Amb l´ai al cor.

Un relat de: Mercè Bellfort

AMB L´AI AL COR


Va ser a l´inacabable passadís del Metro de l´estació del Passeig de Gràcia on la Remei va viure una experiència inèdita.
Ja en el vagó on ella viatjava li semblà que algú no li treia els ulls de sobre. Gràcies a una revista que portava pogué amagar-se durant una estona de la impertinència d´aquell tipus d´aparença complexa que seia davant seu.
En cap moment se li va ocórrer canviar de parada. Com sempre, va baixar a la que tocava, la seva; aquella que la deixava més a prop de casa.
L´home baixà darrera d´ella i començaren a enfilar el llarg passadís.
L´instint de supervivència va fer que el seu cap comencés a cavil·lar en cas de necessitat. Era dona de grans estratègies i les seves possibilitats de sortir-se´n de qualsevol entrebanc eren altes. Confiava en ella mateixa.
L´horari no l´afavoria gaire perquè ja era molt tard i no hi havia gaire moviment allà baix. Es creuà amb un parell de persones i prou. Davant seu ni una ànima. En tot cas la tenia al darrere.
Calçava unes sabates de taló alt que feien força soroll i no li permetien endevinar si aquell tipus el tenia molt a prop o no. El recurs d´obrir el bolso i treure un mirallet funcionà. A través d´ell va veure la figura de l´individu que caminava al mateix ritme que ella i semblava estar una mica lluny. Respirà a fons. Què faria a continuació? Apretaria el pas? Es giraria plantant-li cara? Utilitzaria aquell recurs de defensa pròpia que tant li va costar aconseguir?
Estava confosa, però el seu cervell no parava de barrinar. Encara faltava un bon tros per arribar a la porta de sortida.
No portava gaires diners en efectiu, però sí unes quantes targes de crèdit. De fet, el que més temia era una possible agressió per part d´aquell individu tan ferreny.
De sobte, sentí com aquest es posava a xiular. Més que por li entrà curiositat perquè reconeixia la melodia que estava sonant. Era la de Frank Sinatra, "Strangers in the night". Per cert, molt ben entonada.
Decidí aturar-se de cop i deixar passar el refilador. Ell va seguir amb tota normalitat el pas que portava i quan arribà a la seva alçada li digué:
- Veig que encara te´n recordes de la nostra cançó! És impossible oblidar-la, oi, Remei?
La Remei reconegué la seva veu, però no pas la seva cara. Ara estava calb i portava barba. En canvi conservava la intensitat de la seva mirada i això sí que era difícil d´oblidar. Sobretot si aquella mirada l´havies compartit durant un temps de la teva vida.
Efectivament, ell havia estat el seu exnòvio. Es quedà glaçada! Feia uns trenta anys que no s´havien vist.
Al principi la reacció d´ella fou d´inquietud, doncs portava una bona estona passant per un mal tràngol. Ell ni s´ho imaginava i la va trobar una mica confosa.
Sempre havia estat amic de fer bromes i aquesta li´n semblà una de molt suau.
-Però, com pots aparèixer així, d´aquesta forma, Lluís? Una mica més i si et descuides t´arrenco la barba d´un sol cop!
-No em diguis que vas continuar amb el curs de judo de fa mil anys!
- Doncs, sí. Sóc cinturó negre i haguéssis sortit una mica malparat, crec.
-Aquesta sí que és bona! Ara ho entenc tot! La revista, el mirallet...Has anat massa lluny. La inseguretat ciutadana la tens a flor de pell. Si visques-sis com jo, al poble, això no et passaria.
-Què et sembla si acabem d´arribar-nos a la sortida? Necessito respirar l´aire del carrer.
Per fi la Remei aconseguí posar els peus a l´asfalt del fantàstic Passeig de Gràcia. La seva cara anà canviant de color. Deixà de suar. L´ensurt començava a desaparèixer. Continuaren parlant de les seves coses mentre ella anava preparant la clau, que precisament no era la de judo...


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer