Aproximació a l'obra del gran frenòleg Dr. Bosch, de Reus

El doctor Bosch es va gratar el cap i va mirar a través del finestral del despatx. Darrera els vidres polsegosos i groguencs, el jardí del manicomi Pere Mata i al fons l'agulla de l'església de Sant Jaume. Pels caminets del jardí vagaven ombres solitàries i obscures: hi va reconèixer la gepa del pobre Pere de Tots els Sants, la Maria Júlia Peiró i les seves passes de ballarina coixa, els gestos napoleònics del petit Vicenç el pèl-roig.
No li agradava gaire el terme "psicoanalista" que ara començaven a usar els snobs i els moderns. Ell se sentia còmode i complagut amb conceptes un pèl arcaics, com ara "metge dels nervis" i "frenòleg". Aquestes són les paraules que li va adreçar a la infermera Herda Jünge quan va entrar a dur-li el cafè de les quatre, del dia vint-i-tres d'abril del mil nou-cents tretze. Després, mai més ningú no el va veure. Com si s'hagués evaporat en l'aire net i càlid d'aquella tarda de primavera. La tassa del cafè i la cullereta, però, les va deixar netes i endreçades. Aquest detall no és insignificant, i ens indica que el doctor Bosch volia ser recordat com un home net i pulcre.
El doctor Bosch, anys enrera, va voler fer història en el camp de la medicina i va llegir una conferència al congrés de Munich de l'any 1908. Però ja eren temps remoguts. El tal Freud havia aixecat tanta polseguera, que l'aportació d'en Bosch va passar gairebé desapercebuda. No del tot, perquè va ser motiu de riota i burla dels col·legues més sarcàstics. El domini de l'alemany que tenia el doctor Bosch era de veres lamentable, però a més a més, la proposta s'apropava a la provocació: "La possibilitat de l'acefal·lasi en el tractament de malalties nervioses molt greus: avantatges i inconvenients de la cirurgia extrema".
Ell podia acceptar que corria molts riscos amb aquella tesi, però riure-se'n li semblava una resposta inadmissible i vergonyant. Perquè els oients no eren bastaixos ni dependents de llegums cuits, sinó doctorats en Medicina de les més selectes universitats d'Europa. Havia meditat la tesi durant llargues hores, mesos: més de tres anys estudiant com dur a terme l'extirpació del crani amb la premissa de mantenir viu el pacient. Ho havia capit bé.
La pèrdua de la parla li semblava un mal molt menor: certs bojos, de fet, no la usaven gaire i per tant resultava prescindible. O fins i tot recomanable: s'evitaven els crits i els gemecs, i les lletanies absurdes. Pel què fa a l'oïda, tampoc no ho trobava greu. L'olfacte era, de totes totes, irrellevant. La ceguesa, en canvi, comportava certes dificultats en la mobilitat i l'orientació espaial del pacient. Una mancança que es podria compensar amb un bon entrenament del tacte amb les mans: ho havia observat en els cecs de naixement, que es mouen amb tota perfecció mitjançant la palpació de l'entorn.
En el pacient acèfal, les millores eren moltes: una gran pau espiritual -amb pèrdua del molest instint sexual-, un silenci de monjo, un aspecte reposat, receptiu i dòcil. Les digestions milloraven de forma notable, les defecacions esdevenien regulars i precises; el sistema limfàtic i sanguini es feien més àgils, i es perdien completament tots els mals hàbits: alcoholisme, procacitat, pederàstia. A la llista dels pros, s'hi podia afegir -i així mateix ho va afirmar a la conferència en alemany- la salvació de l'ànima: el pacient abandonava l'adulteri i la blasfèmia, i àdhuc els sodomites retornaven a l'ordre natural.
Pel què feia a l'aspecte xocant del pacient acèfal -la manca de testa podia provocar un cert rebuig entre amics i familiars, això ho reconeixia humilment- havia trobat una solució enginyosa i àdhuc elegant. Un artesà de Reus -el qui feia els gegants i cap-grossos de la vila- li havia enllestit un prototipus de fals cap o "Pseudotupí", com li agradava d'anomenar-lo, que estava inspirat en l'aspecte original del malhaurat. Fins i tot se li podia incorporar el seu autèntic cuir cabellut, i una reproducció en vidre dels ulls, i en porcellana de les dents, que feien goig de veure, i que en certa manera podia dir-se que resultaven més bells que els originals.
El doctor Bosch va acusar el rebuig dels seus companys d'ofici. No va comprendre les rialles i la mofa general de l'auditori. A la tornada de Munich, per tant, es va deprimir lleugerament: tothom comentava que ara bevia molta més ratafia que abans. S'havia preparat espiritualment per a rebre crítiques: pensava que podien acusar-lo de pretensiós, i àdhuc de voler jugar a ser Déu i gosar millorar la seva més elevada creació. Però no se sentia preparat per a la burla i en definitva per al menyspreu, que resultava més dolorós que un atac de dolor de gota.
Tot i el cop que havia rebut, dintre seu una veueta li deia que potser s'havia avançat al seu temps, i que tal vegada la glòria li arribaria tardanament, com ja ha succeït en d'altres notables casos de la història: Galileu, per exemple, Homer o jesucrist. Per aquest motiu no es va estranyar gens que anys més tard aparegués un individu al manicomi que demanava per ell, i li oferís una gran suma de diners a canvi dels seus estudis. El doctor Bosch, que ja era gran i sempre havia somniat en acabar els seus dies allotjat en alguna illa tropical allunyada del tràfec i propera dels cossos robustos i sucosos de les dones que allí floreixen, va acceptar. I va desaparèixer per sempre. Abril de 1913.
S'ha especulat sobre el nom i la nacionalitat del misteriós comprador: que si era un nazi alemany, un representant soviètic, un sinistre reietó africà… En tot cas, i després dels anys, podem afirmar que el comprador va revendre l'invent, i que aquest va acabar per extendre's com una implacable gran taca d'oli per la pell apergaminada del planeta. Avui mateix, per exemple, un notable mandatari nord-americà -durant una roda de premsa- ha sofert una lleugera ensopegada i li ha rebotat per terra el seu Pseudotupí de cartró valencià, que es veu que duia mal conjuminat. Han estat ben escassos els periodistes i diplomàtics que se n'han fet cabal: la gran majoria han reaccionat amb naturalitat, avessats a aquesta mena de contratemps, que són ben coneguts i quotidians.