Anant i venint

No és senzilla, la vida, allà dins. No gens.

D'entrada fa por. En entrar et dóna la benvinguda una olor ben sòrdida i especial, l'olor mesclada d'orina, de persona gran i d'hospital.
Després alces la vista, quan et refàs de l'impacte olfactiu, i els veus acostar-se, pertot arreu, com en les pel.lícules de zombies dolentes de fa trenta anys.
Mirant al sostre, mirant a l'infinit, mirant al terre, però cap ni un et mira a la cara. Algun murmura un tímid "hola", un altre deixa anar un crit de guerra, i passada la breu curiositat inicial, tots tornen a la feina, sia comptant les arrugues del sofà o explicant-li a la verge el que han pres per dinar.

Potser tens la sort que algú continui fen-te cas i pots preguntar-li on és el despatx de qui té cura del centre.

Els primers dies els tenia por. N'hi havia un que tota l'estona em perseguia amenaçant-me i anunciant un holocaust a nivell mundial. Poc a poc vaig anar desenvolupant aquesta capacitat tan valuosa dins aquell microcosmos de no sentir-hi si no t'interessa el que sents. I funcionava, funcionava.

Els comences a conèixer. I t'adones que no són tan diferents a tu mateix, en realitat. Que tots tenien una vida anterior força semblant a la teva. I un bon dia, un click mental i se'ls penja l'etiqueta de BOIG. I a veure qui és el guapo que els la treu.
Que defugim del que rebutgem, perquè en realitat ens fa por. Com aquella cançó que cantava Mafalda Veiga, on deia que "eu acho que todos fogém de ti pra nao ver a imagem da solidao que irao viver cuando foram como tu.. o velho sentado no jardim"..

És trist el nivell de covardia que hem adquirit.. no reconeixem que ens fa por. "Ningú és racista PERÒ..", "Ningú té prejudicis PERÒ."

Pengem una etiqueta pejorativa i els tanquem ben lluny i fora del nostre camp visual per no haver de témer que se'ns encomani la follia.

I el que deia. Un cop els enténs, els veus propers, aconsegueixes enderrocar els prejudicis i la tela on vas pintant la imatge que en tens queda neta d'idees preconcebudes, t'adones que sí, que en realitat, tu t'assembles a ells més del que t'assembles als hipòcrites de fora. I en realitat, t'hi estàs bé allà dins, on la gent se sincera i admet els seus errors, les seues carències.

I t'hi comences a trobar bé, però se t'acaba el període d'observació, has de presentar ja la tesina i no, en realitat no vols marxar..

I t'empatxes d'LSD, o d'amfetes, per veure si deriva en la temuda eskizofrènia i t'internen a tu també allà dins, dins aquest hades que hem creat especialment per a ells però que per a tu podria ser una estona de cel.

I els surt el "tiro por la culata".

Però no ho diguem gaire fort que encara ens sentiran i ens en faran fora.