uns postres de fantasia i una de les parelles no feia res. Així des de tota la vida que jo recordi. Quan van arribar els Tarrés, se’m va encendre la llumeta; necessitava un lloc per acabar la meva primera novel·la y sense cap esperança els vaig preguntar si em llogarien “La Foscana”, la seva caseta d’estiueig a la muntanya. Els Tarrés eren l’elegància personificada. Ella vestia un pèl estrafolària amb molt de maquillatge i ell tenia més port que un maniquí. Vestia sempre americana negre amb el coll de la camisa ben emmidonat i els cabells pentinats enrere que semblaven tant planxats com els pantalons.

—Encantats de tot cor, nosaltres ja no hi pugem mai i les nostres filles tampoc volen pujar-hi. L’únic, la Clàudia, que viu a Vic i de tant en tant hi dona un cop d’ull. Quan voldries anar-hi?

—Doncs per Setmana Santa. Llavors, podria ser?

—Oi tant. Ja l’avisarem perquè et digui on és la clau de l’aigua i tot això, d’acord?

No m’ho podia creure. “La Foscana” era la casa dels meus somnis i me la llogaven per dues setmanes a un preu simbòlic. Recordava haver-hi anat de petit un parell de cops i que sempre m’hi volia quedar a dormir però mai va poder ser. Els Tarrés tenien quatre filles, totes guapíssimes i jo m’havia enamorat de totes crec. La casa era petita, de pedra i fusta enmig d’un bosc d’alzines i darrera tenia un porxo i una petita esplanada.

Ja tenia l’excusa perfecte per aïllar-me del mon i perdre’m en una història sobre vampirs que feia temps que em rutllava pel cap. Vaig reservar uns quants llibres a la biblioteca sobre Dràcula, zombis, l’home llop i fins i tot Frankenstein. També alguns llibres d’història europea del segle XV, XVI i XVII i un de llegendes romaneses; un de tradicions otomanes i “El fill del Drac—La verdadera història de Vlad Tepes, rei de Valàquia”.



Havíem quedat pel dia quinze a les tres del migdia però em vaig perdre, vaig fer setanta quilòmetres de més, vaig punxar, em vaig passar de llarg dos cops i amb la pluja i tot, vaig arribar al trencant a quarts de nou i ja era completament fosc. Vaig enfilar el caminet patint perquè estava en molt males condicions fins que em vaig topar amb un cadenat que em barrava el pas.

La pluja era torrencial, de gotes grossíssimes i l’aigua baixava pel caminet com si fos un riu arrossegant fang i troncs. Vaig intentar travessar el cadenat per un costat aixafant arbustos però el cotxe patinava de mala manera i se’n va anar de costat encastant-me en un arbre.

No sabia com fer-m’ho i vaig esperar una bona estona pensant que potser amainaria i veuria passar a la Clàudia quan marxés cansada d’esperar-me però segurament ja havia fotut el camp feia hores. La Clàudia era la segona de les quatre guapíssimes germanes, la morena. Li dèiem la morena perquè tenia els ulls negres i el cabell molt llarg, llis i negre a diferència de la germana gran que també tenia el cabell molt llarg i llis però tenia els ulls blaus i era molt rossa. La germana gran, es deia Neus, era com un àngel, com una Verge Maria dels pastorets, una autèntica bellesa sempre somrient. Però la meva preferida de les quatre germanes era la tercera, la Eli, de la meva edat. De cabell llarg, llis i castany, igual de guapa o més que les altres, lleugerament pigada i amb uns ulls verds impressionants. La petita competia en bellesa amb les altres i sense ser-ho realment, li dèiem la pèl-roja. La pluja no afluixava i pel soroll em feia l’efecte que el parabrises podia esclatar en qualsevol moment, així que vaig agafar la bossa i el portàtil disposat a pujar a peu fins a la casa pensant que segurament no hi hauria ningú esperant-me.

Anava ben equipat i amb paraigües i no vaig tardar més de deu minuts en arribar però tot i així els pantalons em van quedar ben xops. Gairebé em passo de llarg perquè, en la foscor, la casa quedava totalment desfigurada entre els arbres, l’heura i les ombres. Una llum daurada provinent d’una finestreta em renyava els sentits. Vaig palpar la robusta porta de fusta antiga intentant trobar el timbre però no en veia cap. Vaig picar amb el puny i alhora vaig descobrir una campaneta amb una cadeneta per trucar. La porta es va obrir per la meitat superior i va aparèixer la Eli amb una samarreteta blanca de tirants, embolicada en un edredó gegant, amb una tassa calenta a les mans i amb cara d’estar veient un fantasma. La pobre Eli no sabia si m’estava reconeixent ni entenia què collons estava fent jo allà.

—Ets tu? Què fots per aquí? Estic flipant.—Em va dir. —Passa a dins coi, que t’estàs mullant!

Es va posar a tartamudejar i riure de la sorpresa preguntant-me com era possible que em presentés allà de cop i volta després de vint any almenys. No sabia que jo havia d’arribar, ni ningú l’havia avisat de res, ni ella havia dit a ningú que estava a La Foscana, ni era dia quinze sinó catorze; jo m’havia avançat un dia, segurament per les ganes que tenia de començar a escriure.

La casa estava tal com la recordava. Una petita sala menjador amb llar de foc, un rellotge de pèndul aturat, les parets de fusta amb moltíssims plats decorats i hi penjava una enorme forca de paller molt de pagès. A l’esquerre una cuina petitoneta amb tot de rests d’alls i de tomàquets penjant i tot el que fes falta, dues habitacions petitonetes i unes escales de fusta al costat de l’entrada que donaven a les golfes. Semblava que no hagués passat el temps per la casa i gairebé tampoc per la Eli que estava tant guapa o més que sempre excepte per un detall curiosíssim que jo desconeixia fins llavors. Vam anar xerrant mentre la Eli preparava pa amb tomàquet i jo m’eixugava i parava la taula. Ella em va dir que marxaria a l’endemà, que tenia un vol cap a Londres i no va posar cap inconvenient a que m’instal·lés aquella mateixa nit. Ella es pensava que jo ho sabia però quan em va ensenyar les seves dents no m’ho podia creure; ja feia temps que patia una raríssima malaltia anomenada “dentolicosis”, o quelcom així, que consisteix en que els ullals creixen desmesuradament. Em va explicar que dos o tres cops l’any anava al dentista i li rebaixaven però que ella no tenia cap complexe encara que realment eren més llargs del normal i semblaven de vampir petit o d‘home llop cadellet. El cert és que no vaig poder evitar fer-ne broma suposo que per algun mecanisme mental d’autodefensa adonant-me que quedava com un imbècil però ella s’hi va avenir i va fer veure que em volia mossegar el coll. En un moment em va explicar que ja li havien fet totes les bromes possibles i que ja estava acostumada però que entenia el rebuig de la gent i que per això de tant en tant li agradava passar uns dies tancada a La Foscana allunyada de tothom.

—Si para de ploure et trauré a passejar. —Vaig dir-li volent fer-me el graciós i agafant un enorme collaret de gos amb tot de punxes que estava als penjadors de l’entrada.

—Era de la Fosca, te’n recordes del pastor alemany que teníem? Ui! Ara plou menys, portaré més llenya perquè es vagi secant. —Va dir mentre mirava per la finestra.

—Ja t’acompanyo.

—No cal, no cal, ja vaig jo. Tu pots baixar al celler i escollir una ampolla de vi. No et fa res oi? És que jo no hi entenc. Tu mateix, escolleix la que vulguis.

Va tapar-se d’una revolada amb una manta fosca i va sortir per la porta alhora que un llamp il·luminava tot el bosc. La porta es va tancar sola i no vaig tenir temps de preguntar a on estava el celler. Mentre acabava de tallar fuet i llonganissa, vaig adonar-me que tot just davant meu hi havia una porta. Creia que era una paret, mai me’n havia adonat d’aquella porta. Vaig imaginar-me que havia aparegut per art de màgia i la vaig obrir poc a poc. Unes escales de fusta força empinades desapareixien en la foscor. L’interruptor va encendre una bombeta a l’escala i una altra abaix, estava ple d’estanteries amb tot de llaunes de menjar i pots de conserva i ampolles de vi. Quan vaig baixar i vaig veure lo gran que era aquell soterrani, encara em vaig sorprendre més de no recordar que existia. Segurament, era perquè en aquella època, no deixaven baixar a la canalla i jo era massa petit. Però el que més em va impressionar va ser la pared de pedra de la dreta amb les argolles i les cadenes antigues. Encara conservaven els passadors i feia tot l’efecte que potser cent o dos-cents anys enrere o més, algú hi va estar empresonat. Amb la llum d’un altre llamp, vaig adonar-me que al fons una mini finestreta donava a l’exterior protegida per una reixa també molt antiga i a un costat rere unes caixes d’ampolles de vidre hi havia una altra porta. Era una porta xapada de ferro amb un joc de claus penjant del pany i la curiositat em va fer obrir la porta. Un aire fred i humit em va colpejar; era un passadís llarguíssim i estret. No vaig veure cap interruptor així que vaig encendre l’encenedor per mirar si es veia el final i vaig entrar-hi un parell de passes. El terra semblava entollat i de cop i volta mitja dotzena de rat-penats van fugir pel passadís espantant-me i al girar-me bruscament vaig colpejar la porta amb l’esquena i se’m va tancar quedant-me absolutament a les fosques. Se’m va escapar un renec i reconec que em vaig espantar durant uns pocs segons eterns però vaig poder tornar a obrir la porta sense cap més dificultat. Vaig agafar un vi qualsevol sense fixar-m’hi i vaig pujar cap dalt.

Tot seguit vaig sortir al porxo a fumar un cigarret. Entre els núvols va aparèixer un moment la lluna plena però encara seguia plovent. Em va estranyar que tardés tant la Eli, m’havia pensat que només anava a la llenyera però potser estava buida i s’havia endinsat dins del bosc. Vaig anar a mirar a on creia recordar que estava la llenyera i me la vaig trobar estirada al terra, inconscient, amb la samarreta completament xopa i la cara plena de sang. Semblava un àngel caigut. La vaig agafar en braços per portar-la dins la casa, al costat de la llar de foc. Al moure-la va obrir els ulls. —Què t’ha passat? Estàs tota xopa i plena de sang! Et portaré a dins, agafat al meu coll.

—M’he donat un cop a la cara, em fa molt mal. Hi havia un mussol enorme i no l’he vist. I es deu haver espantat tant com jo, he fotut un bot! I...

Estava gelada i va començar a tremolar. Ràpidament la vaig entrar a la casa i sense deixar d’abraçar-la la vaig eixugar i li vaig rentar la sang amb una tovallola; tenia un bon tall al llavi.

—Et fa mal? Tens el llavi tot inflat i encara et surt sang, procura tenir la boca tancada. T’hauries de treure la roba mullada

—Abraçam sisplau, tinc molt de fred, dec estar horrible.

—Procura no parlar. La veritat és que ara estàs tope sexy —Vaig dir-li fent veu de broma intentant animar-la. Ella estava enganxada a mi cercant la calor del meu cos des de sota el seu edredó gegant i ben apropet del foc. Jo anava tirant tronquets al foc i la fregava suaument intentant que tornés en calor fins que després d’una bona estona va semblar que començava a reaccionar.

—I si et prens una dutxa d’aigua calenta? Et veus en cor? T’anirà bé.— Vaig suggerir. La veritat és que m’estava excitant i no volia que ella se’n adonés

—Sí, tens raó, no em trec el fred de sobre.

I de cop i volta es va aixecar completament nua i es va ficar a la dutxa. Se’m va quedar la cara de babau, fins que passats uns minuts ella em va cridar que hi anés corrent.

—S’ha apagat el “calentador”! —Em va dir traient el cap per la cortina. —Pots anar a fora a canviar la bombona de butà? M’estic congelant!

Ja feia estona que m’havia enamorat i vaig anar corrent a complir l’encàrrec pensant que ella m’estava mirant despullada des de la finestreta del bany.

—Saps com va? Has de prémer el botó del costat una estona!

—Ja està, prova ara!

—M’has salvat la vida! Gràcies!

