Aprendré de nou a llegir en els teus ulls

Prosa? Poesia? Prosa poètica? Poesia narrativa? El gènere al qual pertany aquest relat és el menys important. El que de debò importa és el contingut: la mirada d'una mare cap a la filla adolescent; la ruptura del cordó umbilical il·lusori perquè el real fa temps que va ser tallat; dues vides que comencen camins diferents que hauran de coexistir sense immiscir-se l'una en l'altra i la saviesa de la mare que vol trobar la manera d'aprendre a llegir en el cor de la filla amb un codi diferent d'aquell que feia servir fins ara; desentranyar secrets només amb la mirada com a tot llenguatge, com a prova d'amor. Un relat commovedor que, com tots els teus, és ric en contingut i bell en la forma i suscita la reflexió més enllà de l'escriptura.
Et desitjo un 2007 ple d'inspiració i felicitat. Una abraçada,
Fredia

Hola Rosa. Estic convençut que en llegir aquest relat tothom pot descobrir una de les grans virtuts de l'escriptura. No sóc jo qui ho afirma, però estic d'acord amb els que asseguren que després d'escriure algun text ja som diferents, hem canviat i estem preparats per afrontar matisos nous d'incerteses, enigmes, misteris i dubtes que poden comportar una lògica i natural inquietud. En aquest sentit, el text, en essència, a banda d'una descripció molt personal, és una declaració d'intencions i actituds, un projecte de convivència i entesa futura, en el qual, com a mare, vols compartir i renovar espais, límits i horitzons. Realment, si em permets, una missió difícil en la societat actual; però que és bo que es plantegi i s'hi reflexioni, com tu fas Rosa, perquè després cadascú pugui viure i decidir amb plena independència; ja que és a partir d'aquesta sobirania personal que després es poden compaginar i respectar dues realitats, dues vides diferents, amb virtuts, desitjos, projectes i aspiracions pròpies. Però això, tu ja ho tens clar, sinó no hagués escrit el relat en qüestió, i per tant només em cal enviar-te una forta i sincera abraçada.

Ben cordial,
Jofre.

quin misteri eixordador, l'origen dels teus mots,
el ritme, la música suau i alhora forta que impregna la teva prosa.

Tots els plors comencen i acaben, com les vides i les vivències que tu tan bé saps transmetre i lligar a les emocions més profundes amb cadenes invisibles.

Em trec el barret, m'agenollo als peus dels teus mots d'argent i lluna, ben segura que seran llegits
per generacions futures.

gypsy

Encara no he estat mare però llegint aquest poema he pogut captar tota l'essència del que ha de ser, i m'ha conmogut. Quanta delicadesa...Els teus escrits susciten una gran sensibilitaT i desperten la dels qui els llegeixen. Gràcies per transmetre sensacions i sentiments tan bells.

Des de l'amor d'una mare.

estava pensant que posar i el que volia dir, però ben dit, ho ha dit l'Atzavara. Ho subscric de pe a pa.
amor i respecte traspua el relat.

Que vagi bé

Amb aquest relat m'avises.
Estic vivint l'època de petons i jocs amb la meva filla de 2 anys i m'has fet saltar les llàgrimes perquè l'he imaginat doneta, personeta, valenta com la teva.
M'has arribat a l'ànima amb el dibuix que has fet d'ella, l'has descrit amb tant amor que crec que seria una llàstima que no en pogués disfrutar. Li donaràs ROSASP?

la descripció poètica que has fet de la vivència que és per a tu veure crèixer dia a dia la teva filla; jo que en tinc dos (fill i filla, en aquest cas) i que per a mi són la millor cosa que he fet (a mitges, clar!) i que tinc en aquest món, no ho podria haver dit millor.

Em poso aquest escrit a preferits, perquè s'ho mereix i perquè t'ho mereixes, Rosasp.

Escriu sempre! sobre el que vulguis!

"Tot temps és únic i irrepetible". I penso que és bo que així sigui.
He viscut quatre cops (tinc quatre filles) aquest procés, inquietant i meravellós, del seu creixement, que tu tan bé descrius.
"Nous horitzons per compartir", aquest és el secret. Si s'aconsegueix - i tu ho aconseguiràs, de ben segur - és l'experiència més gratificant i enriquidora de la vida.

Brumari

Aquest relat m'ha tocat la fibra sensible. Ha estat escrit desde la més fina delicadesa i el més suaus dels amors....
Et meravelles i et sorprens, del camí i la vida que va seguint la teva filla, i per moltes coses que potser no entens, la deixes fer, perquè aquest camí que segueix és la oportunitat que té ella per a fer-se persona en aquest món, i ningú li ha d'impedir...
Moltes felicitats! I deixa-la volar, com aquesta papallona de la foto!!

Una abraçada molt forta,
AtzaVaRA

En les circunstàncies que estic visguent m'he sentit molt identificada amb el teu relat, m'ha agradat molt llegir-lo, jo també estic intentant cercar nous camis de retrobament amb el meu fill ...

Una aferrada

Conxa

Molt bonic aquest relat que descriu la visió materna dels fills un cop creixen (o això he entès jo). Es llegeix fàcilment i deixa a entendre moltes coses sense dir res.