Amor Impossible

És un relat que descriu molt bé el procés d'un amor que esdevé impossible per raons diverses. Al principi amb verbs com viure, somriure i il·luminar expliques perfectament l'estat inicial d'allò anomenat amor. Després m'agrada quan concretes que no vols un amor qualsevol sinó un de pur i net (d'aquells que costen tant de trobar). I per últim et resignes a allunyar-te'n tot i que sempre el sentiràs/sentirà ben endins teu/seu.

Crec que comuniques allò que sents d'una manera molt clara i directa, gairebé tangible, fet que fa que et comprenem millor i que ens sentim més a prop teu.

Sort i sempre endavant!

GERICAT

P.D. Per cert, Vas interpretar molt bé el meu relat, recança era el millor terme per a descriure'l. A més, tinc moltes ganes de veure "What Dreams may come" de Vincent Ward, la referència cinematografica que em vas recomenar en el teu comentari.Gràcies per tot plegat.

Amb retras, ho sé, pero contesto les teves amables paraules... Comencem pel teu relat on dius:
Vaig començar a viure
el dia que et vaig conèixer...
Oh, no, per arribar a coneixer-la ja havies de ser viu, segur, passa que a partir d’aquell moment et vas sentir mes i mes viu, és el que te l’amor, encara que sigui impossible per culpa d’una mala estrella. Bon poema, Arnau! ( em permets que et parli sense tractaments oficials?) Un altre dia tornaré a llegir-te més tranquilament.
Jo he enviat un segon relat, no se si t’agradará aquest, pero venia parlar-te del primer: Gracies per llegir el meu relat i pel comentari. Volia dir-te que SEXE SATAN no és la veu de la meva consciència, al menys jo no volia que ho fos, sino de la realitat més dura, més cruel, aquella que fa mal i ens punxa com la forquilla d’en Satanàs i ens remena les tripes i ens fa sentir un dolor intern que no es calma amb res, ni amb el record endulcorat, tendre i romantic que ens porta l’ANGEL de l ‘AMOR: aquesta és la lluita que jo volia representar.

Que tinguis molta sort tu també,
Pell

gràcies per felicitar-me i comentar-me!! ;P I ja de pas dir que espero que entressis amb bon peu en aquest any 2006!!
Tinc una llarga llista de gent a comentar, i avui he pensat que en faria uns quants, i mira aquí tens el comentari... ;P

Una poesia molt trista i bonica a la vegada! M'ha agradat molt, és preciosa! Però amb un final contundent i trist, però real com la vida mateixa... :P

Petons i una abraçada!!

Gorwilya

L'amor sempre és preciós, dòna vitalitat i il·lusió, i per mi és el tresor més gran... i tots els amors són així! fins i tot els impossibles! Encara que aquests tenen la cruesa, de conèixer -ho!

Que dur és veure que la millor opció és marxar..

Realment hi ha amors impossibles i maleïts?
L'amor esta per damunt de lleis i convencions, segur.

M'ha agradat molt, primer mostres el que arribes a sentir, el que vols demostrar-li amb un tacte preciós al poema, però per desgracia no t'és possible, quan parles de la seva resignació a marxar ben lluny, per no veure aquella persona amb somriure dolç, utilitzes unes paraules molt tendres, reflecteixen la teva tristesa al no poder mostrar el teu amor cap a ella, però amb aquestes paraules, incloent aquella estrella, gires el poema d'una forma molt bella, amb el resultat de deixar-nos aquest magnífic relat.