Aquell carrer

Un relat de: Far de Cavalleria

No valia gran cosa però a mi m'agradava. Era com una segona casa, allà sempre m'esperaven els meus amics de joc, la fàbrica abandonada,
(que era el marc adequat per a un bon partit de futbol, córrer davant d'un vigilant emprenyat o bé darrera d'una sargantana morta de por)
i sobretot, la granja, de la qual érem assidus clients. Allà estaven els tresors més preuats per tots uns cavallers de fortuna, pipes, caramels, sidrals, xiclets....

Recordo clarament com de forma permanent el nostre carrer sempre estava potes enlaire. Inicialment, van començar amb les canalitzacions del gas, posteriorment van arribar amb la nova xarxa de clavegueres i finalment, el canvi continuat de llambordes pel quitrà. Tot això ens omplia de gran satisfacció ja que les obres portaven rebombori, significaven una ampliació considerable del nostre espai d'esbarjo. Els caps de setmana el subsòl era explorat, colonitzat i annexionat.

Teníem una cabana que havíem construït amb quatre fustes i mobles vells que, enigmàticament, ens sobraven de la crema de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume. Allà amagàvem la fortuna particular de la colla: les pedres brillants que trobàvem a la platja, una pilota mig desinflada i descolorida, un pot buit de pintura que utilitzàvem per fer algun brou vegetal, que sens dubte, mai se'ns va ocórrer tastar. Però, sobretot, aquella era la caseta del nostre gos, del gos del carrer. El cuidàvem, l'alimentàvem, el perdíem, el trobàvem i el tornàvem a perdre. Vam plorar asseguts a terra; vam buscar-lo tot un cap de setmana. Res.
Temps més tard, el Bobi era substituït per la Linda.

El nostre carrer no era gran cosa però la nostra imaginació era gran i en ell podíem trobar un bon lloc on amagar-nos quan jugàvem a l'"escondite", un formidable refugi quan plovia i un terreny fabulós per a la pràctica de les bales.

Era el millor davant altres carrers, era el nostre.


Comentaris

  • Màgics[Ofensiu]
    Virginia Fochs | 13-05-2009

    els carrers de tots aquells anys d'infantesa, i conmovedors quan els passegem de grans... Felicitats pel relat! La meva "petita Virginia" estarà contenta de llegir-lo.

    Salut!
    V

  • Els nens sempre son[Ofensiu]
    RATUIX | 10-10-2007 | Valoració: 9

    nens, a totes les èpoques. Jo em ficava als jardins de cases abandonades per "col.leccionar" gatets desamparats. I agafava cada puça!!!
    Segur que aquest bonic relat podria crèixer i crèixer...

  • He viatjat als anys d'infantesa....[Ofensiu]
    angie | 02-01-2006

    amb el teu relat.
    La colla també cuidàvem un gos del carrer, es deia Curro, un pobre gos vell i malferit que rondava sempre per les cases demanant menjar i que era un més dels nostres.
    I de cabanes, buffff..., cada estiu en feiem una i els del poble ens la destrossaven com venjant-se de l'ocupació del territori....
    Ai, quins records m'has fet abraçar aquesta nit...
    Sincerament, no t'havia llegit fins ara però ja no serà així, un company més per a aprendre i per compartir escrits.

    angie

  • M'ha omplit...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-11-2005 | Valoració: 10

    ...de nostàlgia del passat, de records de nedar a les sèquies, de jugar al pic i maneta, al gua, a pilota, a la corda, a l'amagatall.... tot al carrer, la nostra "segona casa" -o era la primera?-.
    I tot, tranquil·lament, sense presses, sense perills... Quins temps!

  • cosa que no tenen els nostres fills[Ofensiu]
    Shu Hua | 02-11-2005

    als quals no pots deixar jugar al carrer pel perill dels cotxes i de totes aquelles coses que sents per la tele i que et fan agarfar por de deixar el teu tresoret sense vigilància.
    Estan bé aquests relats històrics, no ens n'hem d'oblidar mai d'on venim.
    Aquest text també m'ha agradat però clar, és un registre diferent a l'altre.

    Glòria

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: