Ànimes bessones?

Un relat de: Mercè Bellfort

ÀNIMES BESSONES?


Era molt difícil distingir-los. Ni una piga que delatés que aquell era en Roman i no en Ramon.
Només els pares sabien qui era qui, però a l´escola els professors i els companys es confonien contínuament amb la identitat d´aquells bessons.
Eren grassonets, baixets i rossets. Vestien de la mateixa manera i s´expressaven com si fossin una calcomania. Divertits i espavilats eren l´atracció de la gent.
Qui era més intel·ligent? Impossible d´esbrinar-ho. Tots dos tenien la mateixa capacitat intel·lectual per copsar qualsevol nou coneixement per difícil que fos.
A mesura que anaven creixent les seves preferències professionals es decantaren cap a la medicina. Concretament per l´especialitat de Pediatria.
De sempre els havia encantat estar en contacte amb nens petits, jugar amb ells al parc o al pati de l´escola. Es transformaven en criatures i s´ho passaven d´allò més bé.
Ara que tots dos havien tret un "Cum laude" en la seva tesi doctoral relacionada amb una investigació sobre els gens dels bessons, era l´hora de la veritat.
En Roman i en Ramon , grassos com sempre, es col·locaren les bates blanques disposats a exercir la seva professió.
Els científics del laboratori de l´Institut Pediàtric de Montpellier esperaven els dos cervells que tantes expectatives els havien creat, bàsicament per les seves publicacions tan innovadores sobre l´estudi dels gens.
El cap del laboratori els saludà efusivament i els presentà els seus col.legues. La gran majoria eren joves com els nostres amics i amb moltes ganes d´arribar lluny.
Durant uns quants anys exerciren d´investigadors, però també d´investigats ja que s´oferiren a passar totes les proves necessàries que calia fer als bessons que, com ells, tenien els mateixos gens.
La paciència, la perseverància i l´estudi rigorós els va conduir al primer èxit: el descobriment de que el funcionament neuronal entre dos bessons és idèntic. Pensen, senten i actuen exactament de la mateixa forma.
Fins ara aquesta teoria era rebutjada per molts científics. En canvi, ara, després de totes les proves efectuades arribaren a aquesta conclusió: eren un sol ésser en dos cossos.
Aquesta descoberta va resultar molt decebedora per una gran part dels bessons investigats. Però no va representar cap novetat per a en Roman i en Ramon: ells ja se sentien així dins del ventre de la seva mare.
Els anys passaren fins que a les vuit del vespre d´un vint-i-set de novembre tots dos s´apagaren conjuntament. Les seves neurones quedaren desactivades al mateix instant. La sincronització dels cossos va ser perfecta.
Ara bé, què en dirien les ànimes de tot plegat? També existien les ànimes bessones? Aquest tema resultava massa profund i necessitaria molts anys d´investigació. I em temo que no precisament en el laboratori de Montpellier, sino en un espai eteri, infranquejable pels éssers vius.
¿Qui sap si ells dos, que possiblement havien travessat aquest espai , ja havien començat la segona i més important part de la investigació?
La curiositat i el desig de conèixer més sobre l´ésser humà ens faria fer alguna bestiesa. Però no serà necessari. Tot arribarà quan sigui el moment. Tard o d´hora sabrem la resposta. És només qüestió de paciència.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer