Amor de Pàtria

1

Hi va haver una vegada dos veïns d'escala, dos nois, que es van fer molt, molt amics. No sols s'entenien, sinó que passava allò que ha de passar en els matrimonis que es conserven al llarg dels anys: que un dels cònjuges mana molt i és admirat, i l'altre obeeix. Dels dos veïns d'escala, un manava molt i l'altre l'admirava. El gran, que vivia a la porta primera del replà, es deia Andreu Comalada. L'altre, una mica més petit que l'Andreu, vivia a la porta del davant, la segona porta, i es deia Oliver Portella.
Els respectius pares hi pintaven poc en la relació de veïnatge de llurs fills, perquè tots dos nois, no apreciant-los, els defugien. De la mateixa manera que també tots dos nois apreciaven excepcionalment llurs respectives mares. Els pares, en ambdues famílies, feien de dèspotes orientals. Les dues mares servien d'esclaves. I per aixó devien ser íntimes amigues, que els oficis també lliguen les persones.
Un, el noi gran, l'Andreu, era l'eixerit. L'altre, l'Oliver, ho era menys. El gran, potser perquè era el més gran de tots el germans de la família nombrosa que eren els Comalada, sempre es va sentir gran. El petit, que era fill únic de la família Portella, mai es va adonar que havia deixat de ser un nen. Va anar fent anys, això sí, com tothom, però se sentia petit, modest, submís, encongit. Tenia qualitats, i una d'elles era saber escoltar i saber admirar. Una altra qualitat era la seva memòria extraordinària. L'Andreu se sentia protector de l'Oliver, potser perquè cap dels seus germans es volia sentir protegit per ell. Procurava atançar-se, amb la més petita excusa, al veí Oliver per ensenyar-lo i dirigir-lo. Amb sorpreses constants, perquè cosa que deia una vegada a l'Oliver, aquest la captava immediatament. Si l'Andreu volia aprendre quelcom simultàniament amb l'Oliver, es quedava extasiat del fet que mentre ell intentava recordar el que es tractava de saber, l'Oliver ja li repetia allò de memòria, havent-ho escoltat una sola vegada.

La relació dels dos veïns era, doncs, la d'un nen que havia colocat l'altre a dalt d'un pedestal, i la fascinació del que era a dalt, per un amic que considerava inferior, però que tenia, al seu entendre, totes les virtuts.
L'Andreu anà a col·legi, i després a una acadèmia . L'Oliver sols pogué anar a col·legi pocs anys perquè les finances de la seva família no eren prou consistents per a tanta despesa escolar. Els coneixements "acadèmics" de l'Andreu passaven, tanmateix, sense caràcter oficial, a l'Oliver, per dos mitjans: llegint l'Oliver els llibres del veí, que aquest, displicentment, li deixava, i escoltant-lo quan expressament el cridava, o anant a casa seva mateix a repassar les lliçons en veu alta, per a - s'ha de suposar- fer-se l'important i el saberut. I com admirava l'Oliver la saviesa que demostrava l'Andreu, i la seva capacitat de manejar i d'espavilar-se per resoldre tots els problemes que li sorgien!
A les respectives cases, totes dues amb pares ferrenys, els nois havien après a obeir prohibicions paternes, i a escoltar monòlegs. Si feien cas de les prohibicions i assentien a les afirmacions implícites -o explícites- dels monòlegs, les vides casolanes eren fàcils. Si alguna vegada, per accident, es produia alguna contravenció a una de les obediències degudes, esdevenia un cataclisme en un dels pisos veïns: de fets i de paraules. Les commocions, segons s'explicaven els dos amics, es combinaven amb atacs d'histèria paterna, plors de desesper de la mare a qui tocava la mala sort, i dues accions contemplatives de l'espectacle, segons deien ells mateixos: la de l'Andreu, que mig somreia, i la de l'Oliver, que mig plorava.
El resultat d'aquestes situacions era el d'esperar: la fugida de casa. L'Andreu se' anava a casa de l'Oliver i sovint més enllà i tot, quan li era possible. L'Oliver, menys valent, quan la tempesta tocava a la seva família, es recloïa cercant l'empara de les faldes de sa mare, o cercant els consells del seu amic Andreu, el protector, a casa d'aquest.
L'Andreu, amb la seva llestesa i el seu caràcter, sabé escollir bons amics, i bons ambients. Es féu un bon oficial i trobà una bona feina. L'Oliver, retrassat per anys i per apatia, feia el que li era possible amb el poc que sabia. Començà d'aprenent en una fàbrica on l'ambient no era bo, ni bona la direcció. El veí intentava ajudar-lo a superar la vida gris d'una adolescència fracassada, però com que de vides només en podem tenir una, i l'Andreu ja s'havia organitzat la seva, la divergència s'anà aprofondint: l'Andreu reeixint i l'Oliver submergint-se en la vulgaritat.






2

Hem arribat a llur joventut. Andreu, als seus vint anys, s'ha enamorat, millor dit, ha enamorat una jove excepcional, un parell d'anys més gran que ell. Pertany a la "classe" dels intel·lectuals, a la petita minoria de la gent culta de la ciutat. La noia li presenta la família, i aquesta l'acull com es mereix. La vida de l'Andreu millora, ampliant-se. Va a concerts, a exposicions, a conferències, llegeix molt, i escolta sempre. Parla tan sols quan cal, pensant el què dirà i com ho dirà, tot recordant que quan no es pot dir quelcom d'agradable o valuós, més val el silenci, i que si la paraula pot ser plata, el silenci sempre és or. La seva vida té un complement valuós: la muntanya, i les excursions que fa en grups.
Oliver, als seus divuit anys, tímid i modest, somniava ideals de perfecció i s'amagava de les noies. Vivia una vida retirada, treballava en tots els oficis, canviava sovint d'amo, i guanyava pocs diners. Pensava, mirava molt poc la tele, i llegia filosofia, biografies i novel·les, amb poc mètode i cap professor. Els seus coneguts -coneguts, car d'amics no en tenia més que un, l'Andreu- el prenien per anormal.
El pare de l'Oliver s'havia posat malalt, i no se sabia de què. Feia llit constantment, i tenia una infermera fixa: la muller. La malaltia va durar gairebé dos anys. L'home s'anà esllanguint, esllanguint, fins que, no podent esllanguir-se més, féu l'últim alè. Els metges van recollir la seva història clínica per analitzar-la profundament. Era la primera malaltia que havien vist, deien, sense cap símptoma de malaltia.
Mentres, l'Andreu caminava cap a l'èxit professional. L'havien contractat des d'Alemanya per un càrrec important de l'empresa. Havia, emperò, d'anar a viure a Alemanya, a Düsseldorf. I l'Andreu hi anà. Llàstima que deixava molt lluny la seva enamorada,que males llengües deien que esperava un fill.
L'Oliver, que estava al corrent de tots els treballs del seu admirat veí, comprenia perfectament l'actitud del jove. Tan sols es pot ascendir en l'escala de la vida si s'aprofiten les ocasions, i ell, l'Andreu, no sols sabia com fer-ho, sinó, segons creia l'Oliver, fins i tot, crear aquelles ocasions... Era, realment, un geni per admirar.

Oliver, mentrestant, hagué d'afrontar les seves circumstàncies adverses, i ho feu. El problema econòmic, volem dir guanyar-se la vida, per ell i per la seva mare, tan sols tenia una solució: trobar unes feines que es paguessin, dedicant-hi les hores que calgués. I aquella mena d'infeliç hi trobà una sortida, sense cap ni peus, però sortida, al cap i a la fi. Donaria classes particulars en acabant el treball. De què podia donar classes? Del què recordava, que era poca cosa, però que era molt per a molts: les matemàtiques que el seu veí havia estudiat, de les quals encara conservava llibres i apunts, que li havia regalat l'amic un cop aprovades les assignatures. La seva prodigiosa memòria li havia de servir per quelcom, caram!
El cas deu ser únic a la història, i per això és explicable. Oliver començà donant classes de les matemàtiques del primer curs de Ciències, que alguns alumnes oficials no entenien. I ell anà explicant-les, tot estudiant-les. I es trobà que, al final de curs, ell sabia les assignatures, i els seus alumnes no tant, però el suficient per aconseguir aprovar-les. Si l'Oliver hagués pogut matricular-se, segurament aprovava de llarg. Però no es podia matricular perquè no havia cursat el batxillerat, del qual n'hi faltaven quatre (quatre!) cursos. I decidí estudiar el batxillerat, com aquell que res no pretén. Els quatre cursos els aprovà en dues convocatòries: juny i setembre. I aquell mateix setembre, ja batxiller, es presentà a examinar-se de les matemàtiques que ensenyava, de les que tragué notes excel·lents.
L'anormalitat que li consideraven els coneguts, devia ser un fet. Si no fos així, no es comprendria que un xicot de dinou anys es tanqués a casa seva i es passés la vida llegint, estudiant, i tenint cura de sa mare. Ell ho feia, sense adonar-se de l'existència d'un entorn, ni d'una vida jove que se li escapava, ni d'un món en el qual s'esdevenien fets polítics greus, ni d'una pàtria que algú volia fer morir. Encara sort que el seu cervell tenia una vàlvula d'escapament: apart del llegir, l'escriure. Sí: escrivia. I un cop rellegits, llençava els papers. A les pàgines que omplia, a corre-cuita, nerviosament, amb caligrafia pèssimament desxifrable, però d'elevada categoria, el xicot hi expressava pensaments que no corresponien ni a la seva edat ni a la seva cultura. Ignorem quina era la seva filosofia de la vida. Tanmateix, endevinem en l'Oliver un gaudi de les coses quotidianes, interès per tot, (amb preferència per les bèsties a les persones), apropant-se, sense aires de superioritat ni pretensions d'intel·lectualitat, a tot allò que oferia la seva vida buida, que no s'adonava que ho era, ans al contrari, creient-la una gràcia suprema, amb aquella alegria serena que demostren les persones senzilles, modestes.
Acabà la llicenciatura de ciències. I seguí treballant. En el que sortia, sense importar-li què fos. L'essencial era guanyar-se la vida -la seva vida i la de la seva mare- que no era fàcil per ell, amb el seu caràcter, tot i les seves limitacions socials.



3

De l'Andreu se'n sabia poca cosa perquè segurament la seva molta feina li impedia escriure sovint a l
'Oliver. D'altra banda, aquest no s'atrevia a demanar noves a la seva família, excepte, de tant en tant, quan venia a tomb, a la mare Comalada, com anomenava a la mare de l'Andreu. Sabé, tanmateix, que la seva estimada d'abans d'anar-se'n, la Glòria, aquella noia excel·lent i culta, havia estat mare d'una nena a qui posaren el nom d'Andrea. Hi hagueren prometences de retorn de l'Andreu per al casament, que es modificaren després d'un temps per prometences de reclamació de mare i filla, amb viatges d'elles cap a Alemanya. Però passaren dies, mesos i... un any. L'Andreu es casà allà, a Düsseldorf, amb la filla d'un dels propietaris de l'empresa multinacional, que dominava el mercat d'uns medicaments amb drogues, o potser de drogues medicamentoses. La Glòria es desesperà, i la seva família sortí del bon to que els era habitual. Ells, que havien conegut la família, volem dir el propietari amb la filla del qual s'havia casat l'Andreu, sabien que era un tal senyor Valgarcía, espanyol de Toledo, que havia residit un parell d'anys aquí. No en podien dir res de bo del tal Sr. Valgarcía. Ni de la seva filla, de qui tenien un mal record pel seu caràcter, per seu orgull, i pel predomini d'autoritat que -deien- desprenia en tot moment.
Oliver i sa mare -especialment sa mare- no comprenien, parlant del cas, el comportament de l'Andreu. Però Oliver medità. I pensà si la fidelitat no és una mena de vanitat i d'egoïsme, com la major part de les exigències humanes. Pensà que, potser, l'esclavitud de la fidelitat no s'ha d'exigir com si, en no fer-ho, es tractés d'un crim abominable. La vida és única. Les situacions són quasi sempre irrepetibles. I Oliver es deia - com llegí que havia dit Montaigne-, que no s'ha de ser esclau de res, excepte, potser, de la raó... i encara, a aquesta, és difícil de resignar-s'hi. Oliver, doncs, aprovà la conducta de l'Andreu, el seu ídol, perquè els ídols són perfectes. I seguí treballant deu hores diàries, i llegint... i escrivint.
La nova situació de l'Andreu esdevingué paulatinament brillant. En pocs anys fou un poderós capitalista i, la firma, molt coneguda al món de la farmacologia. Es deia que l'empenta comercial de la firma es devia a ell.

No. L'Andreu no visitava la família, ni, naturalment, el veí, el seu protegit admirador, els seu íntim amic de la infància i de l'adolescència. Ni s'havia ofert mai, naturalment, a ajudar-lo econòmicament, directament o indirecta, amb feines ben retribuïdes, malgrat les seves relacions socials i mercantils. I l'Oliver ho volia comprendre perquè les activitats comercials no són fàcils ni deixen temps per a gaires coses supèrflues. Tanmateix, un dia, anys després, l'Andreu tornà a casa a veure sa mare, la mare Comalada, perquè s'havia posat molt malalta i se li havia comunicat que tenia inexorablement poc temps de vida. Arribà tot sol, estigué unes hores amb la seva família, i entrà a saludar un moment el seu amic Oliver, amb aquella alegria que contaminava la concurrència, l'animà i prometé que la propera vegada vindria amb la seva muller, la "Yolanda", que els encantaria de conèixer. No: no parlà de la Glòria ni de l'Andrea; ni l'Oliver ni sa mare volgueren fer preguntes, potser, indiscretes. No es quedà a casa ni una nit. Els seus motius tindria, naturalment.

Al cap de tres mesos, morí la mare Comalada. Ni l'Andreu ni la seva muller no pogueren assitir a l'enterrament. La mort, emperò, afectà profundament l'Oliver perqué la mort és incomprensible i difícilment acceptable, i més quan hom és jove. Però com que l'home viu mentre té alguna cosa per fer a la terra, i Oliver tenia el seu pensament ben ocupat, se sobreposà a la mort d'aquella dona a qui tant apreciava, amb la feina a la qual estava obligat, i amb la feina que ell mateix s'afegia, escrivint.
L'escriure s'havia convertit, per ell, en una necessitat. Creia que tenia coses que dir a la humanitat, sense adonar-se que ningú vol escoltar res més que el que afecta a la seva pròpia persona. Creia que les seves cabòries i divagacions eren originals, i el món les podria llegir de gust si les explicava amb ironia i divertiment. I fou amb aquesta sana imatge de les seves possibilitats, que començà, escrigué i acabà una novel·la. Li costà un any. Li va posar per nom: "L'ídol".
Sense donar-hi importància perquè no en tenia, la deixà llegir a un conegut d'un Centre que freqüentava, i aquest la recomanà a un amic comú del mateix Centre que, coses de l'atzar, era editor. I l'home, especialitzat en temes controvertits, s'interessà en la novel·la i decidí publicar-la. Era, pròpiament, un pamflet contra la moderna societat opulenta, contra la corrupció i l'afany de poder, contra el jacobinime de certs Estats, contra tota mena de fanatismes, contra l'egoïsme prevalent, i amb plagasitats constants -com motiu còmic- sobre el matrimoni de conveniència (que era el protagonista de la novel·la) i les dones manaires que fan fer el ridícul el marit amb les seves grotesques intervencions, sortint de to, en les reunions de cert nivell.

