La meva mare i jo

Aquesta tarda, la meva mare, s’ha palplantat al mig del Passeig de l’Àngel, m’ha mirat i cridant, m’ha dit: “Vols callar d’una vegada”. La gent s’ha girat i ens ha començat a mirar. Jo em volia morir. La veritat és que la mama tenia tota la raó. Des que havíem sortit de casa que no havia fet una altra cosa que dir les formes verbals del verb estudiar. I, és clar, ja n’estava farta. No ha pogut més i ha esclatat. Jo, perquè em perdonés, li he dit que no ho faria més. Ella m’ha dit que estava bé que memoritzés, però que ho fes en silenci. Quan ha passat una estona i s’estava emprovant una faldilla de Zara, he continuat amb el verb parlar. Molt fluixet, perquè jo no sé memoritzar si no obro la boca. La meva mare m’ha demanat la meva opinió sobre la peça de roba que duia posada; m’ha enxampat.
Ha bufat i ha mirat el sostre de la botiga.
Li venia petita.