Amants de l'última matinada

Un relat de: Lady_shalott

Al caure la pedra al llac, aquest es va desfigurar en petits miralls negres i tres corbs es van enlairar per damunt les ombres. La nit era d'una densitat xafogosa i s'arrapava als penya-segats tot acaronant cadascuna de les afilades dents que rosegaven com corcs el cel blavós del foscant. Els carrers buits i la pedra humida delataven la nit fresca i tranquil·la que s'esdevindria...

Però hi havia una ombra que esquivava fugaç els carrerons estrets a galop d'un cavall, els peus bruts i descalços d'aquella figura acariciaven el ventre suau del cavall i de tant en tant l'esperonava donant cops amables a la gropa, tenia els ulls estranyament oberts, d'un gris cendra, i la nineta enfosquia ballant al ritme d'aquell pas acompassat fins a dilatar-se totalment en negre.

Es dirigia cap a un sortint que hi havia a prop de la cinglera, amb un silenci gairebé anguniós frenà el cavall i saltà amb una agilitat sorprenent al mateix temps que s'ajupia a pocs metres del cavall. Una fina pel·lícula d'aigua va començar a humitejar-li el rostre i omplí el paisatge d'una boira salobre i molesta.

Al terra, una altra figura reposava amb els ulls tancats... era una noia, tenia a la cara un color desmaiat i esblanqueït, patia de breus tremolors i la boca lleugerament oberta intentant inútilment que els llavis eixuts poguessin tastar l'aigua que queia. De sobte obrí els ulls i volgué cridar, però una mà li ofegà els crits, i els crits passaren a gemecs feixucs, i els gemecs anaren disminuint fins a quedar en un silenci xarbotat d'aigua. Un cop assegurat que no cridaria li destapà la boca.

-Quan has arribat?- digué ella intentant incorporar-se
-Avui mateix
-No t'havia reconegut- murmurà acariciant-li els cabells i amb una lluïssor entusiasta i delirant als ulls.
-Estàs molt dèbil, què t'has pres?

La mirada fugí cap a una petita caixa d'ambre que reposava al fons, d'allà en sortia una olor embriagadora que ensopia els sentits.

-Un altre cop! - va exclamar mirant-la furiós.
-Ara això no és el que importa- mormolà ella suau- estem junts...

Però amb un bes violent ell la va tallar i ràpidament les dues boques es buscaren a les palpentes, al trobar-se iniciaren un joc de llengües i es fregaren els llavis frenèticament amb l'únic desig de formar part l'un de l'altre. Les mans exaltades desvestiren amb rudesa i ell li va esquinçar el vestit blanc de lli que s'esgarrà deliciosament alhora que la suor amarada al cos es barrejà amb la de la pluja. Amb una agressivitat quasi maldestre palpà cada corba del seus cos i abaixà la mà més avall de la cintura, ella amb els ulls fortament tancats arquejava la delicada esquena i al ventre sobresortien les costelles per damunt la pell blanca. Els cops secs demostraren el desig inacabat del plaer i una enyorança malaltissa que s'anava desprenent a poc a poc dels cossos com el despertar d'un somni...

-No te'n vagis- va gemegar ella
-Estic aquí, tranquil·la...
-Som com dos amants- va declarar somrient.
-Sí, amants de l'última matinada..
-Amants de matinada...- repetí hipnòticament sense poder deixar de mirar-lo.

Quan de temps feia que no podia mirar-lo als ulls, que no s'abraçava a la seva esquena durant les nits, i com trobava a faltar aquella mirada cantelluda, aquella pell aspre i fosca, aquelles mans de color canyella... i el llavis d'un vermell cremat que tant li agradava besar...
Quan el son començava a deixar-se caure una veu desconeguda sorgí de sobte:

-Els hem descobert, estan aquí, els hem descobert, de pressa!

Es miraren, però massa tard, les paraules agafaren la forma de terribles ganivetades i ella guaità muda de l'espant el cos que ara jeia mort al seu costat. La sang bruta s'escapava pel vestit blanc estripat. Li veié els seus ulls d'un gris desgastat i un somriure desfet als llavis. Ara una mà intentà grapejar-li els pits mentre ella se'l mirava muda, es mirava aquell cos encara calent amb un gest mort a la mirada.

-Amb la noia feu el que vulgueu- digué un- d'aquí unes hores cremarà a la foguera

Però ella agafà el ganivet i aconseguí desfer-se de les mans que la subjectaven, i amb els ulls esbatanats corregué damunt la planura, ara ja, colrada pels primers batecs del sol. El cel era d'un gris perla, un to lletós que s'anava aclarint cap a un blanc crema...
Ella encara nua, es dirigí descalça cap a la punta del penya-segat i allà mig defallida, amb els cabells xops i la sang arrapant-se al rostre com una segona pell va cridar, udolà amb una fúria cega i angoixosa mentre apuntava un i un altre cop als botxins amb el ganivet. No en van poder sortir paraules. Només aquell gest que els delatava, que delatava la fúria que sentia, aquell dolor animal que ara experimentava la seva ànima.
L'aigua li picava fortament al rostre, i abans que les llances la poguessin tocar s'encarà seriosa al cingle i es deixà caure amb els braços oberts omplint-se del buit existent, tornant a ser l'amant que hauria volgut. Recordant les paraules no en va pronunciades, ara s'estenien com un desig transparent amb els primers colors... amants de l'última matinada.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Lady_shalott

Lady_shalott

73 Relats

315 Comentaris

85373 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Camille Claudel (1864-1943)
___________________________

M'he decidit per fi, a tornar a escriure quelcom a la biografia...

a veure, què dir... doncs... que durant els anys he anat adquirint diverses passions, i n'hi ha algunes que sempre van amb mi, son com una mena de desmesura, estranyes i íntimes, com les flors, o l'escriptura. D'altres però, venen i marxen amb un cert desencant, desfilen amb més o menys intensitat, com la música.

llibres que ara mateix recomanaria:
L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles i
La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal.

Novembre 2007

Aquí teniu una adaptació del poema de Tennyson per Loreena McKennitt, una cantant de música celta que m'encanta.


... : The lady of Shalott



qualsevol cosa, poetamuerto_s@hotmail.com
------------------------------

Heard a carol, mournful, holy,
Chanted loudly, chanted lowly,
Till her blood was frozen slowly,
And her eyes were darkened wholly,
Turn'd to tower'd Camelot.
For ere she reach'd upon the tide
The first house by the water-side,
Singing in her song she died,
The Lady of Shalott.

Under tower and balcony,
By garden-wall and gallery,
A gleaming shape she floated by,
Dead-pale between the houses high,
Silent into Camelot.
And out upon the wharfs they came,
Knight and Burgher, Lord and Dame,
And round the prow they read her name,
The Lady of Shalott.


(fragment del poema)
Alfred Tennyson