Apressadament s'allunya de la felicitat

- Hòstia, fins i tot el mugró se'm nota per sobre el jersei. No hi ha manera de dissimular aquests pits. Suposo que m'hauria d'aprimar, però com? Menjant menys, és clar. Però no vull renunciar a un dels pocs plaers que em queden! Podria fer esport, però quan? Tinc plens els dies! I quan, per fi, surto de la feina no em queden ganes de fotre'm en un gimnàs o d'anar a córrer pels carrers com un boig! Tot l'any que peso, més o menys, setanta-cinc quilos! I és clar, faig metre setanta d'estatura! Estic ben acomplexat. Em sembla que tot em ve d'aquella vegada, als dotze anys, quan a l'autobús aquella senyora em va confondre amb una noia i, per excusar-se, em mirava el pit. Quina vergonya! Ja tornaré a arribar tard, com sempre! Hòstia!

Dominat per les seves cabòries, agafa el taxi. No veu ni sent la Magda que el crida, que mou les mans, que corre cap al vehicle que ja ha arrencat. Un centenar de metres enllà, la intuïció fa girar el Felip i veu boquejar la noia. Una febrada l'envaeix, però no és bo per demanar al taxista que s'aturi. Durant el viatge ja no pensa en el seu cos, només pensa en la Magda. Què feia al seu carrer? Quants anys fa des del comiat? I no en sap ni el número de telèfon! Si no fos que ja arribava tard al despatx, hauria baixat del taxi! La Magda! Potser li volia, per fi, demanar perdó i dir que l'estimava, que el volia, només a ell! El Felip es consola perquè ha descobert que ella ja sap on viu. No sap que no hi haurà un endemà. Que la Magda, després d'una lluita interior aferrissada, havia decidit empassar-se l'orgull i anar-lo a veure per dir-li que es casava l'endemà i que només una acció decidida d'ell, el seu amor veritable, li faria anul·lar la boda. El Felip restarà sol, inundat pels seus estúpids traumes i ridículs complexos.