Amic Josep jo vull ser un ximple

Fa vent del nord
i el mar es veu ben clar,
com sempre que bufa,
però res no m'aclareix
el teu trajecte.

Me'n recordo de tu
com si fós ara,
et veig arremangat
atacant valent els problemes
de mates; passant
de pedra en pedra el riu
cabalós del problema,
esquivant la seva força,
torçant-lo fins dominar-lo,
i jo també m'hi aplico,
et faig d'sparring i anem
avançant.

Escrius a la pissarra
Simon&Garfunkel
que es pronuncien
Saimon en garfankel .
Els sens en una radio
estrangera,
no sé com
i sembla que son bons
malgrat el nom
tan estrany.

Tens un cassette philips
i aprens quelcom
que s'assembla a l'anglès.

Em parles de la noia inabastable,
de Barcelona
que sap guitarra clàssica
i que es deixa caure els estius
pel teu poble
on regnen l'ametller
i les oliveres.

Tens la saviesa del pagès,
del lleidatà de poble
tocant de peus a terra.
Te n'enfots de l'honra
sense vaixells
que tan ens lloen a l'escola.
Dedueixo que sóc un il·lús:
Sense vaixells!,
és la pitjor mentida,
només volen vaixells
aquells que ho preconitzen...
Res no equival a la força!

Hi ha quelcom que em dius
sense dir-m'ho; Què penses?
no ho sé, però sé que
ja ho has decidit
amb la lògica folla de l'intel·ligent,
amb lògica eixuta d'esperança.
Només em resta el vers ara
per fer-te la pregunta,
amic Josep.

Tu saps que sempre en seré d'il·lús,
jo em trobo encara essent el teu amic.

Saber que som ben poc no fa feliç
amic Josep: jo vull ser un ximple!