AMBRE

En aquella tarda interminable els teus ulls estaven en
ambre.

El cel estava completament tenyit d'ambre i
fins i tot el vent semblava xiuxiuejar

en una freqüència semblant a aquest color.

Ho tenia clar, anava directa, cap avall i sense frens per la teva
costa, la hipotenusa al

quadrat del nostre problema irresoluble de matemàtiques.

Portava les mans aferrades al volant i el peu amenaçava de
trepitjar l'accelerador, llavors

ja no hi hauria marxa enrere.

Amb el cor desbordat de gasolina i l'adrenalina
penjada del meu retrovisor.

I llavors et vaig mirar, temorosa.

I estaves en ambre, en el si i el no alhora,
afirmació i negació assegudes

a banda i banda de la taula, en la indecisió eterna, en el dubte
més sufocant i dolorós que

el meu atzar havia contemplat.

Per un moment vaig pensar a accelerar, passar per
damunt i atrevir-me ignorant el

carabassa que penja de la teva mirada, corrompent la falsa
seguretat que havia pactat

amb mi mateixa.

Però van travessar el carrer, com nois inconscients que
persegueixen una pilota, la por,

acompanyat del «no ho facis» i del seu inseparable
amic «això és un error».

I llavors vaig frenar en sec i el cotxe xerricà contra l'aspre
asfalt.

Vaig obrir la porta i vaig baixar del meu seient, vaig demanar
clemència davant del teu mirar impassible.

Vaig intentar creuar més enllà i veure en el fons d'aquella incertesa
acarabassada un «si us plau,

fes-ho».

Però res més lluny de la realitat, no vaig veure res.

Així que vaig tornar a pujar al cotxe amb les mans tremoloses,
les vaig recolzar al volant;

vaig dubtar.

I simplement mai vaig arribar a trepitjar l'accelerador.

Ni tan sols vaig escopir unes quantes paraules maldestres i
atropellades; vaig donar la volta i

vaig marxar.

I així va ser com mai et vaig fer un petó, només perquè els
teus ulls estaven en ambre.

Però ara tornaria a aquella tarda carabassa i saltaria tots
els semàfors en

vermell per a arribar fins als teus llavis.

Fingiria ser daltònica només per poder fusionar-me en el teu
carabassa, no quedar-me amb les

ganes de saber si puc pintar-lo de verd.

I construir la metàfora més bella en uns quants
segons,
en un pas de vianants

d'una carretera qualsevol.