Aquells que ja no estan aquí

La dona dorm a un llit de la cambra doble de hospital; gairebé no es mou, ni parla; quan ho fa, però, el seu verb és precís i el seu to de veu és agradable i natural.

El marit, és un jubilat amb aspecte de treballador, un pèl hermètic, acostumat a veure-les de tots colors. Sembla que porta bastants dies aquí: coneix les infermers, se sap fer el llit al butacó. Per això i pel sobtat afecte de les visites, pel fet que la dona no s'aixeca,...i algun comentari, tinc indicis de la seva gravetat. L'home segueix aparentment impertèrrit. Avui he vist que han estat dormint agafats de la ma.

L'altra nit ella el cridava: “Papa, papa”, però ell dormia. Insistia: “Papa, papa”, diverses vegades. Aleshores quan la meva intervenció ja no es podia considerar una intromissió m'he llevat del meu butacó i l’he avisat. S'ha aixecat a buscar la cunya agraint que el cridés.

No vull contemplar-la s'ha de tenir respecte per la mort. No m'agraden les piadoses mentides que sento dir ni les invocacions al futur d'alguns dels familiars. Però el que menys m'agrada és que aquesta senyora no hi és, no té plaça ni cabuda, ja l’han fet fora abans de que marxi : hi ha hagut retallades!