Aranyes

Un relat de: meral

ARANYES



La va cridar el seu germà a mig matí. Es va estranyar de la seva trucada perquè feia mesos que no es parlaven, degut a la addicció del seu germà al alcohol i les drogues toves com la marihuana, que feien difícil la comunicació. Si hagués vist marcat el seu número de telèfon a la pantalla del aparell de comunicació, ni tan sols l'hagués depenjat, però trucava des d'una cabina, així que va despenjar l'auricular i la veu del seu germà va sonar a l'altre costat del fil anguniada. Semblava espantat i ella va entendre que tenia problemes. La Sandra va intentar calmar-lo, i enmig de plors va dir-li que necessitava l'ajuda que no li havia demanat mai. Li va explicar que es tractava del seu fill, que semblava ser, que la seva mare l'havia abandonat en un pis als afores de la ciutat, i que ell havia d'anar a buscar-lo i no sabia com arribar fins allí.
El germà de la Sandra estava separat de la seva esposa des de feia anys, quan el fill de tots dos era encara un bebè i les trobades del nen amb el seu pare eren esporàdiques, pos continuades, i en la majoria dels casos tristes.
La Sandra ni sabia si aquella separació fou la causa de que entrés a la beguda, o si per contra, va ser la beguda el que el va dur a la separació, però els fills acostumen a perdre en aquests casos. La Sandra s'inclinava per creure el primer, pensament que tancava en el seu cor amb menyspreu quasi bé convertit en odi i rancor cap els records que encara conservava de la seva ex-cunyada, inclosos el dia del casament i el dia del naixement del nen.
Tot i amb això ara li parlaven d'un nen ficat en problemes, un nen que al cap i la fi, encara que hagués tingut poc contacte amb ella, era el seu nebot. Per això va parar a escoltar per telèfon les explicacions, i per això es va oferir a ajudar en lo possible a rescatar el seu nebot. El pare del nen va explicar a través del auricular que la seva ex-dona el va trucar avisant-lo que havia abandonat al seu fill i que si no anava ell a buscar-lo fes el favor de trucar a la policia, però no li va dir quant temps feia de l'abandonament, si feia unes hores o si feia dies que era el que temia el pare, per això va trucar a la Sandra, perquè es trobava desconcertat.
Els dos germans es van trobar a la plaça de la Parròquia de la ciutat. La Sandra anava amb el seu vell dos cavalls. Al veure's, la primera reacció del home fou la de posar-se a plorar perquè feia més de mig any que no veia el seu fill, doncs des d'aquell temps que la seva ex-dona li havia prohibit d'acostar-s'hi i aquesta prohibició estava dictada pels tribunals.
Es van encaminar a l'adreça que li havien donat. Es tractava d'un barri de varis edificis iguals distribuïts en diferents carrers. Tenien l'altura de cinc pisos i la llargada de quatre escales. Entre els edificis i els carrers hi havien parts enjardinades amb flors. Es tractava d'un barri obrer construït probablement cinquanta anys enrere, humil i bonic, cuidat i amb aparença respectable. Van pujar al cinquè pis a peu perquè no hi havia ascensor, en el replà hi havia quatre portes i es van dirigir a la tercera que era la indicada per la mare del nen. Al tocar al timbre es van trobar que no hi havia corrent elèctrica, les llums de l'escala estaven obertes, però el pas d'electricitat al pis devia estar tancat. Llavors van trucar a la porta amb els punys i van poder sentir un dèbil plor. El germà de la Sandra va colpejar la porta amb força ambla intenció d'obrir-la, però els seus intents no van servir de res.
Els van saludar uns veïns que sortiren dels seus pisos al sentir el soroll i van explicar que feis bastants dies que no hi anava ningú per allí, que l'habitatge estava tancat i que ningú li tenia les claus, però es podien sentir, amb una mica d'atenció, els plors d'un nen darrere la porta d'entrada.
Van entendre que la situació era de gravetat i intentant mantenir la calma van acordar acudir als bombers. Van arribar dos homes equipats als quals van posar al corrent del que passava.. Van trencar el pany i van poder accedir al interior.
Estava tot fosc, totes les persianes estaven baixades i no entrava a l'habitacle ni un minúscul raig de llum tot i ser mig matí d'un dia assolellat i esplendorós. Els bombers els van precedir en al moment d'entrar amb una llanterna a les mans.
L'espectacle era estrany, hi havia un munt de caixes de cartó esbarriades pel que devia ser el menjador i s'apilaven unes sobre les altres fins a quasi bé tocar el sostre. Van anar apartant les caixes i el bomber que duia la llanterna es va obrir pas fins a la finestra amb la intenció d'obrir la persiana perquè pogués entrar la claredat del dia en aquell pis amb l'aire enrarit.
Quan va entrar la llum, les aranyes van començar a sortir com monstres de totes parts.
Eren peludes, negres, grans, lletges. Corrien espantades per l'impacte dels raigs de sol en els seus cossos. La Sandra va fer un crit esfereïdor que li va sortir del més fons de la seva gola que va impactar amb força contra les parets, les capses de cartó i els cossos de les aranyes que es movien nervioses. Llavors es va poder sentir més fort el plor del nen a l'habitació contigua. Al sentir aquells plors van entendre lo abominable del espectacle en el que es trobaven.
Van trobar al nen en un racó de l'habitació cobert d'una pasta enganyosa que les aranyes minuciosament havien anat elaborant al voltant del cos infantil fins a quasi ofegar-lo. Era una tela amb fils llefiscosos i enganyosos al tacte.
Davant d'aquest espectacle la Sandra es va marejar, se li va fer un nus al coll i va sentir ganes de vomitar, es va posar pàl·lida i va caure desplomada al terra. Les aranyes no van dubtar de llançar-se sobre d'ella, venien de totes parts, semblava que sortissin del mateix interior de les parets i en uns segons van tenir el seu cos coberts per fils negres de cap a peus.
Mentrestant el seu germà corria rad era els bombers per rescatar al nen. Els bombers el van agafar encare cobert per la tela d'aranya i el van deixar en braços del seu pare. Quan van veure a la Sandra al terra la van treure arrossegant-la fora d'aquell infern sense preocupar-se en reanimar-la, fins que la van tenir fora, en la tranquil·litat del replà de l'escala que semblava completament aliè a la monstruositat que amagava aquell pis.
En aquest temps el nen es refà a l'empar de persones atentes en una llar infantil, el germà de la Sandra segueix un tractament de rehabilitació, i de la cunyada se li ha perdut completament la pista.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de meral

meral

97 Relats

151 Comentaris

104726 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
El meu nom oficial és Marta Capdevila Peydro, m’he posta Meral perquè em vaig casar a Turquia i la meva filla va néixer a Estambul i en llengua turca vol dir isard i s’assembla una mica a Marta. El meu fill va néixer a Guimerà, el meu poble estimat: « Qui perd els orígens perd la identitat ».
.
Escric relats a la revista Nova Tàrrega, tinc publcat un llibre de relats en paper de títol "Les dones dels anells" que ha tingut molt bona acullida. Ara fa temps que no entrava en aquesta web per problemes técnics, però prometo tornar-ho a fer. Tinc dos llibre acabats, un de poemes en català i una novel·la en castellà pendents de publicació en paper i un altre en periode d'escritura. Tinc un llibre publicat a la internet en castellà de títol "Tres meses en mas Montornés".
La foto del meu perfil és vella, ara estic més guapa.
Finalent he publicat el nou llibre en castellà "Nueve meses en Mas Montornés" en paper amb l'editorial Arial ediciones. Altresllibres tinc en concurs.