Gairebé tots el troncs de la llenyera estaven humits menys unes estaques ben punxegudes però necessitàvem revifar el foc, i al entrar de nou, el rellotge que jo creia aturat va sonar estrepitosament; eren les onze de la nit. Vaig pensar que ja era l’hora d’obrir l’ampolla de vi.

Havia aconseguit un bon foc i quan finalment va aparèixer la Eli amb un barnús i una tovallola enrotllada al cap li vaig donar una copa de vi plena fins dalt.

—Espero que et trobis millor perquè és el millor vi que he tastat mai. Xin-xin.

—Has vist quina boca? Sembla que m’hagi operat els llavis. I jo que et volia fer un bon petó per haver-me salvat...

—Encara ets la dona més guapa del món.

La Eli em va fer un petó i va dir —no puc obrir molt la boca perquè se’m obre la ferida però em moro de gana, sopem?

De fet, no vam menjar gaire perquè cada vegada que ella es passava la llengua per la ferida, jo em quedava embadalit mirant-la i vam començar a tocar-nos suaument i a acariciar-nos i fer-nos petons mentre ens fotíem tot el vi. La visió dels seus pits em posava malalt. Jo ja notava que ella volia obrir més la boca per petonejar-me per tot arreu i quan li vaig treure el barnús l’excitació va pujar molt, molt, molt de to. Ja eren gairebé les dotze i la lluna plena es mostrava enorme. Li vaig col·locar el collaret de la Fosca mentre ella m’esgarrapava l’esquena amb les seves ungles llarguíssimes i li vaig dir —anem abaix a buscar una altra ampolla de vi igual.

Un cop abaix, amb el joc sexual, la vaig lligar amb les argolles encadenades de la pared. I quan vaig sentir les dotze campanades, em vaig convertir en un animal.




No entenia el so gutural de les seves paraules però va aparèixer del no res la germana morena vestida de dominatrix i també es va afegir a la festa, igual que la rossa i la pèl-roja. Quan va aparèixer el pare, amb el seu somriure desencaixat, em vaig llevar d’un bot i vaig dir —ja he arreglat el llit, ja poden deixar les jaquetes. Encantat de saludar-lo senyor Tarrés. Tot bé, el noto una mica pàlid?

Comentaris

  • L'atracció[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-06-2012 | Valoració: 10

    Un gran relat Pau, ple de magia, curiositat, suspens i una gran sorpresa final. L'he trobat molt ben lligat, lineal, com un embut que et va engolint lentament, plaentment. El record de les quatre germanes em fa pensar en les germanes Pinyol, quatre mosses de quan tenia vint anys i totes quatre em feien sentir el mateix que tu descrius. Bona historia de por, d'atracció, de magia literària. Una abraçada i m'alegra retrobar-te.

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de Pau Mora

Pau Mora

30 Relats

92 Comentaris

34813 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Descriure's a un mateix em sembla fals i/o pedant. Si menys no, subjectiu, així que el que dic és que estic content d'haver-me conegut.
M'agrada la gent, encertar-la en la elecció d'un llibre(sense que això suposi res de res), jugar, jeure a la gespa, fer castells a la sorra, pintar, dibuixar, escriure, caminar, respirar, pensar, treballar, fer esport, el futbol, veure els partits del Barça, mirar la tele, el campionat de motos, la música, la dansa, el teatre, l'ordinador en general(m'apasiona el Photoshop), la Tècnica Alexander, l'Aikido, el Shiatsu, el Tai-chi, el Ioga, descansar, fumar, la cervesa, el pernil, el pa amb tomàquet, la xocolata, el talladet, els festucs, la paella, la fideuà, els cargols a la llauna, les crispetes i depenent de la peli, el cine. Fins que algú em defineixi, de moment si m'intuïu ja m'està bé.

Els meus interessos
M'interessa l'art, la imaginació.
M'interessa l'actualitat fins a un cert punt.
M'interessa el futur com per curiositat.
M'interessa la política, els polítics no.
M'interessa Catalunya i el món.
M'interessa i m'importa la salut.
M'interessa la vida, els amics.
M'interessen els meus fills.


http://paumora.blogspot.com/
http://blogs.e-noticies.com/pau-mora--disfresses/


Agraeixo molt els elogis però més les crítiques constructives. Gràcies.