Amb La Teva Absència...

El que més odïo de la teva absència
són les seves silencioses converses
filades amb la por de prohibides paraules
que es van clavant al cor…

Les meves rèpliques es perden per l'aire
entre paraules absents i l'impotència
d'una conversa inútil, d'una batalla perduda
i tornada a perdre…

Creixen anhels que els segons van desdibuixant,
el seu buit s'omple d'il.lusions esquinçades
que ploren dins el llac del teu no res
on hi surts reflectida…

El passat bombeja tortures, s'eixampla
i solapa un present abandonat.
Ets un present passat, una mirada perduda
i tornada a perdre…

Però jo encara sóc feliç,
la felicitat és el més tangible que em queda de tu…
L'acarono com si fos el teu cos
abans no me n'adono que sols és el seu record…

Però jo encara crec en tu,
em vas ensenyar a creure en horitzons rere horitzons…
Hi viatjo com si et mirés als ulls
abans no me n'adono que a ells vull arribar…

Però jo encara no t'he perdut,
em pertany la tortura de la teva absència…
M'hi exposo com si fossin les teves carícies,
abans no me n'adono que sols son llàgrimes buides de tu…

A vegades, voldria tenir alguna cosa més,
no en tinc prou amb el tot del teu passat,
i llenço poemes, plors, crits, a direccions perdudes
i tornades a perdre…