Com li ha passat?

Un relat de: Far de Cavalleria
• Com li ha passat?- Li van demanar a la mare.
• No ho sé, demani-ho a ell. A mi tan sols m’ha dit que li rajava sang del coll i que, de seguida el portés al dispensari, que la sang no parava i corre agafa el cotxe, vinga, vinga!- va dir ma mare mentre es planxava el davantal amb les dues mans.
Jo també em demanava com m’havia passat i no trobava cap resposta lògica. Estava estudiant quan he sentit una forta fiblada al coll i, de cop, m’ha començat a sortir sang.
• Què t’ha passat, noi? – Em va dir amb els guants tacats i els ulls examinant la ferida. Tens com un mena de punxes clavades sota el lòbul de l’orella. –Em va contestar abans que jo li pogués respondre.-Semblen punxes de garota.
• Què? Doncs jo no he estat bussejant i ni tan sols he anat a la platja. Fa segles que no hi vaig – li vaig assegurar , llençant per terra el seu primer diagnòstic.
• I doncs què estaves fent? Eres a casa, oi?- Em va demanar amb una creixent curiositat.
• Sí. Estava estudiant a la meva habitació i de sobte he notat unes punxades doloroses, talment com si em clavessin moltes injeccions al coll
Mentre m’intentava aturar la sang amb una gassa el metge es preparava la següent pregunta.
• Has vist algun tipus d’insecte?
• On? –No vaig saber relacionar la pregunta amb el meu cas. He de dir que estava un pèl preocupat. Ma mare em va mirar amb cara de pomes agres.
• On ha de ser? A la teva habitació, a casa teva, entre la teva roba. Algun aràcnid?- Va pujar el to de veu.
• Insectes, mosquits, aranyes? No, no.
Les mirades de ma mare, els ulls escrutadors del doctor i la sang que no deixava de rajar m’estaven començant a posar dels nervis. I jo que pensava que al dispensari em farien una cura ràpida i cap a casa. Que em donarien una explicació rasa i curta i au, noi, cuida’t.
No res. Res d’això estava passant. El doctor Roure va demanar a la infermera Lluïsa Comes que em seguís fent la cura i va obrir la porta del despatx.
• Ara vinc. Un moment, senyora- li va dir a ma mare davant la seva cara de creixent preocupació.
Al cap de poc, en Roure va tornar amb un altre metge. Aquest , després de fer una salutació general, de seguida es va fer lloc i va mirar detingudament el meu coll. Li va demanar a la infermera que em fes una darrera neteja, va encendre una petita llanterna i li va demanar al seu col•lega una lupa. Després d’una intensa observació amb el seu ull amplificat –feia gràcia tenir tan a la vora aquell ull enorme i vigilant- va dir,
• Roure, això són apòstrofs.
• Apòstrofs? –va dir el meu metge (em sembla que tothom es feia la mateixa pregunta)
• Sí. Cinc. – segur i categòric
• Nano, què feies a l’habitació? – la pregunta em va espantar, la meva mare es va remoure inquieta en la seva cadira d’acompanyant.
• Què feia? Estava estudiant- era ben cert.
• Català?- va deixar anar amb tota seguretat
• Sí. Com ho sap? – em començava a preocupar més el gir que prenia la urgència mèdica que no pas la sang que seguia brollant del meu coll.
• Aquí ho tens, Roure. – Obviant la meva pregunta
En Roure va mirar a través de la lupa i
• Ostres, Llauradó, tens tota la raó. Un, dos, tres...cinc. Cinc apòstrofs. – va dir tot content. Senyora-traient l’ull de la lupa i dirigint-lo cap a la meva mare- el seu fill té cinc ferides d’apòstrofs al coll.
• I això és greu, doctor? –va dir acostant-se’m
Abans que el metge respongués jo volia aclarir tot el que allà s’estava coent.
• Què estan dient? Què tinc clavats cinc apòstrofs? Però com és possible? Però què estan dient? – Tot jo era un manat de nervis i preguntes.
Prescindint de les meves preguntes el doctor Roure es va aixecar del tamboret i va acompanyar el seu col•lega a la porta, tot agraint el seu ajut en la diagnosi del cas. L’home, abans de marxar, ens va mirar i ens va dir amb cara satisfeta,
• Cuidin-se i a reveure.
El doctor Roure va seure darrera la seva taula i va començar a escriure el seu informe. La infermera encara estava amb les gasses al meu coll i la meva mare, dreta, va demanar
• I això com ha passat, doctor?
• Doncs perquè tenen molta punxa.
• I? Vaig preguntar amb una certa incredulitat.
• Em va mirar un instant. Va fer seure la meva mare i li va dir- Escolti, al seu fill se li han clavat cinc apòstrofs que no haurà posat correctament en algun text que estaria fent.
• I això ja sol passar? – va dir ma mare mentre fixava la seva mirada en el meu coll.
• No és gaire usual però a vegades passa.
• I com ho hem de tractar?- la meva mare prescindia de qüestions tècniques i anava de cara a solucions
• Ara li receptaré antiinflamatori i paracetamol. Té les receptes?- va dir sense deixar de mirar la pantalla de l’ordinador i picar el teclat de forma matussera (suposo que els metges han d’escriure a ordinador amb la mateixa gràcia que ho fan a bolígraf)
• Sí, doctor- ma mare, més tranquil.la va regirar dins la seva bossa i va treure el talonari-I alguna cosa més?
• Estudiar les normes, noiet- em va dir somrient sorneguer.

I mentre jo m’avergonyia del comentari i la sang no deixava de tacar la gassa, infermera, mare i doctor van començar a riure sobre l’encertat, escaient i divertit consell.

Comentaris

  • '''''[Ofensiu]
    Unaquimera | 18-05-2012

    Ai!
    Ooohhh!!!
    jajaja!

    He llegit amb l’’’’’atenció posada en les línies, l’’’’’imaginació disparada i l’’’’’intriga creixent segons avançava la narració aquest relat fantàstic... i sincerament, l’’’’’he trobat molt divertit i ben portat. I a més, és clar, molt alliçonador!!!

    T’envio una abraçada dins de les normes,
    Unaquimera

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: