Amor & ciment

Avui he pensat en tu. Ha estat un record fugaç, ràpid, però t'he tingut present durant la resta del dia. A la vorera de davant de casa fan obres i hi passo tots els matins per anar a classe. Avui no ha estat diferent. Bé, al començar més tard, els obrers ja hi eren. Al passar, un flaire conegut ha fet volar el meu pensament cap a tu. L'olor de la pols del ciment m'ha recordat aquells dies que hem venies a buscar acabat de sortir de la feina. Només de pensar-ho se'm queda cara d'idiota (no cal mirar-se al mirall per saber-ho, això) i se'm fa un nus a l'estómac. Seré ase! Que hi farem! Per un moment, t'he sentit de nou a prop, olorant el mateix aroma de feina, de construcció de sempre i notant entre els meus dits les teves mans calloses i maltractades pel treball dur i la climatologia adversa de l'hivern. Me'n agradava el tacte (m'ha agradat sempre) i encara ara se'm fa present algunes nits, en que el meu cor s'entesta en recordar-me que les coses són diferents a com eren, que ara es troba sol i seny enyorança del que hem viscut plegats. Per alguns eren més bons temps, els passats. En aquest aspecte, el meu si. A lo millor la meva pell torna a sentir la carícia d'unes manes alienes ben aviat. El futur és el misteri més gran de tots i, mentre així sigui, se'n dirà futur. De nou al present, aixeco el cap i desconnecto l'MP3, per comprovar si el mestre de cases de l'obra de davant de casa s'ha assabentat de que he de passar. Per sort, m'ha vist i m'ha deixat pas de seguida, aliè a tot el que ha passat pel meu cap durant els segons de l'espera. Per sort, també, no s'ha despistat.