Naturalment, "L'IDOL" no fou cap èxit editorial. Ni se'n parlà enlloc. Però per Oliver fou una proesa. Se'n sentia orgullós de debò. I n'envià un exemplar al seu admirat amic.
Al cap d'un mes rebé una carta de l'Andreu. Escrita en espanyol! Tan sols en acabar-la de llegir, comprengué el perquè de l'ús de l'estranya llengua en la qual mai no s'havien parlat, ni escrit: la carta l'havia d'entendre la seva muller perquè havia de tenir el seu vist i plau!
Li deia, en primer lloc, que lamentava la seva manca de consideració envers la seva muller, enviant-li a ell un llibre escrit en una llengua que ella ni entenia, ni desitjava entendre. Que mai podia ser bona una novel·la escrita per algú que té l'obstacle de no dominar cap llengua important, perquè els escriptors que cultiven un dialecte no poden ser universals, com s'ha demostrat a Espanya, on els únics literats de qualitat han estat sempre castellans. Que el tema de la seva novel·la, pel poc que havia fullejat, era carrincló, d'un nacionalisme exacerbat que ja no tenia sentit d'existir, ni de parlar-se'n, en un món que derivava cap a l'universalisme, en el qual tan sols hi cabrien pocs Estats, i ben poques llengües. I que, pel que feia a les referències directes al seu "status" personal i al seu matrimoni, ho donava per no llegit. Que, pel seu bé,deixés la seva infantívola dèria d'escriure, i es dediqués al què sabés fer.

"L'ÍDOL", sense voler, havia ferit les ales de l'Andreu. Oliver, en intentar comprendre-ho, volgué recordar el seu passat comú, i els anys de separació durant els quals l'Andreu aconseguí el seu triomf. Ho féu, i acarà els seus records amb l'argument de la novel·la. Comprovà que és impossible tenir vàries opinions sobre una mateixa cosa, i que el seu llibre deia el que ell pensava subconscientment de tot, encara que a la vida real hagués volgut manifestar-se altrament. Comprovà que, per un jove que escriu, amagar les pròpies opinions és molt difícil perquè encara coneix poc la necessitat de la hipocresia. Comprovà que van ser interessades totes les excuses que ell, el propi Oliver, havia trobat durant la seva vida per a justificar el poc noble comportament del seu amic. Comprovà que l'elevació d'algú a la categoria d'ídol, col·locant-lo, per devoció, a dalt d'un pedestal, és contraproduent. I, en particular, pogué suposar que les seves hipòtesis novel·lades sobre la vida d'un home dominat per l'ambició, i per una dona vanidosa i encara més ambiciosa que el marit, devien tenir molt de comú amb la realitat que havia besllumat per frases perdudes que havia sentit quan algun personatge parlava de l'Andreu i la seva muller. Perquè, com es veu i s'ha dit moltes vegades, en la nostra societat la realitat pot superar la ficció.


Hagué de rellegir la seva darrera carta per adonar-se d'uns fets colpidors: uns fets que el seu subconscient coneixia i que mai volgué admetre.
Per si fos poc, s'adonà, encara que massa tard, que el seu ídol desconeixia què era el patriotisme. El seu ídol, que tenia els peus de fang, elevat on no li pertocava estar, havia caigut i s'havia fet miques. I aquell senzill Oliver no cercà més justificacions elevades: es limità a recordar una poesia que sabia des de molt petit, l'AMOR DE PÀTRIA, de Costa i Llobera, aquella que deia això:

Quan les volgudes muntanyes
deixava el pobre cautiu,
plorant, collí d'una penya
un brotet de romaní.

Passà penes i fortunes;
però, resant cada nit,
besava el pobre, besava
un brotet de romaní.

Un dia d'hivern les ones
tragueren un mort, ai trist!
Estret en la mà tenia
un brotet de romaní.




- o -